llegir-escriure

Un comentarista esportiu va saltar al castellà per indicar que Guardiola es posa firmes i sap posar firmes a qui sigui. I no és pas estrany, tenint en compte que és una expressió d’origen militar i que els catalans fa 300 anys que no tenim exèrcit. Encara que ens soni estrany a l’orella, l’expressió correcta és posar ferms. L’expressió no surt al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, però sí que hi trobem el crit de ferms!.

A un altre comentarista se li van escapar els aspavientos, un mot castellà provinent de l’italià aspaventar, que vol dir espantar… En aquest cas, cap problema, ja que en podem fer escarafalls (o escarufs, mot que no he sentit mai i que m’agradaria saber si és viu).

Per la seva part, la consellera Irene Rigau va fer servir el poguer en una entrevista. És una variant plenament catalana de poder, però es considera col·loquial. Tenim uns quants verbs que presenten una doble forma d’infinitiu, a més de poder-poguer, com ara saber-sapiguer o voler-volguer. Com he dit, la terminació en guer és considera col·loquial, informal. En algun cas, fins i tot tenim tres infinitius d’un mateix verb, com ara caldre-caler-calguer i valdre-valer-valguer. En aquests casos, les dues primeres formes són estàndards, la tercera és col·loquial. Això sí, totes són formes pròpies.

Una cosa de lo més normal… va dir l’exconseller Xavier Sabaté, nascut a Flix, a la Ribera d’Ebre, i establert a Tarragona. El lo neutre és un dels castellanismes més estesos. En aquest cas n’hi prou de canviar-lo per allò, que és una forma d’allò més normal, o per el, que també és del més normal. Ara bé, els parlants que fan servir el lo com a article masculí, i per tant diuen lo cotxe, també el fan servir amb valor neutre, quan diuen som lo que sembrem. En aquest cas, de lo més normal no seria cap interferència. Però no sempre és així… 

En català tenim la paraula baliga-balaga per referir-se a un cas perdut, a una persona irreflexiva i informal. Però també podem dir que és un barliqui–barloqui, mot que també tenen en francès, brelique-breloque, i en castellà birlibirloque, tot i que aquest últim ha quedat reduït a l’expressió por arte de birlibirloque, una mena de sinònim d’abracadabra. Ah, no surt al diccionari de la RAE i ningú se n’ha queixat!

I acabem amb una dita popular triada amb tot el sentit en vigílies de la Diada. Les dites i les frases fetes no acostumen a tenir un autor amb nom i cognoms, són d’origen popular i s’han transmès repetint-les de boca en boca. De tant en tant, alguna frase dita per algú en un moment concret passa a la cultura popular en forma de dita. Aquesta n’és una. Que la prudència no ens faci traidors, va dir en Jordi Carbonell, representant de l’Assemblea de Catalunya, al final de la manifestació de l’Onze de Setembre de 1976 a Sant Boi de Llobregat.