llegir-escriure

Blog a dos teclats. Per la república de les lletres, Boris Wernof. Pel geni de la llengua, Xavier Manuel.

Publicat el 20 d'abril de 2012

‘Orlando’, de Virginia Woolf

A quatre dies de Sant Jordi, una obra que amb una barreja d’estils construeix un intel·ligent homenatge a la literatura, en la traducció de Jorge Luis Borges:

“Orlando padeció un desencanto inexplicable. Todos esos años había imaginado que la literatura -sírvanle de disculpa su reclusión, su rango y su sexo- era algo libre como el viento, cálido com el fuego, veloz como el rayo: algo inestable, imprescindible y abrupto, y he aquí que la literatura era un señor de edad vestido de gris hablando de duquesas. La desilusión fue tan grande que uno de los botones o broches que sujetaba la parte superior de su traje se reventó y dejó caer sobre la mesa La encina, un poema.”

Agafa un personatge, fica-t’hi dins, llança’l al món, canvia-li el sexe, estampa’l contra el terra, arreplega’l i porta’l a la teva vida… Comença a viure al segle XVII però no envellirà, perquè es fa vell no en la vida dels altres sinó en la teva. I omple tot el que aquests segles t’han donat amb tota mena de descripcions, exteriors i interiors, la vella en barca que venia pomes, congelada al fons del Tàmesi, els comentaris sarcàstics dels literats de l’època, l’emoció salvatge del primer amor, exòtic, la cripta gens idealitzada dels avantpassats. I lliga un fil a la punta del començament del relat i ves-lo descabdellant fins al present del narrador, i digue’n un nom dels que es mantenen ferms al pas dels anys, digue’n per exemple l’alzina, o si ho prefereixes digue’n literatura…

“Pero Orlando era una mujer -Lord Palmerston acaba de probarlo. Y al escribir la vida de una mujer, podemos, ya se sabe, sustituir la exigenca de la acción por la del amor. el amor, lo ha dicho el poeta, es toda la vida de la mujer. Basta echar una mirada a Orlando, escribiendo en su mesa, para admitir que nunca hubo mujer con más aptitudes para ese papel. Seguramente, ya que és una mujer, una mujer hermosa, una mujer en su plenitud, pronto abandonará este simulacro de escribir y pensar y pensará en un guardabosque, aunque sea (y con tal que piense en un hombre, a nadie le parece mal que una mujer piense). Y luego le escribirá una esquelita (y con tal que escriba esquelitas, a nadie le parece mal que una mujer escriba), y lo citará para el domingo al atardecer y vendrá al atardecer del domingo, y el guardabosque silbará bajo su ventarna -lo cual, naturalmente, constituye la esencia de la vida y el único tema de la literatura.”

Orlando comença com un relat que s’allunya de Virginia Woolf, irreconeixible, ple d’anècdotes i notes al marge, i desemboca, a través dels canvis del anys, dels canvis de lloc, del canvi de sexe, en una Virginia Woolf literata recorrent els carrers de Londres amb un poemari fruit dels seus anys de lectures… Fantàstic, com a derivat de fantasia i com a exclamació de qualitat.

 



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Construint la República de les Lletres per xaviermanuel | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent