Rosca amb all

    Vos heu adonat alguna volta que quasi tots els pobles valencians estan agermanats amb un poble del sud de França -cal dir Occitània-? A l’Alcúdia, per exemple, ho estem amb la comuna provençal de Bolena; vinc a dir-ho perquè l’altre dia vaig descobrir que Banyeres de Mariola també està agermanat amb un poble de la Gascunya, Campan (del districte de Banyeres de Bigorra!), dins una llarga llista de la qual ara només recorde Algemesí (amb Manzat), Carcaixent (amb Banyuls de Cese) i Xeraco (amb Brugueres)…

    Òc! I també Alacant (amb Niça!) Albalat (amb Mozac, Alvèrnia), Alcàntera (amb Gosom, Llemosí), Benidorm (amb Lo Canet), Benifairó (amb Redessan), Bunyol (amb Latas, Erau), Cabdet (amb Massilhan, Erau), Elx (amb Tolosa de Llenguadoc!), Favareta (amb Vilalaura, Valclusa), Oliva (amb Sisteron, Provença), Peníscola (amb Vilanova d’Avinyó, clar), Riola (amb Fabrègas, Erau), Rocafort (amb Balhargues), la Vall d’Uixó (Valença d’Agen) o inclús Utiel (amb Pertús, Vauclusa); però no Alberic (que està agermanat amb el molt francés poble de Le Blanc) ni Alzira (amb Corbeil-Essones)… i Albaida amb Ruelle sus Touvre? Per poc, com Castelló de la Plana, que està agermanat amb el Chateleràud poiteví-saintongés.

    Vaquí la lista completa!

    Diumenge 26 de novembre proppassat no hi hagué rosca amb all per a sopar perquè Paco Ibáñez ens va tindre segrestats dos hores llargues al teatre Bernat i Baldoví de Sueca: fins i tot Lucifer Descalç de Dionís -seguidor confés del cansautor per excel·lència- es descollonava dissimuladament de tots els destarifos des de la primera fila (a mà dreta). Ja ho va dir Vicent Torrent: el temps passa, i no debades. Ara bé, supose que deu ser dificil saber retirar-se a temps; o siga, adonar-se’n de quan t’ha arribat l’hora del relleu i deixar els escenaris abans de convertir-se en una caricatura d’u mateix.

    Com hui és diumenge bord i ja en fa dos que no escric res, nyas: res millor que celebrar el dia de la Constitución amb El taxista ful, film del realitzador català Jo Sol. Tot s’ha de dir, no m’esperava tant d’una pel·lícula a la qual m’unia un vincle d’amistat: ja vos he parlat tres vegades (ací, aquí i allí) de Jalea Real i d’Arthur Caravan, dos dels participants en la banda sonora original; potser per això mateix, per la proximitat d’un projecte que sentia quasi com a propi, co-protagonitzat per un company contestà exiliat «nord enllà, on diuen que la gent és neta, i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç» i musicat pels meus admirats amics alcoians, sabia que el producte final valdria la pena. I mira que no en coneixia -ni conec encara, personalment- el director, ni la trajectòria, ni tan sols he sabut res de l’argument o del rerefons d’este documenfals (o «documenful») fins que en va començar la campanya de promoció, web inclòs, amb els Jalea en plena gira de presentació del seu disc Vinga va!! Àdhuc van estar a un pèl de tocar per la presentaciò en el festival de Sant Sebastià de 2005…

    Allà a Donosti va rebre la menció especial del jurat del Premi Altadis -Directors novells- «per la capacitat de tansmetre amb una original estructura creativa, continguts humans i polítics molt sòlids», i enguany ha rebut el Premi Julio Verne del jurat al festival de cinema espanyol de Nantes i acaba de ser nominada al millor guió (Jo Sol) i a la millor interpretació masculina (Pepe Rovira) en els infames Premis BCN Cinema. Començada a rodar el 7 de març del 2005, El taxista ful forma part de
la nova fornada de documentals diglòssics com Cravan vs. Cravan i La
casa de mi abuela (nominada precisament a la millor peça documental en
els BCN), obres primerenques de realitzadors novençans amb banda sonora
d’artistes independents.

