marginàlies

Ha posat al seu tocadiscs gairebé tan vell com ell -i que no pensa jubilar mai ni canviar per cap reproductor digital- la simfonia número 49, de Haydn, la coneguda per “La Passió”, i tanmateix li costa molt entrar-hi perquè n’Artemidor de Damasc li pren tota l’atenció.

Fa un instant li ha telefonat l’amic que a tot treu punta i en allò més inadvertit hi veu històries fantàstiques que escriu només per ell i per diversió, i li ha dit que durant tot el dematí s’ha entretingut cercant informació d’aquí i d’allà sobre l’assassinat de Juli César. I li ha contat que un més abans d’assassinar-lo, un vident ja l’havia advertit que no el veia més enllà dels idus de març. I que la seva esposa, la discreta i fidel Calpúrnia, la nit anterior havia somniat que un bust seu rajava sang, molt mal auguri. I que el mateix Juli César també havia somniat que s’enlairava cap als núvols, senyal inequívoc de malastrugança. El matí del seu assassinat, Juli César tenia vertigen i, per les nàusees que li provocava, havia valorat no anar a la sessió del Senat, tot posposant-la a través de Marc Antoni. No obstant, Dècim Juni Brutus Albí, un dels conspiradors i assassins, el convencé que faria bé d’anar-hi per no ofendre el senadors i un cop allà, ajornar la sessió. I Juli César decidí de fer acte de presència.

I l’amic, en arribar a aquest punt, li ha demanat que paràs molta atenció perquè, mentre Juli César es dirigia al Teatre de Pompeu, on se celebrava la reunió del Senat, el professor de grec Artemidor de Damasc li va fer a mans un paper en el que li deia que tornàs arrere perquè havia sabut que volien conspirar contra ell i que el matarien. Però Juli César no llegí la nota, se la guardà a la túnica. I arribat en aquest punt del relat, l’amic li ha dit tot entusiasmat que calia saber més de n’Artemidor, seguir el fil que segurament l’unia amb algun dels conspiradors i esbrinar per què decidí d’advertir Juli César.

És clar que li ha acabat de contar que un grapat gens menyspreable de senadors l’atacaren amb dagues i punyals i que Juli César, en caure a terra a la segona punyalada, s’estirà la túnica perquè li cobrís el cap i els peus, i rebre així la mort sense dir res. I, teatral com és, l’amic ha fet una pausa molt eloqüent per acabar dient que varen matar qui volia ser rei i, sense voler naturalment, crearen un Déu.

I per molt que Haydn s’hi esforci, no pot espantar-li els personatges d’aquesta fotesa que no li hauria de robar cap instant ni cap pensament. Emperò no pot i, en ser perseguit de vertigen – un mal que va heretà de sa mare- es posa en el lloc de Juli César i el compadeix.

Tanmateix, tornarà a posar Haydn tot esperant que n’Artemidor no l’advertesqui de res, que és molt crèdul.