Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
Són detalls que no els oblides per molts anys que visquis. L’escena té lloc un vespre de principis de setembre de l’any 2000 en uns despatxos annexos a la Clínica del Remei. Fa molt pocs dies que l’A. s’ha hagut de sotmetre a una nova operació -la segona en un mes i mig- i esperem el veredicte del metge. Ens han donat visita per dos quarts de nou del vespre i vint minuts abans ja som asseguts a la sala d’espera. Hi ha tres persones citades abans i que encara no han entrat. Jo porto un llibre de Joan Margarit i faig veure que el llegeixo. (n’hi ha més)
Ens criden que ja són les nou tocades, gairebé dos quarts de deu. Entrem al despatx i ens saluda un home més o menys de la nostra edat, d’aspecte peculiar, molt assemblat a Àngel Pavlosky, que ens parla pausadament en un català acolorit amb un lleu accent estranger. Sudamericà, tal vegada. Tot ell transmet serenor i confiança. Ens explica els resultats -amb tots els factors que estaven en dubte decantats per la banda més favorable!- i entra en els detalls del tractament postoperatori. Després ens demana que li fem totes les preguntes que ens bullin pel cap.
Quan la visita s’acaba sortim plegats. Són les deu en punt i no queda ni l’infermera. Mentre esperem l’ascensor li preguntem si cada dia fa aquestes jornades tan llargues i ens diu que habitualment no. "Només ho faig els dies que tinc gent com vostés. ¿Oi que s’han estimat més saber com estava l’assumpte avui mateix -encara que sigui tard- que no haver d’esperar fins demà a primera hora de la tarda? Hi ha nits que es fan molt llargues i, si està en les nostres mans, escurçar-les també és feina dels metges". L’A. i jo ens vàrem quedar muts davant de tanta saviesa, tanta humanitat i, alhora, tanta senzillesa.
D’aleshores ençà l’A. ha anat tenint contactes amb el doctor Palombo. Freqüents durant els primers mesos, més esporàdics després -les revisions les feia la gent del seu equip- fins que pràcticament ja no es veien.
Avui he trobat a la pàgina de les necrològiques de La Vanguardia una esquela que diu: "Doctor Hugo O. Palombo D’Aquilio. Oncólogo médico. Ha fallecido el dia 28 de diciembre de 2006, a la edad de 56 años".
La cerimònia de comiat era aquest matí a dos quarts de 12. Jo he llegit la notícia -dimoni de dissabtes!- després de fer la migdiada. Amb tot dat i beneït. He pensat una estona en aquella escena de fa sis anys i a continuació m’he posat a escriure això.
En reconeixement i homenatge.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Un grant metge ple d’humanitat… avui que vaig a demanar hora per revisions rutinàries en el seu fill Hugo Palombo, hi trobat aquet escrit i no puc estar-hi de deixa el meu reconeixement a una persona que en moments delicats va saber tranquil·litzar-nos i va prescriure un tractament que ja casi bè tinc olvidat desprès de haver passat mes de 12 anys.