    La història certa d’este fals taxista és l’excusa perfecta per fer un autoretrat militant de la Barcelona menys barcelonista que transpira, com els llicsons, entre el formigó de la closca turística closquista en què s’ha convertit la Ciutat Comtal: un maremàgnum de gent de tots els colors, vestides amb robes de colorins i -alhora- un furóncol en el cul de la Catalunya més demagògicament progressista. Amb tot, és interessant assistir al xoc entre els dos antagònics protagonistes de la pel·lícula: el taxista ful (Pepe Rovira) i l’activista Traful (Marc Sempere), dos móns completament diferents -que no oposats- que intenten trobar un punt de convergència malgrat la distància temporal -i cultural- que els separarà tota la vida.

    Despús-ahir, divendres, vaig vore l’última obra d’Albena Teatre: 13. I bé? Cal dir que és la primera obra d’Albena que veig ja que, per a bé o per a mal, mai he tingut la oportunitat de vore Besos, Mandíbula afilada o Currículum -per citar les tres més conegudes-, i això que amb esta última vaig compartir cartell en el segon Cau de Contes celebrat ací a l’Alcúdia. També cal dir que Albena és companyia resident al nostre poble des de fa uns quants anys: no debades, Bena- és roscà practicant, i Albe-… rabossot practicant, també (que ja són ganes); m’imagine que això seria una hàbil maniobra del nostre excel·lentíssim per a que ens creguérem allò de «capital cultural de la Ribera».

    Bo, la qüestió és que l’estil Albena és al teatre això que en la música moderna s’anomena AOR: rock adreçat a un públic adult, estil posterior al MOR i –je dirais plus même– anterior a un més que hipotètic folk adreçat a un públic adult, encapçalat ací a València per Miquel Gil (er ‘kixo de Catarroha) i altres conjunts de l’estil d’I Muvrini…

    Açò no és una rosca amb all: açò és el bloq de l’Associació Cultural Bloc de Progrés Jaume I de l’Alcúdia, a la comarca de la Ribera Alta del Xúquer Viu, país de València; una «rosca amb all» de facto és una punta (en secció longitudinal) de pa torrat, tallat a quadros en forma de graella i adobat amb oli, sal i allet refregadet. Una rosca amb all és el sopar que tot bon alcudià (i, en conseqüència, roscano) es fot un diumenge a poqueta nit; previsiblement, i com a bon valencià, després d’haver-se engaldit una bona paella a l’hora de dinar (dijous paella, això on s’ha vist!?).

    Tal dia com hui, ara fa exactament un any vaig inaugurar este bloq amb l’excusa d’amortitzar els diners que ens costava mantindre el compte de correu ací, i amb la idea de recuperar, d’alguna manera, aquells temps tan productius en què editavem una revisteta, la Nosal3, que llavors comptava amb un suplement sobre música rock intitulat, precisament, Rosck&All…

    La bona qüestió és que açò ha acabat anant-se’n de mare, o això em pareix a mi: tenim el VIII Mes de les Lletres en marxa i encara no he gosat escriure una sola línia sobre l’avinentesa, quan l’any passat vaig dedicar, no un, sinó dos posts… perdó; entrães -cal dir-, a promocionar l’homenatge a la figura de Pellicer. Potser perquè allò em tocava de més prop, potser perquè en el web ja tenim un noticiari actualitzat pel nostre secretari (prou més sovint que este bloq, tot s’ha de dir), al remat sempre acabe parlant de gusts!

    Però bé; tampoc vaig a contindre’m ara en continguts, encara que sí que miraré d’escriure més a sovint, que quan vaig començar arribí a postejar… perdó; publicar -cal dir- dos entrades el mateix dia i, ara, l’altre dia el ressuscitat tio Carrasca se’m queixava que no escric mai! Home, tampoc vaig a intentar llevar-li el premi a la regularitat que, sans doute, ostenta l’Àngel Canet de Benicolet; i, si m’atrevira, intentaria ser tan universalment localista i loquaç com el tio Pep Albinyana. Però, de moment, el que vaig a fer serà fer honrar el títol d’esta bitàcola i donar-vos quellegir cada diumenge a l’hora de sopar, poc més o manco (això, si no estic pel món, clar…).

