marginàlies

Amb l’arribada del tren, a la vila s’hi instal·là el segon rellotge públic, l’únic fins aleshores era el de l’església que, coses que s’esdevenen ningú sap com, era de competència municipal la qual cosa implicava que l’encarregat per l’ajuntament de fer-ne el manteniment tenia dret de pas per dins l’església quan fos necessari fet que, en certes ocasions i algunes ben sonades, per desavinences entre els titulars eclesials i els municipals, esdevingué motiu de tensió que, tanmateix, sempre es resolia a favor dels interessos de la Sala, evidentment.

Amb el nou rellotge, ves per on, a la vila s’hi instal·laren dues hores: la de la gent d’ordre i compostura, que es mantingueren fidels a l’hora eclesial però amb marcadíssim caràcter municipal, i la de l’estació del tren, que adoptaren els elements vilatans més oberts a modernors i a altres actituds poc casadores amb la doctrina cristiana, per una banda, i dretana, per l’altra.

Entre una hora i altra hi havia al voltant de set minuts a favor del rellotge de l’estació, fet que als més vehements a l’hora d’expressar el seu esperit avançat, els feia dir que l’hora del tren era molt més avançada i més oberta a tots els oratges nous que no la de l’església que de tants segles de contenció, mesura i penediment havia quedat ressagada respecte dels temps nous que corrien, ben igual que els cappares municipals, responsables del rellotge, conservadors de mena al servei dels senyors que encara aplicaven la seva llei inclement.

La controvèrsia s’anà fent endins de la gent  i aconseguí, de forma gens tímida, de dividir la vila en dos bàndols, circumstància que aprofità el rector de torn per sermonejar de debò tota la feligresia, amb interessos en les dues hores, fent-los entendre que aquella mena de disputa era absurda, més pròpia de curtors mal duites o d’encantaments perillosos per menjar-los el cervell i l’eima.

Evidentment, els sermons del rector no serviren de res i els partidaris de cada hora no afluixaren gens. Fins que el dia de Pasqua que vingué després de la inauguració del tren, el rellotge de la vila, trencant l’alba, marcava la mateixa hora que el tren de l’estació. Ningú no ho atribuí a cap miracle, òbviament, sinó, en primera instància, a l’encarregat de donar corda i mantenir el rellotge de l’església, de caràcter ultramuntà, fet que tot d’una descartaren perquè ben aviat i amb testimonis endarrerí els set minuts per tornar a l’hora tradicional flastomant a les totes i perjurant que trobaria el causant d’aquell tropell i que se’n recordaria de per vida.

Però la cosa s’embullà més quan, una volta feta la processó de l’Encontre, el rellotge de l’església misteriosament tornà a avançar-se set minuts i el de l’estació del tren, per art d’encanteri, en retardava el mateixos minuts per convertir-se en rellotge conservador passant el de l’església regit per l’ajuntament en avançat.