Després d’una pila d’anys de fer-ho cada dia, ahir -diumenge 24 d’octubre de 2021- va ser l’última vegada que vaig poder comprar els meus diaris -l’Ara i El Punt Avui, és clar- a prop de casa. Més concretament a la Papereria Llibreria Montserratina de l’avinguda de la Verge de Montserrat, davant d’on hi havia, anys
(La sèrie comença aquí) Mentre pugem fins l’últim pis, al pati de jocs del terrat, l’Eva em parla -amb raó i amb raons- de les condicions complicades de l’edifici. Una construcció antiga i amb una filosofia del que ha de ser un espai dedicat a l’ensenyament superada totalment pels anys. Malgrat la gespa artificial d’alguns
(La sèrie comença aquí) Mentre l’Andrea -la mestra el nom de la qual no recordava en l’apunt anterior- es prepara per fotografiar el moment, l’Eva anuncia que el delegat de la classe de les Crispetes del circ em passarà el conte que tots els nens i nenes de la classe -amb l’ajut dels de tercer,
(La sèrie comença aquí) Tot seguint l’Eva arribo a la porta de la classe. Hi entro i en un dels angles de la sala veig un espai emmarcat per un parell de bancs baixos amb una vintena de nens i nenes asseguts als bancs i a terra, tots amb la màscara posada i mirant cap
(La sèrie comença aquí) L’endemà mateix l’Eva m’escrivia un altre correu en el que em deia: “Avui he explicat tot això a l’escola i estan encantades de la teva idea per fer l’intercanvi. M’hauries de donar uns dies perquè com que a P5 encara no sabem escriure els nostres padrins de 3r ens ajudaran a
(La sèrie comença aquí) Quan li vaig explicar a la Mila la història dels nens i nenes de l’Escola Castella va decidir, amb bon criteri, que els deixaria ‘Els ulls d’en Bao’ amb dos requisits: escriuria al començament del llibre una dedicatòria personal per als alumnes de l’Escola (amb una mica d’ajut per part meva),
(La sèrie comença aquí) Aquell correu inesperat que acabava de rebre de l’Eva deia exactament això: “Vaig buscant el conte del que parlaves en una publicació, els ulls d’en Bao. He anat a l’hospital de Sant Joan de Déu però no el tenen. No el trobo enlloc de fet. A l’escola aquest any treballem sobre
Aquest apunt d’avui el podria haver titulat d’unes quantes maneres. Per exemple ‘Meravelles dels Blocs’. O podria tenir una estructura de carta-conte adreçada a la Mila i al Tom, els meus dos nets. També podria haver-lo titulat ‘Una mestra motivada’, però finalment he optat per la solució més descriptiva de totes les que tenia entre
Per causes totalment volgudes per l’autor d’aquest Bloc avui, de manera excepcional, NO trobareu l’habitual apunt de cada dissabte amb la selecció dels articles que m’han semblat més remarcables entre el publicats aquesta setmana per Gabriele Romagnoli al diari La Repubblica. No els perdrem, però. La meva intenció és publicar-los al llarg dels propers dies.
Aquesta és l’entrevista que em varen fer dies enrere la bona gent de Vilaweb coincidint, per una banda, amb el fet de ser el comissari de l’Any Joan Triadú, i, per l’altra, la coincidència d’aquell dia amb el dissetè aniversari de la publicació del primer apunt en aquest Bloc. De fet, aquell dia inicial de
Deu ser algun efecte col·lateral del confinament però he detectat que en el darrer mes i mig el nombre de lectors que s’han subscrit a aquest Bloc ha crescut a un ritme superior a l’habitual . El procediment per subscriure-s’hi és molt senzill i, a més a més, no suposa cap cost econòmic, és reversible
Demà, diumenge, farà quinze anys que aquest Bloc va començar a caminar. Quinze anys, que es diu aviat… Aquell 16 de juny, dimecres, de 2004 les Totxanes varen tenir un debut per la porta gran: tres apunts seguits (aquest, aquest i aquest) penjats amb poques hores de diferència, un fet que no he tornat a
Després de quasi quinze anys d’existència i amb tres mil cinc-cents apunts publicats en aquestes Totxanes els retrobaments, contactes i històries insospitades que he viscut gràcies a tanta escriptura donarien per obrir un altre Bloc en paral·lel. Avui parlaré d’un cas que als seguidors més veterans els resultarà familiar. El 5 de juny de 2013
No hi va haver cap mena de premeditació, ho puc jurar, però el dia 16 de juny de 2004 no només va ser el Bloomsday número 100; també va ser el dia que vaig publicar el primer text (vegeu-lo) en aquest Bloc. La primera totxana del mur, com si diguéssim. D’aleshores ençà el balanç de
Segons els professionals del ram, un dels gèneres periodístics més difícils –o, si més no, un dels més delicats– és el de les necrològiques. Un gènere que tots els que hem llegit la gran novel·la d’Antonio Tabucchi titulada “Afirma Pereira” tenim molt present perquè un dels personatges principals de la història es guanyava la vida escrivint necrològiques