Amb l’arribada del tren, a la vila s’hi instal·là el segon rellotge públic, l’únic fins aleshores era el de l’església que, coses que s’esdevenen ningú sap com, era de competència municipal la qual cosa implicava que l’encarregat per l’ajuntament de fer-ne el manteniment tenia dret de pas per dins l’església quan fos necessari fet que,
Mirant el nou esplet de llimones, admirat del verd vanitós que encaren i assaborint el primer cafè bullent del dia quan encara no són les set del matí i els moixos li reclamen el berenar, sense més ni pus, com si fos la fua que emprèn una bèstia que es desferma després d’intentar-ho llarga estona,
Una pinta de plata que agredeix els cabells llargs i clars d’una criatura i els devora; els embulla a comptes d’allisar-los, els arrenca lentament sense estrebades però amb contundència. S’ha despert amb aquesta imatge torbadora i al llarg del dia, no sap per què, l’ha recordada diverses vegades i a cada una hi ha incorporat
Els 30 graus de primers de maig, al tombant del migdia, encara fan més feixuga la costa empinada que el deixa a ca seva. Just emprendre-la, sent una opressió lleu a l’indret del cor que, tanmateix, ni li fa trencar el ritme de la caminada ni el fa retre. La coneix bé, aquesta mena d’estrebada
Sent una arpa interpretant una melodia que desconeix i els renous que l’acompanyen a l’estança sembla que minvin la intensitat perquè l’abstracció en la que l’ha sumit pugui ser absoluta. No li obre els records, la peça, com li passa sovint; li cerca quelcom dins ell que no aconsegueix identificar tot d’una. El temps és
No s’esperava trobar el llibre de poemes del seu antic amic quan ha entrat a la llibreria i ha hagut de demanar a la llibretera el que cercava, una novetat que no ha vist al mostrador. Fa anys que amb l’autor del poemari que mira amb enveja renyiren per una estupidesa en el decurs d’una
Un gatús orina abundosament en un racó d’un carrer de la part alta de la ciutat fet per agomboiar els veïns, una mà a la paret i l’altra intentant controlar el roll, balancejant ostensiblement i murmurant qui sap què. A l’altra vorera, un ca groenendael espectacularment bell, en veure’l fent aquella grolleria, li lladra com
Des que és vell, per fer l’horeta en el racó on les paraules somiquegen amb els moixos i els llibres s’apilen agradosament, es posa els auriculars i escolta el soroll del tren de vapor que li gravà el seu net major, que és una fletxa en això de les noves tecnologies i en la troballa,
De sempre –fa quaranta anys?- s’ha vist dibuixant o pintant l’estació, el tren, les construccions annexes, les vies, la boca del primer túnel que des de fa més de cent anys signifiquen la vila. S’ho sap tot de memòria, no cal que hi vagi cavallet en mà per captar colors i matisos. Es coneix totes
Ha posat al seu tocadiscs gairebé tan vell com ell -i que no pensa jubilar mai ni canviar per cap reproductor digital- la simfonia número 49, de Haydn, la coneguda per “La Passió”, i tanmateix li costa molt entrar-hi perquè n’Artemidor de Damasc li pren tota l’atenció. Fa un instant li ha telefonat l’amic que
Es despert molt inquiet quan estan a punt de tocar les sis del capvespre. S’ha adormit en acabar de veure una pel·lícula finlandesa tan freda com estranya, però imantant, de poca sang i molt de fetge, fosca, de les que t’incomoden per detallistes i cruels. Les flors no canten ni els cucs ploren quan arriba
Tenia els ulls secs, sense brillantor, quan li va dir que volia ser boxejador. I per un instant, quan li digué tot seguit que al cap i a la fi la boxa no era més que un ball amb cops, cregué que li feia una broma. Sí, a ell, al padrí, li hagués agradat que
Ja ho farà la mort, diu amb la mirada abatuda per significar que el seu home no canviarà cap dels avesos que el mantenen constantment al caire de l’estimbada. Diu que no sap què hi fa lligada a ell, encara, però no sap on anar, si el deixa, ni si s’avesaria a viure de cap
Diu que d’ençà que és vella, davallant els noranta, el temps ja no li fa mal, que durant molts d’anys n’hi ha fet molt, com l’artrosi que, com més va, més la martiritza. Ara el deixa fer, al temps, no el tracta, com si fos extern o el veí sorrut i malsofrit fins a l’extenuació
Necessita tornar a sentir la Bachiana brasileira número cinc d’Heitor Villa-Lobos cantada per Victòria dels Àngels i mirar d’apropar-se a la impressió forta que el prengué la primera vegada que la sentí. Sosté que les hores capvesprals dels diumenges li trasbalsen l’animositat i s’enterquen a presentar-li escenaris vells que tan aviat l’incomoden com l’encalmen. Li