Callen els cossos mentre gita el capvespre. L’amor habita en els queixos dels llavis que el silenci huracanen. La llum espera nua a peu de pàgina la fi del conte. Ningú no es creu la faula de les ombres que juguen. Amarg el dia soterrat per la boira que l’engarjola. Res no diu la mirada
Un piano, un violoncel, una trompeta i una guitarra; la fusta, l’acer i l’aire per crear la llum que converteix en fum les ombres que es posen com la boira i s’imposen com l’arrogància, les aparences i els artificis. El deler: convertir les butzes en cordes de violí i la post dels pits en la
Les flors els camps han de batre per enjogassar l’aire i no han de ser sacrificades per alegrar els despatxos de qui sang deleja o infants esclavitza. Som el puny de la rosa, la rosada i l’enramada; el roser, la mà cuidadora i la pua de qui li canta; el clavell que enamora el fusell
La magrana, oberta: l’infant demana sucre i vinet, i la mare li proposa no obrir tan desmesuradament els ulls i cloure barres amb fermesa per tirar-se magranetejant al pou de llum que amaga tots els jocs. Un didal d’essència roja Un fanal que submarineja Una branca que cau Un ametlló que s’enyora Una pau somniada
He conegut l’home sol, el que escapa de la llum encalçant muricecs lloscos. Aquell que no mira ni bocabada, qui de res s’admira, que calla sempre i que es dilueix en les hores mortes. I diu que sap molt bé amb què fa frontera la consciència de carn pensada, i que desescriu amb prou paciència
No tot és lletra, ni filosofia: els cossos en dansa demanen pluja per omplir les cisternes que paraules negligides fa molt temps assecaren. Qui terra promet, evangeli espera i del desesper no en responen bíblies. Bevem, mengem i cardem amb la boca plena d’incorreccions i delictes si és que volem ensalivar la llengua de l’estranya
Si qualcú dubtava de la significació real del caramull de pedres constituït en monument groller i vergonyós de la Feixina de Palma, dissabte passat pogué comprovar què i a qui representa de manera inqüestionable, malgrat els esforços contextualitzadors de dirigents tan bonifacis con popònes. Els cops que rebé el portador d’una bandera republicana bé que
A les cinc i pocs minuts s’aixeca cansat de no dormir i d’hostiar el cervell amb retrets i amonestacions. Cerca la lluna mentre orina esperant trobar-hi qui sap què i només troba Venus, que li fa l’ullet i ell li respon amb desdeny. Els edificis que el circumden -i que li segresten el satèl·lit- són
De les talladures de Judes, són els renecs que sollen el vocabulari. El vocabulari que, per no dir ver, calla la determinació del cervell, aquest cervell que, saberut i setciències, amaga la saviesa per no ser pedant. I pedant és qui compta els coits com si fossin llenques de victòria. Victòria de la roïnesa, clar,
En començar a caure l’horabaixa, no nota a faltar cap color en declivi però sí que nota el formigueig al cap dels dits de la mà esquerra que preludia el dolor intens a l’espatlla. I pensa en qui, diàriament, li pinta els dies perquè no el venci la mollor absoluta. Del bar estant que acaba
No plou i no ho farà per ara. La barcassa crema lentament. La cançó que ha clos el darrer son li ocupa tot el cap i com més va, més s’entabana. Sobre l’aigua, el foc dansa cridant les llampugues. És ella qui li canta la cançó a cau d’orella i la que li recorda que
Rapsòdia capvespral en roig o amb el color que millor predigui les bretolades huracanades del vent que es creu infant amb juguera. Clarinets que omplen de planys els àmbits comunals en veure les clivelles dels camps sedegosos de gra i aigua i els palaus restaurats dels megarques que, com més va, més manen i ordenen.
Tot és soroll i estridències, fressa indeterminada, motors en baralla, crits beguts sense sòl ni sostre. I quan cessen el xivarri i les garrotades, l’agulla dels segons s’atura per apamar la densitat tan agomboladora del silenci. El rellotge de mar ben acull el temps que fuig per si de cas pot estel·lar la història que
Vol ser fado i sona a tango: és la prova de la condemna, la collera del garrot, el porter de la morgue. Mataria per ser el vol lasciu d’un tul que braveja, la vistositat del puriol, la primera volta de la baldufa, el darrer ball abans del polvo. Seu en terra mirant debades, pensant que
M’estim més una pau calenta que no una guerra freda. I una magrana per fer granadina que una granada de mà per fer destrossa. I una persona antimina que el millor conrador mercenari de mines antipersona. M’estim molt més el gelat de bomba que una bomba de raïm. I tota aquesta lletania forassenyada per avançar