    I, ja que això està en boga, continue la memâ de les cançonetes a petició expressa del senyoret Canet i Català, que ha tingut la mateixa idea que jo en proposar al «millor cantãor de la Ribera Alta» com a subjecte d’estudi:

    ^{P.S: no sé qui va dir allò de «millor cantãor de la Ribera Alta» (crec que va ser el «millor cantãor de la Ribera Baixa») però no n’estic del tot d’acord; jo, més aïnes, diria «millor cantãor del món conegut». ¡Pâ pillo cartagenero, yo!}

    Despús-anit (està ben dit, això?) vaig anar a Carcaixent i dolces -bressol de la taronja- a vore l’actuació dels Inòpia en les festes patronals. Amb este concert ja en van tres: els he vist en sa casa, en la meua i, ara, en la seua altra casa. Sempre brutals (en això vàrem coincidir els d’ECP i jo), si tinguérem de retraure’ls alguna cosa podríem parlar d’eixe fals començament, deslluït per la deficiència del so; o, una volta solventat eixe aspecte, del temps perdut entre cançons. D’eixa manera, es van permetre fins i tot el parodiatge de versionar els seus teloners, uns mallorquins que -de fet- eren els protagonistes de la nit: els Antònia Font, malgrat la impecable execució, paraven una miqueta moixos (i no precisament amb el significat balear de la paraula moix)…

    Potser m’esperava més dels de les Illes després de l’expectació amb que s’havia seguit la notícia d’esta celebració, però la veritat és que des de del Taxi ja començaven a fer-se’m un poc pesadets: en un directe on el pes escènic requeia en el cantant (Pau Debon), l’home es trobava flanquejat a dreta i esquerra per baixista (Joan Roca) i guitarrista (Joan Miquel Oliver) -respectivament-, quasi immòbils inclús durant Astronauta rimador, un dels punts àlgids del xou, amb el baix audiblement distorsionat i el solo d’elèctrica en escala mora, molt de l’estil d’aquell.

    I, parlant d’Oliver -veritable artífex de la lírica tonyifontenca– i del seu estil, la selecció d’un repertori que ja engloba cinc discs (!) publicats en poc més de sis anys (!!) evidencia una fòrmula un poc repetitiva, on l’amable quotidianitat surrealista (i mediterrània!) de la seua poesia acaba convertint-se en una successió inconnexa de substantius i sintagmes nominals quasi tan previsibles com les rimes de Remigi Palmero; un «cadàver exquisit» que ja comença a fer pudor, en no soterrar-lo. Certament, vocació professional no els en falta… ni números per a ser absorbits pel mercat de l’endogàmica escena catalana.

    Els Inòpia, en canvi, riberencs de nació suecana (llevant del bateria, guixot declarat), són una ferma promesa de la música moderna en idioma vernacle: un carro armat de poesia dura i rock introspectiu que abraça el pensament fusterià en peces com El meu poble, un hit universal de proporcions locals apropiadament elevat a la categoria de bis per mèrits propis i evidents. Un deu, en tot cas, als responsables de l’encertada selecció d’estos dos grups (i dels Soul Atac, que havien tocat dimecres) per a les festes patronals d’un poble -Carca’- que, en alguns aspectes, fa honor a eixes dos primeres síl·labes del seu nom; ara, jo, si haguera pogut me n’hauria anat a les festes de Saragossa per escoltar en viu algun conjunt de l’Alt Aragó com ara l’Orquestrina del Flabiol… o la Ronda de Boltanya, recordant-nos l’ascendència aragonesa de Serrat.

    Per cert, que diu Serrat que el títol monosil·làbic del seu últim disc, Mô (en ortografia roscana en l’original!?), fa referència a la ciutat menorquina de Maó, a la qual estiua/estima. A mi Serrat no me mata, tot s’ha de dir, però un artista que no deixa de sorprendre’m (i que també ha tret un disc de títol abreviat) és Caetano Veloso: si en l’anterior Noites do norte ja deixava caure un Rock’n’Raul neotropicalista, amb Cê (abreviació de você, «tu» en brasiler) la involució és total. Com Sisa, s’ha envoltat de tres músics relativament jovenets per a enregistrar una obra tan aparentment minimalista en el so com el disseny de la portada, però amb la directa senzillesa de lletres com la d’Homem:

