marginàlies

Mirant el nou esplet de llimones, admirat del verd vanitós que encaren i assaborint el primer cafè bullent del dia quan encara no són les set del matí i els moixos li reclamen el berenar, sense més ni pus, com si fos la fua que emprèn una bèstia que es desferma després d’intentar-ho llarga estona, pensa atropelladament però aclarida que la mentida diverteix en la mateixa mesura que la sinceritat vesteix a grapades la infelicitat.

No sap què n’ha de fer, d’aquesta cita pròpia de guionista de sèries be de televisió i que se’n fa creus que hagi pogut sortir del seu cervell perquè no està avesat a tractar penses d’aquest calibre, ell és mestre artesà terrissaire, molt bo en el seu ofici, li ho diuen tant els clients com artistes principals d’aquí i de fora que el visiten amb freqüència i passa molt de gust de fer la seva feina, sol en el taller, escoltant música clàssica, sí, li agrada molt aquesta música encara que no l’entengui i com més n’escolta més li agrada i més s’hi enganxa perquè està convençut que és per ella que les peces que fa surten tan lluïdes.

I altra vegada pensa sense voler, com un estel que trenca la corda o la frenada brusca d’un cotxe que el conductor no sap on ni com acabarà, que el violí que sent tan endins no diu tota la veritat com la fa vessar el piano que l’acompanya, que en certs passatges es comporta com un impostor i amagant trets sense els quals allò que diu de cada vegada sona més falsari i per això l’atén molt més, per veure fins on és capaç d’arribar mentint, mentre el piano, de cada cop més entotsolat ja no sap com ha de dir que tanta veritat fa un maler.

Als moixos, morts de fam, els costa déu i ajut retornar-lo de l’abstracció i, en sortir de l’aïllament que no ha pogut canar, ho fa amb un somriure que ben aviat acaba en una rialla que vol ser fresca però a la que, per alguna raó que no acaba d’escatir, li costa trobar la franquesa, com si en el trànsit de passar de somriure i rialla, en el temps de convertir-se en nimfa del riure, s’hagués trobat amb quelcom tèrbol o fins i tot obscur que li hagués sollat o descarabutat el rictus de la rialla.

I és en preparar el berenar dels moixos que pensa, aquest pic sense cap tel deformador, que per ventura avui li convindria no anar al taller pretextant qualsevol accident no greu, perquè passa molta pena que ara, tal com està, com té el magí absolutament col·lapsat per una frase absurda apareguda fantasmagòricament i que ningú no entendria per què l’ha deixat d’aquesta penosa manera, no podrà posar ànima, vertadera no falsa, a cap de les peces que, a dures penes, pugui aconseguir afaiçonar.