No li agradà gens el final de la pel·lícula alemanya que li recomanà entusiàsticament l’amic que li hagués agradat ser Truffaut tant viu el cinema ver i tan cinematogràficament tracta tot el que deleix i toca. Un film amb pocs norais per retenir les inquietuds, com tu, li havia dit. Recargolada fins al renec per
El client que entra al bar més vell de la plaça del poble amb mar, tot de blanc, passada la setantena, lleugerament carregat d’espatlles, barba blanca ben cuidada, pentinat cap endarrere, cabells moderadament llargs, amb bandolera de roba que el fa ser aparentment d’esperit rebel i que educadament acala el cap a la cambrera, que
Just començar l’andante de la primera simfonia de Sibelius, ja té els ulls clucs, el cap reclinat a la butaca anciana, imaginant-se que és una au única i va de volcà en volcà en un món reduït a una taula d’escacs. Sent ben nítid el soroll que fa el cap d’una de les llengües de
Quan el dia no sap ben bé per on ha de partir, si cap a la claror manifesta o cap a la nuvolada de plom, el seu cap se’n ressent i, a part de pesar-li com una enclusa, l’ull esquerre fa de timbal incansable i té la sensació que d’un moment a l’altre li sortirà
No té cap secret que mereixi custodis sordmuts, si descompta la rebolcada amb la dona del director del seu banc, fa una vintena d’anys, que tanmateix acabà sabent-se. I qui més qui menys es demana encara com una preciositat com la dona del banquer va acabar en mans d’un cràpula, un home vulgar en tot
Asseguts un vora l’altra en el passeig de la riba, miren distretament la badia, que els injecta en vena la llum que li queda. Ell li té les mans preses i ella, cap baix, amb el serrell fent d’envà, amb els genolls estrets i el cor encongit. Ella porta una faldilla vaquera molt curta i
Cantava sota un pont, prop del teatre nacional del país i a la vora del riu que tant caràcter imprimeix a la gent de la capital. Les seves àries arribaven als vianants embolcallades d’un tremolor -subtil però ben perceptible- que trencava amb nitidesa rotunda el brogit intens de l’indret. Molts dels que sentien endins tant
S’ha aixecat molt d’hora, per ser dissabte i disposar de tot el dia per a ell. S’ha fet el cafè ben carregat amb llet bullent i, mentre el prenia, ha engegat el canal de notícies de televisió que posa sempre per informar-se d’allò més destacat del que ha passat o passa pel món, un món
Anit es queixava que feia temps que no recordava els somnis i aventurava que era perquè el cervell, a punt de vellesa, ja li tocava menuets i perdia tant la memòria com la resistència a les adversitats més míseres. I ves per on, avui ha somniat que el seu millor amic el convidava a dinar
Deia que coneixia indrets no molt lluny de casa seva, encastellats als puigs de la serralada, que mirada des de l’altra banda de l’illa no feia més d’un pam de llargària, on la petja de l’home no havia deixat empremta. I que tractava amb alguns homes i alguna dona que, en haver conegut el que
Fent la mussaca no es podia treure del cap les llàgrimes de la caixera del supermercat on havia comprat els ingredients. Ha anat prou alerta a demanar-li la raó del plor endut per la falsa prudència que mai no el deixa, ho sabia. Davant l’aflicció s’ha de respondre igual que davant un accident, bé que
Li han dit tantes vegades tantes persones i moltes amb tant d’èmfasi que es podien veure les millors pel·lícules mai fetes en les plataformes digitals, que a la que li instal·là sa filla innocentment hi cerca la “seva” pel·lícula, la que el té pres des de fa més de quaranta anys. En sortir els vídeos
Lucina era bella, d’una bellesa que no deixava cap espai al dubte ni als matisos; ella n’era ben conscient i per això de la seducció extremadament treballada en feia un joc amb qui li interessava que no acabava mai. Amb l’emperador Valentinià, però, mai no hi va voler jugar en considerar-lo brut, massa emmorcat per
Llegeix davant el galliner (del reu, la ira / la clemència del botxí) i un dels galls –el menorquí, rabiüdament bell, elegantíssim, tot un gall senyor- el mira com si fos un assaltant de corrals, no com el seu amo, com si fos un estrany i volgués entrar furtivament per prendre les millors gallines. En
Tenia una tisoraria en un dels edificis més emblemàtics de la ciutat que ocupava tres plantes intercomunicades per una escala de caragol tota de fusta noble que no feia gens de renou, i tenia segles. Tisores per a tot tipus d’usos, i de totes les mides i dissenys imaginables. Des d’unes d’or que a penes