llegir-escriure

Un dietari i un seguit d’entrevistes, orals, enregistrades, per explicar-nos qui eren Ulises Lima i Roberto Belano, mexicà i xilè, realvisceralistes, atrapats entre la vida i la poesia. I entremig tantes històries, tantes vides… algunes de retallades, d’altres abocades d’una tirada: l’austríac Heimito Kunst per Israel, el crític Iñaki Echavarne amb qui es bat en duel, l’afortunat Andrés Ramírez, el llatinista Xosé Lendoiro i el nen perdut a la cova, la secretària Clara Cabeza de Don Octavio Paz, el desgraciat d’Hipólito Garcés per París…

La novel·la comença amb un protagonista que no ho és però encara no ho sabem que no ho és. García Madero, un nouvingut, s’introdueix i ens introdueix en el món de Lima i Belano. A partir de la seva ingenuïtat, de la seva falta de personalitat, aixequem els personatges, perquè aquesta és una novel·la de personatges. I és que García Madero, que fins i tot en aquest nou món no pot decidir com li han de dir, no té personalitat fins al final de la tercera part, quan es converteix en el guardià del secret de Lima i Belano i tot seguit desapareix, sense deixar cap rastre, com si volgués substituir Cesárea Tinajero, escrivint un dietari en quaderns de tapes negres.

Gran diàleg entre Lupe i Maria Font, amb García Madero de convidat de pedra, començat a peu de carrer i acabat a la taula d’un bar. No sé si seria possible en català; potser canviant la puta per un putero d’un poble petit del Penedès.

-Se la cargaron los tiras -dijo Carmencita.
-¿Y se ha hecho algo? -dijo María.
-Nelson -dijo Carmencita-.¿Para qué? La ruca estaba lurias con sus historias secretas. Le entraba a Todano, así que ni modo.
-Pues qué triste -dijo María.
-¿Y a ti com te va en la uni? -dijo Lupe.
-Más o menos -dijo María.
-¿Todavía te balconea el toro ese?
María se río y me miró.
-Aquí la carnal es bailarina -dijo Lupe a sus amigas-. Nos conocimos en la Danza Moderna, la escuela que está en Donceles.
-Bájale de pasas a tu cake -dijo Carmencita.
-Es verdad, Lupe rolaba por la Escuela de Danza -dijo María. 

De tots els entrevistats, per dir-ne així, m’he enamorat de l’Amadeo Salvatierra, del seu tequila Los Suicidas i de la seva feina d’escriptor al servei dels qui no escriuen i amb prou feines llegeixen. Potser segueixo una ancestral fascinació pels borratxos. Em penso que en Bolañó també se’n devia enamorar, perquè li reserva el paper d’obrir i tancar Los detectives salvajes.