    Acabat el Congrés dels Objectes Perduts, una de les troballes més interessants que van amanéixer va ser una còpia de l’últim disc dels Lilit, Re::evolucions (Pot Sounds, 2006): diu que el van començar a gravar fa tres anys, però que per falta de diners no l’han pogut editar fins ara. De fet, han tardat tant en traure’l que Lilit ja no viu sola: com bé sabeu, la filla pegolina del dimoni i Dionís el dels Bufafocs ara (es) toquen junts amunt i avall del migjorn valencià. La fusió d’ambdós conjunts, els uns (Lilit) pioners del primitiu punk pegolí amb més de deu anys de carrera i els altres (Bufafocs de Dionís) projecte paral·lel del patriarca Pilimell amb més de deu companys de burrera, estava cantada…

    Ara, escoltant l’ajornat Re::evolucions (no oblideu que, encara que haja acabat d’eixir, les cançons tenen més d’un parell d’anys d’antiguitat) encara me meravella més que els Lilit hagen (re::)evolucionat anys-llum no només en relació al seu disc anterior, No veig res (Contrast Records, 2000), sinó també cap a eixa gran orquestra pegolàctica que és Lilit i Dionís amb la qual, encara compartint quatre dels seus membres clau, només coincidixen en una de les peces d’este lliurament, L’exorcista (a banda aquell clàssic maquetero que és L’olor de l’amor).

    Possiblement siguen els dos Lilit que ja no estan els que aporten el so diferencial d’este disc: ells diran que és la guitarra de Vicent Gran Xaman, forçosament emigrat a no-sé-on; jo agranaré cap a casa i diré que és la flauta travessera d’Amparo Cuervarubia, de la Muntanyeta d’Alberic, peça clau en la metamorfosi del punk en funk que fa l’estil Lilit a mitjan disc: Xucla l’arrel sona als Primus del Brown Album al principi per a, en acabant, rematar-ho en homenatge al coche fantástico passant per una retirada à la Bootsy Collins o Rick James que quasi fa feredat, de gust.

    De qualsevol manera, les guitarrades d’El temascal o Insecte (les dos primeres cançons -i les més dures- del disc) no deslluïxen ni se senten deslluïdes per l’omnipresent instrument de la ratera que, per cert, no és l’única aportació riberenca del compacte: el rabosot Josep Watussi executa uns «coros gais» prou encertats, a petició del productor David Talaüd.

    Perquè, això sí, els Lilit sempre han tingut productor i dissenyador, tant en este disc com en l’anterior: este viatge, el poeta pegolí Josep Orihuel ha contribuït amb l’excel·lent disseny de la portada (en la contraportada es pot discernir la foto de l’Homo No Sapiens Laguarensis) i els versos d’El viatge, valga’m la redundància. Ah, i aguarda: que el compact este és un CD Extra amb vídeoclip inclòs (xe, si pareixen un grup de de veres i tot!), i no sé si estarà fet a propòsit o serà conseqüència d’això, però les pistes d’àudio estan amagades en una altra sessió i no es poden escoltar en l’ordinador… i això que estan enregistrades en Creative Commons!

    Bo, en resum: si voleu saber alguna cosa més o sentir tot açò de la seua boca, la pròxima comunió amb Lilit i Dionís tindrà lloc a Pego este dissabte 14 d’octubre; Déu vos pille confesats…

    Xe, a vosaltres no vos passa com a mi, que quan coneixeu un model de cotxe, siga el vostre o bé el d’un conegut, comenceu a vore’n per tots els carrers i carreteres? Jo, tot és vore Citröen C3 blavets amunt i avall, però bé; això és una altra història….

