El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Fa 30 anys tenia 10 anys i estudiava als jesuïtes. “¡Quieto todo el mundo!”

Amb tricorni i metralleta, aquell bigoti pujava a l’estrada del Congreso de los Diputados i parlava amb trets a l’aire. Tothom s’ajupia i les veus callaven. Suposo que encara hi deuen haver els forats al sostre de l’hemicicle. No ho sé. No hi he estat mai en aquell edifici resguardat pels lleons més famosos de la història d’Espanya.

D’aquell vespre, en recordo els carrers buits de València, i els tancs d’un tal Milans, pasturant amenaçadors per la capital del Túria. També en recordo el missatge d’un senyor, vestit de militar, que el temps m’ha ensenyat que és el Rei dels espanyols.

En aquells anys, jo escrivia partits de futbol i alguna poesia de nen lletraferit, llegia el Cavall Fort i enyorava Terra d’Escudella. També col·leccionava enganxines de partits polítics i llistes electorals, i sabia qui eren en Lluís Maria Xirinachs, en Jordi Pujol, n’Adolfo Suarez, n’Heribert Barrera i un tal Raventós que, malauradament, ja ha tocat el dos.

Sempre m’he recordat, tot escoltant el transistor, com si fos una partit de futbol. No recordo ben bé si el meu germà ja era fent el soldat per terres andaluses o encara no.

Amb el temps vaig aprendre que, aquell cop, tenia a veure amb una cosa que en deia la LOAPA i que va aprofitar la feblesa d’un govern agonitzant, per acabar de decidir l’elecció d’un senyor de posat trist i seriós que es deia  Leopoldo. També vaig aprendre que, encara avui, no se sap ben bé quin paper hi va jugar el Rei, però si que els de La Trinca s’ho van passar d’allò més bé, composant una cançó per tranquil·litzar al President:

 Ara sembla que aquelles coses ja no són possibles i que els temps han canviat, però fa trenta anys d’aquella feta i sembla que encara hi ha uns quants fils per lligar.

I avui sabem la festa
que els del bigotis
van armar:

Moët Chandon i cerveses,
whisky i cava català,
vi negre, melmelada
i bonítol per berenar.

Que de pernils i xoriço,
ja n’han pres per esmorzar.
Això sí, cafè i puro!
No es pot deixar passar!

Però, jo ara, em pregunto:
30 anys amb el document guardat?
Potser ho han fet
perquè no em pregunti:

Si al Congrés decideixen
la vida dels de peu pla,
què hi fa tanta beguda?
Que, potser, per manar,
hom s’ha d’emborratxar?