marginàlies

Diu que d’ençà que és vella, davallant els noranta, el temps ja no li fa mal, que durant molts d’anys n’hi ha fet molt, com l’artrosi que, com més va, més la martiritza. Ara el deixa fer, al temps, no el tracta, com si fos extern o el veí sorrut i malsofrit fins a l’extenuació que per no dir bon dia espera que el carrer sigui desert i passa corrent com una falua amb la barra al pit com si no tingués mirada. D’allò que els ulls no veuen, el cor no se’n dol, no és ver? També vaig alerta als borinots i a no emprenyar les abelles, ja m’entens, que els fiblons m’espanten. Idò així vaig, com he anat sempre, tenc per mi, sense necessitat de moltes coses, esculpint com més agradosament he sabut la cara de la vida i escopint amb més impotència que ràbia el revers de la moneda, la creu de la vida. Com tothom, no et pensis, en això ni els doblers ni la sapiència hi fan res. Tots emmagatzemam més creus que no gràcies, però la vida és encabronadament bona i bella, i ens hi aferram com a pagellides, no és ver? M’ha pres moltes coses, la vida, allò que més he estimat, sí, i tanmateix, després del rabier, m’he conformat a seguir sentint i fruint les alenades meves i dels altres. Quan era una nina, una al·lota casada de fresc, quan hagué tengut el primer infant el matà als pocs dies. Si li he donat la vida, bé l’hi puc prendre i així no patirà, va dir al seu home entregant-li el ninet mort, però encara calent. I no va ser capaç de prendre ella la mateixa medicina perquè no sortí del manicomi  i hi morí de ben vella. En canvi a mi la vida m’ha pres dos fills, carn de la meva sang, fills meus!, i la rebel·lió que he armat contra aquesta endemesa ha estat seguir esperant no sé què, esperant res, ja ho sé. Sí, encara som aquí i no faig res per no ser-hi. Hi som, i què? Sort que la música se’n du l’emprenyadura i em deixa una mica de conhort fins que m’adorm. I no hauria de voler dormir tant, però…