    Vinc a dir-ho perquè, l’altra nit, en l’última processó de les festes a la Mãedéu de la Salut d’Algemesí no deixava de vore rojos a tir i baldiri (i quan dic «rojos» vull dir persones pèl-roges, no «rojos separatistes», ni gambes d’eixes o alguna cosa per l’estil): el cas és que això em feia pensar si els toputs no tindrien, com els suecans, alguna particularitat genètica local que fa que hi haja un nombre considerable de rogets; certament, no tants com poden haver-ne als països nòrdics de clara adscripció cèltica, però prou com per fer-se notar. Clar que, tenint en compte allò establert en el primer paràgraf, que la Provessó és multitudinària i, per tant, representativa d’una bona part del veïnat del poble, potser la meua percepció fóra un pèl subjectiva…

    Casualment, esta setmana s’estrena la pel·lícula Das Parfum: die Geschichte eines Mörders, basada en la cèlebre -i homònima- novel·la de Patrick Süskind sobre un assassí que es dedica a defenestrar rogetes per a traure’ls l’oloreta; i, parlant de pel·lis rogetes, resulta que també n’hi ha una altra basada en els 100 colpi di spazzola prima di andare a dormire de Melissa Panarello, amb Maria Valverde en el paper protagonista! Ja deia jo que la xiqueta esta despuntava… i aguarda, que el seu pròxim paper és de Lucrècia Borja en la pel·lícula d’Antena 3!

    Ja m’ha tornat a passar, i en van…! L’última, divendres passat en -ai!- Xàtiva: portava l’enrònia d’engaldir-me un geladet i allà que vaig anar a parar a La Ibense (sic) de l’Albereda. Total, sense tindre molt clar de quin gust el volia li dic a la xicona (gelatera, cal dir): «Una mesureta de…» I ara un incís: què enteneu vosaltres per mesureta, siga de gelat o de qualsevol altra cosa? No cal que contesteu encara; seguiu llegint…

    «Una mesureta de… caputxino», li vaig dir vacil·lant, perquè com sempre m’abstrac pensant en si entendrà el que jo vull dir per mesureta mai acabe de tindre clar quin dels milanta gelats vull que m’escudellen. I res, va passar allò que tenia de passar: ella va entendre «mitjaneta» (i no «menudeta», que sona més paregut), i sobre repetir-li-ho gestualitzant amb la mà, al remat em va servir la bola de caputxino en un potet, i no en cucurutxo. Ara, no vull ni pensar què hauria fet (o què hauria entés) si li arribe a demanar un xambitet!

    Efectivament, per a mi, una mesureta, lluny de ser una «mesura de capacitat per a oli, emprada al Penedès, equivalent a una vuitena part del quartà» (DIEC), és allò que en cristiano es diu cucurutxo: Albinyana corroborarà la meua història en recordant-se de la discussió que vam tindre a Ca Tarsi sobre este mateix assumpte. Com sóc més cabut que un xurro, la substitució ja l’havia experimentada abans a sengles geladeries d’Alcoi, l’Alcúdia, Tavernes i Sueca, amb idèntics resultats sociolingüístics.

    Només em queda desitjar-los als del Bloc Jaume I i el Grup de Dansa que no intenten realitzar la prova, ara que uns estan per Noruega i els altres se’n van a Sicília, no siga cas que…

    ^{P.S: toca, almenys l’associacionisme local es mou; la resta ens conformarem amb un geladet.}

    La idiosincràsia -m’encisa esta paraula– del concurs no està mal: promoure l’ús de l’idioma català entre els joveneus de secundària que, pel que vaig poder escoltar, apitxen més que els locutors de la valenciana. Bo, potser la comparança amb el «valencià de llanda» canalnouero (Eugeni S. Reig dixit) siga inapropiada; vull dir, que l’empobriment lingüístic de les -amb perdó- noves generacions es manifestava en una fonètica un tant neutra, més encara en contrast amb el particular accent tarragoní del presentador, el qual haureu pogut escoltar en les seues cançons.

    Ara, així i tot, malgrat la poca gràcia de l’amfitrió, i tenint en compte el fet que els participants per l’IES Agustí Serra i Fontanet de Sabadell (els que jo vaig vore) tenien tota la traça de ser xurrets, encara se’n van eixir prou bé. Cal dir que, a mesura que van avançant nivells, els criteris lingüístics del programa estan calculats per a putejar als xiquets d’una manera increïble: a un d’ells li van espolsar un endeutà (tercera persona del pretèrit perfet simple d’un verb reflexiu!) que podria haver confós fàcilment amb l’infinitiu endeutar (cal dir que va errar abans de l’última i conflictiva síl·laba); jo, com a valencià influït per l’Ortografia Roscana, vaig arribar a pensar que l’IEC ja havia anat dos pobles més lluny que l’AVL, en acceptant la caiguda de la D intervocàlica en un participi femení (endeutâ, segons la meua OR)…

    Cal dir també -i no deixa de ser curiós el fet- que este programa va comptar amb una edició pilot realitzada exclusivament a Lleida, i que molts dels centres finalistes provenen de la terra ferma del Segre, tan històricament llunyana i oblidada de la metròpoli barcelonesa: potser la seua situació diatòpica occidental els afavorisca en esta classe d’spelling bee, qui ho sap?

