llegir-escriure
Blog a dos teclats. Per la república de les lletres, Boris Wernof. Pel geni de la llengua, Xavier Manuel.
‘Les partícules elementals’, de Michel Houellebecq
Fa temps, al magazín de tarda de Catalunya Ràdio, el Matthew Tree hi tenia un espai cada dilluns. Un dia va parlar d’escriure. Entre moltes coses, va recomanar a l’escriptor novell que escrivís d’allò que li feia por… Houellebecq ha fet això, una panoràmica de la por, de les pors, en la cultura occidental després de la segona guerra mundial. Potser per això no és una bona tria per llegir al llit esperant que vingui la son. És més aviat per divertir-te entre l’escalf i els sorolls d’un bar.
Els moments que viu Michel, el protagonista, al jardí de l’àvia i els moments de felicitat adulta del mateix Michel i de Bruno no són cap justificació de res, són el contrapunt més cru del que vindrà després. El sexe al llibre no té una presència més gran que la que té en les nostres vides, però sí que en aquest cas no es permet cap contrapunt dolç, bé, potser les fel·lacions de la Cristhine al Bruno madur i depressiu. Però tots aquests moments tenen un final que ho rebenta tot. I el final d’aquestes dues vides, que en podrien ser una, un home amb dues ànimes, és o la bogeria o el suïcidi. El Michel és el científic introvertit, la gent li fa por. El Bruno és el vividor extrovertit, surt a buscar la gent. Els pares són paradigmes de la societat que descriu i de l’herència que han rebut i que els marcarà. El benevolent reportatge periodístic de Cap d’Age, l’esbudellament de la New Age, la foscor dels locals per a parelles liberals… Tot plegat fa que l’epíleg, en un canvi d’estil, flueixi d’una manera tan natural que tanques el llibre amb un mig somriure.
A tall d’exemple, l’inici del capítol 6, en l’edició en castellà d’Anagrama: “Una tarde de verano, mientras aún vivía en Yonne, Michel fue a correr por los prados con su prima Brigitte. Brigitte era una bonita muchacha de dieciséis años, tremendamenta amable, que uno años más tarde se casaría con un espantoso imbécil. Era el verano de 1967. Ella lo cogía de las manos y le hacía girar a su alrededor, despues se dejaban caer en la hierba recién cortada. Él se acucurraba contra su cálido pecho; ella llevaba una falda corta. Al día siguiente ambos estaban cubiertos de puntitos rojos y tenían picores terribles por todo el cuerpo. El Thrombidium holosericum, llamado también ácaro, era muy común en las praderas durante el verano. Tiene unos dos milímetros de diámetro. El cuerpo es grueso, carnoso, muy abombado, rojo vivo. Planta la boca en la piel de los mamíferos, causando irritaciones insoportables. La Linguatulia rhinaria, o linguatula, vive en las fosas nasales y los senos frontales o maxilares del perro, a veces del hombre. El embrión es oval, con una cola trasera; la boca posee un aparato perforante. (….) “
L’estil no és únic, canvia segons la situació. Els paràgrafs més científics són impossibles de capir, si més no per mi.