Totxanes, totxos i maons

Viatge llampec per coses de la feina a Tolosa de Llenguadoc (que, curiosament, no pertany a la regió del Languedoc-Roussillon sinó a la del Midi-Pyrénées). Vaig arribar-hi anit a l’hora de sopar, matí de reunions i aquesta tarda, just en acabar de dinar, autopista i cap a casa. Si fa no fa el mateix temps que ha necessitat el turista de Chiang Mai per tornar cansat  i feliç de les seves vacances thailandeses i laosianes. Sotracs a part, tot ha sortit finalment rodó i el seu avió ha aterrat al Prat en el dia i hora previstos. L’A. l’ha anat a recollir amb el ForFocus i ja és a casa seva. Bé… més exactament ara mateix deu ser amb el seu germà veient el concert de presentació de Nubla (per cert: atenció a "Voayeur", un disc molt remarcable). I ja que surt el quart membre de l’equip, Sir Marc del Guinardó, val a dir que continua la seva adaptació al pis nou de prop de Sant Pau. Quina sort, doncs. Tothom a casa seva…  (n’hi ha més)

He vist molt poca cosa de Tolosa i sempre des de dintre d’un cotxe però el poc que he pogut veure -un centre antic amb una atmosfera molt particular, carrerrons estrets i molt nets, uns ponts damunt la Garona de gran bellesa, la immensa plaça de Le Capitole…- m’incita a pensar "Hi he de tornar amb l’A. i passejar per tots aquests carrers sense presses". Justament demà -30 de novembre, sant Andreu- celebrem trenta-tres anys de casats i encara ara (jo diria que amb més intensitat que mai) quan visito un lloc bonic sense ella la meva primera idea és de tornar-hi plegats. I en pensar això de seguida veig els carrers d’una altra manera mentre m’imagino passejant-hi tots dos sense presses ni neguits. Sobretot si sabem que tot l’equip està bé a casa seva mentre l’A. i jo habitem la nostra casa comuna. Aquella que encara som capaços de contruir-nos en qualsevol indret on estem junts. I per a això sí que no ens calen ni totxanes, ni totxos, ni maons.

(Per si algú sent curiositat aquí teniu l’apunt de l’any passat)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!