    ^{P.S: (en parodiatge al De dalt a baix) no es diu avui; cal dir hui. Algú s’anima a discutir-ho?}

    El 3 és el meu número: ho és des que anava a l’escola -on quasi sempre he sigut el tercer de la llista- i per moltes altres raons. El passat dissabte 3 de juny em va deixar de funcionar el disc dur (el del meu ordinador, vull dir): això va ser per la vesprada, abans del segon sopar intercomarcalista, a Otos; la prosopoètica entrada anterior la vaig postejar de matinada, abans de gitar-me. A migdia el disc ja no arrancava.

    Al remat, tot un mes -juny- sens el meu joguet preferit, i encara gràcies que n’he tingut un altre durant tres mesos! A mi, les joguines estes em duren d’un número de La Cabota a un altre: una estació, vaja. I parlant d’estacions, allò del 3 de juliol estava cantat: el metro sempre ha fet olor a goma cremada.

    Jo m’he passat quasi mitja vida anant a Valência
amb el metro dels collons i sabia que un dia o un altre tindríem un
disgust, però ningú podia imaginar-se que la cosa seria tan forta. De
pensar que sempre els he tingut enveja als torrentins perquè ells
podien pujar a qualsevol tren amb la certesa de què arribava al seu
poble i ara, justet quan ve el papa… la mama.

    El papa, ara mòbil, ara immòbil. L’Urdaci comentava les millors jugades pel Canal Naïf: Contrastonto censava l’assistència a la missa -pam amunt, pam avall- en dos-cents cinquanta-quatre mil (254.000) pelegrins; la xifra de quaranta-tres (43) usuaris de la línia 1 no la posa en dubte ningú. I la dels milions que ha costat el xou, esperem que no siga certa…

    Però bé, la bona qüestió és que entre Alcoi, Alfarrasí, el papa, la mama, Lilit i Dionís el temps ha passat volant i ja anava sent hora que -després de dos esborranys fallits- escriguera alguna cosa de trellat. Bo, ho deixarem en «alguna cosa» i au: ha fet falta un tercer sopar a Chez les Demoiselles per a que em decidira; ja coneixeu la dita….

    ^{P.S: premi per al friki que endevine què botons és el número 3 de la foto!}

       Violant és la xiqueta més bonica del món, un caramel de brossetes i sucre roig embolicat en paper de cel·lofana. Violant s’ho canta i s’ho balla ella a soles, a la llum de la Lluna, desvanida per l’erotisme de la poesia i la dansa. Violant és filla de la natura, i no hi ha cosa que li agrade més que enfilar-se a la platja o escabussar-se en la muntanya. Violant és tot un cas, i m’ha dit -en referència a la mani d’esta vesprada– «a vore si pots anar en representació meua, amb una pancarta que diga: Violant estima la mare Terra.» Violant no podrà anar a la mani perquè té d’estudiar: quan siga major vol ser mestra. Jo tampoc podré anar, i per això ho pose ací; perquè, quan siga major, vull ser com Violant.

    Res, que com l’altre dia PililaWebs va fer públic el seu llibre d’estil (ara falta que l’utilitzen, que ausades…) jo volia escriure el meu: o siga, el llibre d’estil de la Rosca amb all, per no ser menys que el tio Vicent i poder oferir-lo a tots els lectors, comentaristes i visitants que vénen a parar ací vinguen del nord, del sud, de l’est, de l’oest… o del sud-oest!

