El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Hi ha gent que diu que no escriu – o no participa en les xarxes socials – perquè no té res a dir – o la seva vida és massa normal -. Quantes vivències perdudes! Quin greu que em sap!

Divendres a la tarda, mentre rumiava sobre la bellesa del meu veïnat, al cap m’hi van florir les idees que tot just he esbossat. Després, cap a les vuit del vespre, la mandra em va fer prendre el cotxe per apropar-me a Can Costa i Font, a rodejar-me dels ulls somrients dels companys de viatge en un trajecte emocionant i ferm. I és que, divendres, era un gran dia. El dia en què ens mostràvem a la gent, presentàvem ganes i rostres als nostres convilatans de Taradell.

Vint-i-tres cares i vint-i-tres vivències van anar passant per la pantalla, vint-i-tres vivències parides per un poble que ens té el cor robat i no ens fuig del cap. Les ganes hi traspuen, i també la voluntat. La voluntat de retornar al nostre poble tot allò que ens ha dat.

En Jordi Freixas (@jordifree pels tuitaires) i els seus dotze afortunats van ocupar l’estrada davant d’una sala on n’hi havia d’aixecats. Les cadires eren ben plenes i les orelles, de bat a bat, seguien la proximitat del nostre candidat.

“Taradell ens ha fet de la manera que som. Som, com vosaltres, gent de Taradell (i tenim la intenció) de millorar la qualitat de vida de tots els taradallencs”.

Volem escoltar les persones i retornar-los-hi tot allò que ens han donat, amb les orelles ben obertes, perquè tothom pot aportar una part de les seves vivències i de llurs necessitats. Amb les mans també obertes, seguim amb la voluntat de sumar per aquesta vila nostra de la que estem enamorats. Si ens féu, avui confiança per entrar a l’Ajuntament, obrirem portes i finestres, per a què se sàpiga tot el què fem. I si, d’aquí a quatre anys, no us agrada el servei que us hem donat, ja podreu tornar a votar als que han manat els darrers vint-i-quatre anys.

Diàleg + sentiments + arrels + ànima + il•lusions + compromís = Esquerra + independents.

Dissabte em llevo d’hora i, passant l’estona tot rient, refermem que som una pinya que vol servir els taradallencs, aconseguint d’aquesta manera servir-nos a nosaltres que, com que som gent del poble, som egoistes d’allò més. I sabem que, servint els altres, ens servim a nosaltres també.

Amb aquesta lliçó apresa, me’n torno a casa, tot somrient, faig el dinar, rento els plats i faig dissabte com sol fer la gent eficient. Al vespre miro el futbol i m’emociono jo també amb les jugades d’un humil Barça que, de la modèstia, n’ha fet estil i del bon joc, admiració.

Acabat el partit, m’estiro al llit, i el desperto el diumenge per rebre uns parents i ensenyar-los les calçotades, un àpat que, per les seves contrades, no és gens habitual. Amb els pares i els parents que, pujats d’Andalusia, venen a sumar vivències com fa el comú de la gent, passem un jorn agradable i refermem un compromís que ens corprèn.