marginàlies

De sempre –fa quaranta anys?- s’ha vist dibuixant o pintant l’estació, el tren, les construccions annexes, les vies, la boca del primer túnel que des de fa més de cent anys signifiquen la vila. S’ho sap tot de memòria, no cal que hi vagi cavallet en mà per captar colors i matisos. Es coneix totes les possibles llums que fan l’indret diferent a cada instant i fins i tot a cada tren que hi passa com si no ho fes, lliscant sobre les vies com l’arquet d’un violí sobre les cordes.

No li interessa cap altre tema per expressar-se a través dels llapis i dels dibuixos, només l’estació, com si allí s’hi concentràs tot el que li cal saber i dir i sentir amb la màxima intensitat. Cap més lloc no ocupa el seu interès quan diàriament es tanca a l’estudi i davant la finestra generosa de llum posa música i dibuixa o pinta o parla sol del que li agradaria i que mai no aconseguirà per manca de tremp, o del que es pot penedir d’haver fet però encara no s’ha trobat el coratge de fer-ho.

Guarda tot el que ha dibuixat i pintat perfectament datat però només n’ha mostrat una part ridícula a persones comptades, algunes de les quals n’han admirat el traç i l’expressió i li han gairebé implorat que ho mostri en públic però mai no ho farà perquè l’empegueïment se’l menja. No vol enfrontar els seus dibuixos i pintures a criteri de ningú perquè tem veure en els que els contemplin el posat d’indiferència, de buidor o de llàstima.

Avui, perquè acompanyin el dibuix del tren entrant a la boca del primer túnel ha posat al seu tocadiscos el “Cántico General” de Mikis Theodorakis, basat en els poemes de Pablo Neruda. En començar a sentir-lo s’ha adonat que el dibuix serà ben obscur perquè tant Theodorakis com Neruda el remeten a l’illa extenuada i col·lapsada que ell viu amb una resignació que l’indignifica, bé que ho sap.

Certament, diu com si hi hagués algú més que ell a l’estudi, un temps tot eren vols d’aus majestuoses a la nostra terra; ara sols hi volen i contaminen els avions amb càrrega humana sense el distintiu de matèria fràgil. Sí, amb veu de Neruda es diu que tot és un riu viu d’ombra, un cometa de petits cors innombrables que obscureixen el sol del món –i de l’illa, afegeix- com un astre de cua espessa palpitant cap a l’arxipèlag. I sí, també, sent més Mikis Neruda que mai, diu fort que en el final de l’irritable mar, en la pluja de l’oceà, sorgeixen les ales de l’albatros com dos sistemes de sal establint en el silenci, entre ratxes torrencials, amb la seva espaiosa jerarquia, l’ordre de les solituds.

En acabat de sentir “Cántico General” mira atentament el que ha pintat i no hi veu res clarent ni cap veu nurediana que el tregui de l’estupor, només la data que ha escrit amb tot esment.