marginàlies

Ja ho farà la mort, diu amb la mirada abatuda per significar que el seu home no canviarà cap dels avesos que el mantenen constantment al caire de l’estimbada. Diu que no sap què hi fa lligada a ell, encara, però no sap on anar, si el deixa, ni si s’avesaria a viure de cap altra manera. Els dos fills li ho diuen, que el deixi, que ja n’ha tengut prou de mala vida, però no sap ben bé què l’estaca a ca seva. Dropo i mentider ho ha estat sempre, ha començat mil feines i no n’ha acabada cap mai, li encanta trampejar entre la poca feineria, la feina que no esgota i l’atur, el just per fer-la viu-viu. Sí que beu, confessa, però mai no m’ha posat una mà damunt ni m’ha escridassat. Els efectes de les sól·leres només el fan remugar com els moixos vells i a tirar-se vestit al llit quan no s’aguanta dret.  Quan ve abeurat, per ell no existesc i quan va aparentment serè no pas de ser una presència que no l’afecta gens. Però segueix tenint la veu que enamora, una veu que no fa per la seva naturalesa esbaldregada. Ni gat, se li transforma, la veu, ni se li trava la llengua. De més jove, per qualsevol beneitura li feia llegir fort una notícia del diari o el prospecte d’un medicament just per sentir com la veu li prenia el tremp i l’estimera. Més d’una vegada li han demanat si no li agradaria fer de locutor o recitar poemes i sempre diu que no ha nat per fer coses estantisses. Quan parla tothom l’escolta com si dictàs lliçons de bona criança encara que el que digui siguin estupideses o animalades. Sí, no se’n va per no perdre aquesta veu capaç de fer-la anar a mons insospitats, plens d’amabilitat i cortesia, i viandes de primera i gent educada que parla fluixet, no obre la boca mentre menja i van ben alerta a riure amb estridència. I sí, és ben cert, quan arriba moix, no el renya, ans al contrari, el fa parlar perquè sa veu la fa sentir refugi de pecadors i consoladora d’afligits.