llegir-escriure

Blog a dos teclats. Per la república de les lletres, Boris Wernof. Pel geni de la llengua, Xavier Manuel.

Publicat el 6 d'abril de 2012

‘L?estrany’, d’Albert Camus

Sentir-te estrany a l’enterrament de ta mare potser és normal. Ser l’estrany, el foraster, l’estranger, no ho és tant. Mirar la vida al teu carrer des del balcó del pis, veure passar les noies que van al cine i veure-les tornar, i fer-ho des de la llunyania del balcó i de la ment, sentir-te estrany entre els teus, els que haurien de ser els teus. La feina, el bar on dines cada dia. Ser estrany per a la teva noia. Acceptar la vida com si no en formessis part, viure com si no fossis viu. I no voler-ne fugir, ni a un París que hauria de tenir ressons de paradís per a algú que sembla descontent, atrapat, amb la seva vida.

Què li passaria a un home així? Fins on arribaria si les coses anessin d’una determinada manera? Quanta gent com ell trobaríem si sortíssim al carrer a buscar-les, si ens asseguessim en un bar, si miréssim des del balcó amb la diversió d’observar. Potser l’home que cada dia es baralla amb el seu gos seria una altra cara del mateix protagonista? 

“Després el carrer s’ha despoblat a poc a poc. Els espectacles ja havien començat a tot arreu, m’imagino. Al carrer només quedaven els botiguers i els gats. Per damunt dels ficus que voregen la calçada, el cel era pur però sense esclat. A la voravia del davant, el venedor de tabac ha tret una cadira, l’ha instal·lada davant la porta de casa seva i s’hi ha assegut, cama ací cama allà, recolzant els braços sobre el respatller. Els tramvies, un moment abans abarrotats de gent, ara circulaven buits. En el petit cafè Chez Pierrot, al costat de la tabaqueria, el cambrer escombrava serradures a la sala deserta. Realment era diumenge.”

L’Algèria sota ocupació francesa potser no és un planeta estrany, però les dues societats colonials, la colonitzadora i la colonitzada, sí que són mútuament estranyes. Tant és així, que el resultat final, que no coneixem, és el que és però en podria ser un altre i seria igual d’estrany.

I el sol, omnipresent.

Per emmarcar, el moment final, el discurs en què ho deixa anar tot, el ser i no ser d’un Hamlet el 1950 a l’Alger.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Construint la República de les Lletres per xaviermanuel | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent