marginàlies

Necessita tornar a sentir la Bachiana brasileira número cinc d’Heitor Villa-Lobos cantada per Victòria dels Àngels i mirar d’apropar-se a la impressió forta que el prengué la primera vegada que la sentí. Sosté que les hores capvesprals dels diumenges li trasbalsen l’animositat i s’enterquen a presentar-li escenaris vells que tan aviat l’incomoden com l’encalmen. Li costa precisar quants d’anys tenia, la primera vegada que sentí la peça cantada per Victòria dels Àngels, devia anar cap als tretze o catorze, i quan ningú de la colla no mostrava cap interès per la música clàssica, sobretot. De fet, no recorda que cap d’ells tingués cap més interès que elaborar plans diversos per fer-s’ho amb alguna al·lota. L’hi féu escoltar i sentir el millor amic que ha tengut mai, que no era de la seva colla i que morí quan acabava de fer els denou en un accident de cotxe. El matà un soldat en avançar un camió quan no podia. L’amic morí a l’acte; el soldat quedà en estat crític però se’n sortí. Per a ell, hauria d’haver mort, també, perquè matà qui més bé li feia, qui el mantenia sempre en el camí més segur del sentir. Ho sabia tot, gairebé, el seu amic i ell no sabia res, motiu pel qual no acabava d’entendre com així l’havia triat a ell per confiar-hi. Des que el mataren –ell pensà i tot en com ho podia fer per matar el soldat- no hi ha dia que no pensi en ell, raó per la qual creu que ha envellit amb ell. I li fa un bé absolut confiar en els seus criteris de mort savi i enraonaire. I retorna al darrer que li va dir, dos dies abans de morir, a ca seva, mentre son pare, un oboista de renom, assajava: “El temps que ens mata, enverdeix la pedra”.

https://www.youtube.com/watch?v=sPf5GZYzhJk