Una pinta de plata que agredeix els cabells llargs i clars d’una criatura i els devora; els embulla a comptes d’allisar-los, els arrenca lentament sense estrebades però amb contundència. S’ha despert amb aquesta imatge torbadora i al llarg del dia, no sap per què, l’ha recordada diverses vegades i a cada una hi ha incorporat nous detalls que la fan cada cop més inquietant. Primer la mà que la fa anar, que en la primera imatge no es deixava veure i que al segons record la identifica amb una extremitat jove, encara en constitució, femenina, blanca, d’un blanc malaltís però implacablement determinat a fer mal. Després el plor apagat de la criatura a qui pentina que es manifesta en unes llàgrimes desproporcionades, semblants a gotes d’aigua si no fos que ell hi percep la salinitat que les fa més denses i més pesaroses a l’hora d’emprendre la galta per esvair-se en el coll. I a la tercera reviviscència hi veu clarament l’ull que plora, un ull que no coneix més que l’abecedari de la vida, gran com l’afany de no deixar res per veure, de beure’s tota la llum que acara sense filtres ni recances. Un ull cel amb vetes verdes gairebé imperceptibles que a penes parpelleja, que no vol demanar clemència però que no pot amagar el dany que sent més a l’orgull que no a la clepsa. Tot i que no li han plagut els detalls incorporats, que no han fet més que apregonar-li el torbament, ha volgut recuperar per quarta vegada la imatge de la pinta de plata devastadora per descobrir la cara de la pentinadora i intentar esbrinar per què li plau pentinar fent mal. Però en tornar a veure l’ull que plorava no ha volgut cercar més, s’ha quedat amb la imatge de la pinta de plata que acumulava un bon manyoc de cabells clars de criatura.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!