marginàlies

Tenia els ulls secs, sense brillantor, quan li va dir que volia ser boxejador. I per un instant, quan li digué tot seguit que al cap i a la fi la boxa no era més que un ball amb cops, cregué que li feia una broma. Sí, a ell, al padrí, li hagués agradat que fos ballarí, el net. Saber fer dir coses al cos, que expressi allò que les paraules a voltes no són capaces de dir amb la claror que cal o amb el desvergonyiment preceptiu, de sempre li ha importat encara que ell no ha tengut ni el talent, ni la capacitat, ni la constància per fer contorsions harmoniosament amb el seu cos, que diu que s’assembla molt més a la soca d’un arbre que a la volubilitat de qualsevol planta. Ni ballar, no sap, i les poques vegades que ho ha provat de fer la vergonya se l’ha menjat. Se sent un ninot de fira, un espantaocells a mercè de la bogeria. De fet, de petit i tot, a l’hora de triar un esport, es va fer enfora dels que implicaven botar. No sap què és botejar i del seu caminar impersonal i desmanyotat i tot se’n dol.

I que el seu net, ara, li digui que vol ser boxejador és un cop més, i terrible, al seu desig de deixar-li en herència l’únic que d’ell li agrada: la capacitat d’escolta i de contemplació;  de fer lloc a tots els estímuls que et desvetllen i netegen els sentits. I no vol imaginar-se el seu net rebent cops sense importar-hi i retornar-los amb ira cercant un punt de sang per dirigir-hi tota la força. No podria suportar veure’l boxejar ni resistir la cridòria dels espectadors a favor seu o del contrincant perquè un o altre infli de cops el cos del més afeblit fins a noquejar-lo, fins a humiliar-lo. Ja té setze anys, el net, i en fa molts que va el gimnàs i de cada cop li agrada més. Per això no parla per parlar i si diu que vol boxejar, ho farà, perquè amb caparrudesa sí que li assembla. Si fos son pare, sap què faria per llevar-li del cap la bestiesa, però és el seu padrí i no s’atreveix. I per ventura convindria…