El dimarts passat, com cada 30 de novembre, l’A. i jo vàrem celebrar el nostre habitual doble aniversari: el de casament (el trenta-vuitè) i el del primer dia que vàrem començar a sortir junts (el quaranta-tresè). Ni un sol any ens ha passat per alt la data i sempre l’hem celebrada d’alguna manera especial. Procurant trencar rutines. Fent-la
“No cal que ens tornem a veure fins al novembre de l’any que ve. Ja està”. Amb aquestes senzilles paraules ahir per la tarda l’A. va saber que es tancava de la millor manera que podíem esperar un incident que va irrompre en les nostres vides sense avisar ara ha fet deu anys. Un incident la superació del qual es deu
Enguany l’A. i jo hem celebrat el 30 de novembre, l’aniversari del nostre casament, al Delta de l’Ebre. Hem aprofitat un regal que els bons amics J. i G. ens varen fer l’agost passat quan l’A. va fer seixanta anys (vegeu aquí) i ens hem allotjat al Delta Hotel, de Deltebre. Ha estat un cap de setmana
L’endemà de la festa grossa (vegeu aquí) evoco els detalls de la jornada. Va començar amb sessió matinera als Banys Àrabs, a tocar del Born. Un regal de Reis que encara no havíem aprofitat i que ens va proporcionar hora i mitja de banys de vapor combinats amb immersions a piscines amb aigua a diferents temperatures. Relax i, alhora, un sotrac als nostres cossos
A casa som festers de mena. Vull dir que tant a l’A. com a mi ens encanta celebrar coses. I val a dir que després de tants i tants anys de convivència -amb l’afegitó de la meva dèria per anotar els esdeveniments importants- en tenim una bona pila, de coses a celebrar. Especialment els aniversaris. I
Com cada 30 de novembre avui l’A. i jo celebrem aniversari per partida doble: el de casament i el del dia que vàrem començar a sortir junts. Va ser el dia de sant Andreu de 1972 i de 1967, respectivament. Gairebé en el plistocè, vaja. ¿Què hauria d’explicar d’especial avui que no hagi explicat en aniversaris anteriors… (n’hi ha més) … o
Com fem cada 9 d’agost el dissabte passat vàrem celebrar l’aniversari de l’A. amb la corresponent festa grossa. Aquesta vegada l’escenari va ser Sant Pol de Mar. Per les característiques de la data la majoria de les vegades l’aniversari ens agafa de vacances. Recordo que els 30 els vàrem celebrar a Mallorca (“Oda als trenta anys d’una nina… i a
Ara fa justament dos anys explicava (vegeu aquí) una curiosa tradició que l’A. i jo vàrem conèixer durant els nostres estius asturians a Vegadeo (dècada dels 80). Es tracta de “la gira” i per explicar-la de manera molt resumida diré que era una manera d’allargar una setmana més la festa major del poble. “La Patrona”, que en diuen allí. Des de fa
Fa trenta-cinc anys, tal dia com avui -30 de novembre, sant Andreu-, l’A. i jo ens vàrem casar. I fa quaranta anys -també dia per dia- que vàrem començar a sortir junts. És a dir que, com qui no diu res, la nostra història comuna es remunta a 1967. L’any que, per exemple, es va suïcidar Luigi Tenco
Dijous de la setmana que avui acaba. Quedem a un quart de tres a Rambla-Portaferrissa. Jo vinc de la feina i ella de fer unes quantes gestions i un tip de caminar. Volem anar a la sastreria Modelo per dos motius: per veure si els queda alguna jaqueta d’estiu per a mi i per acomiadar-nos de la
L’escena s’esdevé a casa, anit, poc abans de començar el sopar de celebració del meu 57è aniversari. Mentre fem temps perquè arribi el noi gran amb la J., la seva enamorada, engego l’ordinador i ensenyo al noi petit de casa i a la seva enamorada C. (quin gran invent, això de l’abecedari!) les imatges -fixes i en moviment- que
Són detalls que no els oblides per molts anys que visquis. L’escena té lloc un vespre de principis de setembre de l’any 2000 en uns despatxos annexos a la Clínica del Remei. Fa molt pocs dies que l’A. s’ha hagut de sotmetre a una nova operació -la segona en un mes i mig- i esperem el veredicte del
Avui és 30 de novembre, diada de sant Andreu. Els nois de casa estan bé i semblen raonablement feliços. A la feina m’envolta gent bona que, a més a més, és bona gent. La situació laboral de l’A. s’ha resolt ja de forma definitiva. "Love", dels Beatles, és un disc extraordinari. Els Stones acaben de tancar la seva gira
Ahir pel matí, durant els vint minuts que tinc per esmorzar, vaig coincidir amb la MM., una companya de feina que, davant de la meva sorpresa, se’m va declarar lectora assídua d’aquestes totxanes i a més a més molt coneixedora dels seus continguts. (glups!) I com a prova va i em diu que aquests darrers temps estic dedicant molt espai a comentar
Quan l’A. i jo ens vàrem casar -parlo de novembre de 1972 i ja avanço que va ser per l’església- sembla que vàrem cometre unes quantes irregularitats respecte els costums de l’època. Unes irregularitats que vistes ara poden considerar-se ingènues però que aleshores -si més no en els cercles familiars respectius- eren prou sorprenents, per no dir “trencadores”,