    Atés que -per sort o per desgràcia- sóc l’únic escrivà d’esta bitàcola
hipertextual, els meus escrits reflectixen una personal vocació
localista que es manifesta per mig de l’ascensió… perdó; l’assumpció de la normativa de
l’Hacadèmia (més per fotre que per cap altra cosa) i, ocasionalment -sempre en cursiva-, unes poques concessions a l’Ortografia Roscana,
certs barbarismes assumibles i, fins i tot, algun neologisme creat
especialment per a l’ocasió.

    Al remat és tracta d’això, no? De ser creatiu, original i graciós, que patir… bé, m’estalviaré allò del Kennedy; de tindre un estil propi, en definitiva: estil, igual que en el cant d’estil i tot això, on d’una idea et fan quatre cobletes, com diria Salvat-Papasseit… I parlant del cant, aprofite per a penjar ací la propaganda que m’han enviat les Xiquetes de Russafa d’un Cicle de Cantautors que fan en Aldaia a partir d’este cap de setmana, per si vos interessa. Els participants no me maten, però la tireta em servirà per a il·lustrar este post erràtic i dispers.

    Tornem al cant d’autor: justetament este diumenge s’acaba, amb la meua intervenció fora de cartell, el II Circuit de Cantautors (l’any passat es deia Circuit de Música en Valencià) organitzat per Fum de Botja i Cambra al Racó d’Alfarp (sic), i encara hi haurà aparició mariana i tot, estigau en l’erta. Abans, divendres, rebrem la visita dels «exvalencians» Rafa Arnal (ex Carraixet, també) i Toni Mollà (més fusterià que Eliseu, que ja és) a l’hora de sopar, a vore si ens expliquen d’una volta què collons pretenien demostrar amb els seus opuscles pretesament revolucionaris.

    Ah, i aguarda: al sendemà, dissabte 3 de juny, per fi, l’esperadíssima segona edició del Sant Sopar del lobby valldalbaidí, ara amb un 30% més d’intercomarcalitat: ja ho vam avisar, que aquell no seria l’últim, i segur que este tampoc! Algú s’apunta?

    Ara, l’últim programa de Mãemeua!, que es va estrenar anit, tinc quimera que serà això: l’últim; jo no vull dir res…

    Òc, s’ha acabat el cafetí, però vist l’èxit de l’última parada de la roda, la cosa fa pensar que l’experiència tindrà continuïtat, si no el pròxim curs, a l’any que ve: les cent cinquanta entrades venudes de la festa final ací a l’Alcúdia són, a parer dels organitzadors, suficients per proclamar-ne l’èxit i assegurar la continuïtat d’una de les mogudes més interessants dels últims temps dins del sector de la música moderna cantada en nostre idioma. I això que el mateix dia els feien la competència la Trobada de Potries, el Cant al Ras de Massalfassar i el concert de la Bonet a la Pobla, que ausades que hi ha caps de setmana que no fan res, i en canvi d’altres…!

    Bo, el xou va ser espectacular, i no debades: després d’una quinzena de concerts seguits amunt i avall del mapa, el rodatge dels grups és evident i es feia palés encara per damunt de les deficiències acústiques (eixe ressò) o escèniques (eixos espontanis). Això a banda, és meritori destacar (si no directament agrair) l’existència de grups com Inòpia, Gàtaca i El Corredor Polonés en un país musical on tendim a la repetició d’estereotips massa explícits.

    La bona qüestió és que açò ha triomfat (relativament, clar) i que la cosa anirà a més: ara també falta que els poders fàctics del sector facen cas d’esta iniciativa, motivada en part per l’ostracisme a què està sotmesa qualsevol proposta musical en valenciana llengua que no combregue amb els fonaments del hardolç i la seua munió de seguidors. Dit això, encara està en projecte recuperar eixa idea inicial que, directament o indirecta, va donar origen al tour este. O, una de més antiga encara: aprofitar les flamants instal·lacions roscanes per a erigir-nos (també) en capital comarcal del rock vernacle, com vaig estar parlant amb el guitarrista de les Rates de Marjal. Torna la Ribera guerrillera!?

    Aneu proposant noms pâl cartell: Anguiles de Camal? Afront? Els Bandolers? Inòpia? Pantaix? Rock-Ams? Ska Band Malajunça? The Garrophones? Imprescindible, en tot cas, fitxar al Grup Trobada!