El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Mentre segueixo informant-me sobre l’embolcall de la proposta de democràcia líquida que verbalitza la gent del Partido de Internet i executen, d’alguna manera, les diverses agrupacions que conformen el Partit Pirata arreu del món. És a dir, mentre llegeixo les bases de la modernitat líquida de Zygmunt Bauman, faig parada i fonda intel·lectual en un llibre imprescindible per saber com funciona el món actual i les maneres d’actuar per a no morir-se de gana.

Como triunfar en la globalización. Manual para vendedores callejeros explica la història empresarial del planeta, però d’una manera força innovadora.

La novetat és la claredat en l’exposició i l’ús de les vinyetes com a suport. El seu autor és el mexicà Rafael Barajas, alies El Fisgón i, de les seves pàgines, se n’extreuen lliçons tan importants com que ara ens apliquen a nosaltres les receptes que van menjar-se la classe mitjana a l’Amèrica Llatina. De nosaltres, depèn mantenir el pernil ben engreixat.

Però, per fer-ho, com diu el reputat ninotaire mexicà cal:

1.- Crear organitzacions mundials de treballadors, xarxes de solidaritat i una organització internacional que coordini aquests esforços. – personalment, substituiria el terme treballadors pel de ciutadans.

2.- Crear una internacional per a la pau i contra un lliure comerç que necessita la guerra per a mantenir-se.

3.- Aprendre a utilitzar la tecnologia per a organitzar-nos contra la dictadura econòmica global.

4.- Eliminar totes les lleis migratòries que discriminen a treballadors (ciutadans, en la meva visió de les coses) i organitzar sindicats (agrupacions, plataformes) mundials, ja que el model neoliberal exigeix que s’obrin les fronteres al comerç, als diners i a les mercaderies, però no a la gent.

5.- Renegociar els tractats de lliure comerç que estableixen desigualtats brutals entre dos països, per tal d’afavorir al màxim de gent i no al màxim de capital.

6.- Establir una severa regulació dels capitals i castigar exemplarment als grans delinqüents de coll blanc, des d’Enron fins al corralito. (I jo hi afegiria als especuladors que han trinxat les variables macroeconòmiques d’Europa i estan jugant amb les economies de Grècia, Irlanda, Portugal o Espanya, per posar-ne tres exemples).

7.- Ni una privatització més, en tant en quant això ha fet néixer monopolis privats construïts en base a l’esforç col·lectiu dels països que van construir negocis en serveis bàsics -sota la premisa d’arribar a tothom-. Uns serveis que, per la lògica del capital, no arriben arreu en peu d’igualtat. I,

8.- Moratòria immediata a tots els deutes externs del tercer món, ja que són impagables. Degut a la usura d’uns desmesurats interessos que superen i, amb escreix, els diners demanats per aquestes economies, aquests països es van escanyan i les seves poblacions són els esclaus d’una economia munidal posada al servei d’una part molt ínfima de la humanitat.

No sé perquè, però aquestes iniciatives – i la història més recent que s’hi explica – em recorden força a les motivacions i demandes del #15m, tot i que el còmic del Charro Machorro i la Beba Toloache és escrit l’any 2005.