marginàlies

Des que és vell, per fer l’horeta en el racó on les paraules somiquegen amb els moixos i els llibres s’apilen agradosament, es posa els auriculars i escolta el soroll del tren de vapor que li gravà el seu net major, que és una fletxa en això de les noves tecnologies i en la troballa, a través d’elles, del més inversemblant. Més de tres hores de tren i xiulades escadusseres, sense cap veu que distregui, sense cap remor que interfereixi la salmòdia del sotragueig. Tres hores per anar on vol parant a tots els abaixadors encara que ningú pugi o davalli. Si escolta música no descansa ni crida la son: hi entra, hi rebosteja cercant-hi el que mai no ha trobat i del repòs delejat en neix una nebulosa d’inquietud que l’angoixa, que sembla que l’escanyi lentament, que li cridi a l’orella paraules gruixades, paraulotes que mai no s’han de dir perquè fan de mal oir. I en fer una estona, sent els morts que li importen que es discuteixen com si els matassin i torna caure en el compte que ell morí tombant el segle en aquella illa grega calcigada pel sol agostenc d’un any sense pluges i amb dos llangardaixos i una colobra que no el perdia de vista de testimonis. I és així com més a plaer se sent i com s’adorm, com crida inútilment la mort movent els dits com si acompanyàs el ritme del tren que li omple el cos de fum com si fos una mortalla.