L’escena s’esdevé a casa, anit, poc abans de començar el sopar de celebració del meu 57è aniversari. Mentre fem temps perquè arribi el noi gran amb la J., la seva enamorada, engego l’ordinador i ensenyo al noi petit de casa i a la seva enamorada C. (quin gran invent, això de l’abecedari!) les imatges -fixes i en moviment- que
Són detalls que no els oblides per molts anys que visquis. L’escena té lloc un vespre de principis de setembre de l’any 2000 en uns despatxos annexos a la Clínica del Remei. Fa molt pocs dies que l’A. s’ha hagut de sotmetre a una nova operació -la segona en un mes i mig- i esperem el veredicte del
Avui és 30 de novembre, diada de sant Andreu. Els nois de casa estan bé i semblen raonablement feliços. A la feina m’envolta gent bona que, a més a més, és bona gent. La situació laboral de l’A. s’ha resolt ja de forma definitiva. “Love”, dels Beatles, és un disc extraordinari. Els Stones acaben de
Ahir pel matí, durant els vint minuts que tinc per esmorzar, vaig coincidir amb la MM., una companya de feina que, davant de la meva sorpresa, se’m va declarar lectora assídua d’aquestes totxanes i a més a més molt coneixedora dels seus continguts. (glups!) I com a prova va i em diu que aquests darrers temps estic dedicant molt espai a comentar
Quan l’A. i jo ens vàrem casar -parlo de novembre de 1972 i ja avanço que va ser per l’església- sembla que vàrem cometre unes quantes irregularitats respecte els costums de l’època. Unes irregularitats que vistes ara poden considerar-se ingènues però que aleshores -si més no en els cercles familiars respectius- eren prou sorprenents, per
(NOTA: Per un d’aquells inescrutables misteris de la tecnologia en l’encapçalament d’aquest apunt figura una data i una hora que no són les de la seva publicació. La data correcta és el dilluns 17 de juliol i l’hora les 00:05) La fotografia mostra dos personatges fent punta de coixí. Una dona d’edat indefinida que podríem
Un dia dino per motius de feina amb gent de TV3 i aprofito per preguntar-los si comercialitzaran en DVD el “30 minuts” dedicat als assassinats al poble de Tor aprofitant l’èxit del llibre editat per La Campana. Em diuen que de moment no tenen previst de fer-ho i ho deixo escrit aquí. L’endemà, de bon matí, ella ho llegeix.
Dels nostres tres o quatre estius de vacances a Vegadeo (Astúries) durant la dècada dels 80 a l’A. i a mi ens ha quedat un grapat de bons records i unes quantes amistats que, ai las, darrerament tenim un xic abandonades. A Vegadeo, com a bona part dels pobles de la península ibèrica, se celebra
Viatge llampec per coses de la feina a Tolosa de Llenguadoc (que, curiosament, no pertany a la regió del Languedoc-Roussillon sinó a la del Midi-Pyrénées). Vaig arribar-hi anit a l’hora de sopar, matí de reunions i aquesta tarda, just en acabar de dinar, autopista i cap a casa. Si fa no fa el mateix temps que ha
El 26 de juliol és un dia important a casa per diverses raons. Per exemple perquè avui fa justament trenta anys que va nàixer el Marc, el nostre noi gran. Ja vaig explicar fa dotze mesos que el seu naixement va coincidir exactament amb el primer Canet Rock (al qual no vaig poder assistir per
Sopar de celebració. Amb A., és clar. Trenta-dos anys exactes de casats. I trenta-set, també exactes, de sortir junts. Des d’aquell primer Palau de Quico Pi de la Serra el 1967. Hem anat a un japonès, a la cantonada de Princesa amb Montcada. Reprenem el costum de celebrar l’aniversari en un restaurant ètnic. Els primers