(La sèrie comença aquí) Aquell correu inesperat que acabava de rebre de l’Eva deia exactament això: “Vaig buscant el conte del que parlaves en una publicació, els ulls d’en Bao. He anat a l’hospital de Sant Joan de Déu però no el tenen. No el trobo enlloc de fet. A l’escola aquest any treballem sobre
Aquest apunt d’avui el podria haver titulat d’unes quantes maneres. Per exemple ‘Meravelles dels Blocs’. O podria tenir una estructura de carta-conte adreçada a la Mila i al Tom, els meus dos nets. També podria haver-lo titulat ‘Una mestra motivada’, però finalment he optat per la solució més descriptiva de totes les que tenia entre
Per causes totalment volgudes per l’autor d’aquest Bloc avui, de manera excepcional, NO trobareu l’habitual apunt de cada dissabte amb la selecció dels articles que m’han semblat més remarcables entre el publicats aquesta setmana per Gabriele Romagnoli al diari La Repubblica. No els perdrem, però. La meva intenció és publicar-los al llarg dels propers dies.
Aquesta és l’entrevista que em varen fer dies enrere la bona gent de Vilaweb coincidint, per una banda, amb el fet de ser el comissari de l’Any Joan Triadú, i, per l’altra, la coincidència d’aquell dia amb el dissetè aniversari de la publicació del primer apunt en aquest Bloc. De fet, aquell dia inicial de
Deu ser algun efecte col·lateral del confinament però he detectat que en el darrer mes i mig el nombre de lectors que s’han subscrit a aquest Bloc ha crescut a un ritme superior a l’habitual . El procediment per subscriure-s’hi és molt senzill i, a més a més, no suposa cap cost econòmic, és reversible
Demà, diumenge, farà quinze anys que aquest Bloc va començar a caminar. Quinze anys, que es diu aviat… Aquell 16 de juny, dimecres, de 2004 les Totxanes varen tenir un debut per la porta gran: tres apunts seguits (aquest, aquest i aquest) penjats amb poques hores de diferència, un fet que no he tornat a
Després de quasi quinze anys d’existència i amb tres mil cinc-cents apunts publicats en aquestes Totxanes els retrobaments, contactes i històries insospitades que he viscut gràcies a tanta escriptura donarien per obrir un altre Bloc en paral·lel. Avui parlaré d’un cas que als seguidors més veterans els resultarà familiar. El 5 de juny de 2013
No hi va haver cap mena de premeditació, ho puc jurar, però el dia 16 de juny de 2004 no només va ser el Bloomsday número 100; també va ser el dia que vaig publicar el primer text (vegeu-lo) en aquest Bloc. La primera totxana del mur, com si diguéssim. D’aleshores ençà el balanç de
Segons els professionals del ram, un dels gèneres periodístics més difícils –o, si més no, un dels més delicats– és el de les necrològiques. Un gènere que tots els que hem llegit la gran novel·la d’Antonio Tabucchi titulada “Afirma Pereira” tenim molt present perquè un dels personatges principals de la història es guanyava la vida escrivint necrològiques
De vegades hi ha casualitats que et porten a fer coses que no tenies gens previstes. I avui me n’ha passat una, d’aquestes casualitats. Si vàreu llegir l’apunt d’ahir (aquest) dedicat a la proposta que el blocaire Xavier Mir va fer l’any 2006 perquè durant una setmana tots els textos que es publiquessin a la
En aquest trajecte que ens està portant al final feliç de la separació d’España i la creació d’un estat nou i sense reminiscències “a la turca” com el que patim ara, val la pena aturar-nos de tant en tant i recordar les petites (i, de vegades, no tan petites) fites que ens han portat gradualment
Avui fa cent anys (*) que Josep Pla va començar a escriure en un modest quadern de tapes grises un dietari que ha esdevingut un clàssic de la nostra literatura. El 8 de març de 1918, com un símbol d’entrada al món dels adults ja que aquell dia complia vint-i-un anys, hi va fer la
La gent de Xarxa de Mots, a la bona feina de la qual he dedicat nombroses referències en aquestes Totxanes, em va enviar la setmana passada a través del seu servei Minimàlia –l’arxiu de pensaments breus i frases cèlebres que cada dia de dilluns a divendres fan arribar als seus seguidors– aquesta frase del poeta J.V. Foix (vegeu
Aquesta entrevista que li vaig fer a Xavier Mateu la va publicar Vilaweb el dimarts 5 de setembre. Podeu veure-la fent clic aquí o llegir-la íntegra a continuació: La nit que Franco va sentir parlar català a TVE Xavier Mateu (Barcelona, 1941) diu que és una persona tímida i tastaolletes. És una manera de
(La sèrie comença aquí) El correu començava així: “Benvolgut Joan Josep. Remenant per la xarxa he trobat el teu “me’n recordo” del 2013 on m’esmentes i voldria agrair-t’ho. Estic embrancat en la tasca d’escriure alguna cosa respecte el concurs ja que gairebé no es troba res enlloc…” Després m’explicava que havia recollit prou material sobre el