Rosca amb all

O follem tots o punxem la nina

Animalets de 10

Deixa un comentari
Ara que s’obri la veda i tot Cristo trau llistes dels millors productes de consum de l’any passat, siguen discs, llibres, màquines de retratar o fotos fetes i publicades, recuperaré una no-tradició que mamprenguí fa set anys, en la gènesi d’este bloq —que ja n’ha fet huit, coixo-coixango!–, consistent a proclamar unilateralment el millor disc de l’any amb l’únic criteri de la subjectivitat: és dir, que el millor disc del 2013 és, per al meu gust, l’Animalets dels Ovidi Twins, editat el desembre proppassat per LaCasaCalba, després que Mésdemil coeditara el Montgòlia junt amb Bullent i Moixama i que Paco Muñoz apadrinara el primer disc, A kabotaes; de fet, l’obra dels OT és tan apta per a la xicalla de de l’era digital com la del gran Mossén Grenya ho era per a la nostra.
 
Corporativisme idiosincràtic a banda, cal dir que els Ovidi Twins —que ja fa temps que no són twins però han canviat el violí viatger de Matthieu Tournemire pel guitarró guixot de Xavi Learreta– són únics en la seua proposta lo-fi de cafetí rereguardiste i potser per això estan condemnats a l’oblit ovidià i a la ignomínia dels guardons que duen el seu nom: ignore què (no) passarà pels cabets crítics d’eixe jurat musical o de qualsevol altre, però el salt qualitatiu que peguen els Ovidi (els Twins, no els Premis) a cada disc els hauria de fer mereixedors d’alguna menció, mas que fóra pel fet que l’animalada d’Animalets funciona tan bé com a obra conceptual, com de cant d’autor, com de cançoner popular com de cançó infantil.

Ni tan sisquera les col·laboracions il·lustres eclipsen les veus familiars de David Garcieta i Xavi Matãor: compositivament i harmònica, estan al mateix nivell d’excentricitat que els famosos liverpudians que han versionat amb total solvència. Però la revisitació de «Tio collons, tio collons, jo sóc la morsa!» no és l’única perla del disc: versions populars com la de Dos pardalets i una aguileta (canònica en l’adaptació del Sifoner) o selectes com l’adés nomenada, les peces pròpies com la ja coneguda Parotet conserven l’espirit juganer no exempt de contingut literari o crític, com sol passar amb un tema recurrent en llur obra, present en Turistes abandonats; Dinosaures de marjal, amb l’ex Al Tall Vicent Torrent a la veu cantant, em recorda l’estil de Lilit i Dionís, amb els quals compartiren l’escena en la 1a Intercomarcal Cabotista; l’altra col·laboracionista vocal d’este viatge és la llep Clara Andrés, que fa doblet en Grills (lletra d’un tal Vicent Andrés no-sé-què-més, sense cap vincle familiar) i Mamífers.

L’ominpresent Andrés (Vicent no, l’altra) fa triplet amb Terres rares, del Wegener d’Hugo Mas i Arthur Caravan, un altre disc sense «gens de potencial comercial» però amb més música i poesia que la meitat dels discs publicats est any passat. Els «Arthur Mas» encara faran dos presentacions més d’un disc al qual no li donaven massa vida en directe: l’última, el 15 de febrer a l’Auditori del Barnasants; la millor, dissabte 4 de gener, Dia de la Burreta, a l’Escenari d’Alcoi. Debades. Huit de la vesprada. De res.
 

Heus ací els meus altres discs «de l’any» (en 2010 i 2012 no en proclamí cap oficialment, però ho faç ara amb caràcter retroactiu):
  1. Jalea Real: Vinga va!! (Costellam, 2005)
  2. Pep Gimeno Botifarra: Si em pose a cantar cançons (Cambra Records, 2006)
  3. orxata sound system: 1.0 (Creative Commons, 2007)
  4. Inòpia: Les 4 estacions de l’arròs (Mésdemil, 2008)
  5. Hugo Mas: Hugo Mas (Snibor, 2009)
  6. Les Maedéus: Mohâtros les valencianes (Creatius Collons, 2010)
  7. Ovidi Twins: Montgòlia (Mésdemil, 2011)
  8. Mi Sostingut: Projecte escolopendra (LaCasaCalba, 2012)
Aquesta entrada s'ha publicat en Ballar sobre arquitectura: el 3 de gener de 2014 per blocjaumei

Una altra diada és possible

Deixa un comentari
Amb tot el canyaret mediàtic d’ahir, entre la Via, el record d’Allende, el Blanquerna i el tuacte de Vinaròs, opinions a favor, en contra i en ultra, i encara de ressaqueta pel pujó de tot junt, tinc quimera que hui quasi ningú —llevant de l’incommensurable Sergi Carrasca– se’n recordarà que enguany fa huit-cents anys d’una fet històric decisiu per a la construcció de Catalunya i de les altres nacions que fiten amb ella. I no em referisc a la utopia contemporània dels Països Catalans, tan vàlida i reivindicable com qualsevol altra, però restrictiva; de fet, la unitat soluble dels PPCC em planteja un problema de base: si el criteri d’inclusió és la llengua comuna, què collons fem amb les comarques xurres? Canviem el Carxe per Oriola? S’afegirien abans Utiel i Requena? Repoblaríem Asp i Montfort amb mallorquins?

Can Carrasca

Impura nació a banda, jo em referia ad açò: el huité centenari de la batalla de Muret (Gascunya), que simbolitza el principi de l’assimilació d’Occitània al Regne de França i el final de la pretensió de la Corona d’Aragó a incorporar-la, encara que per als propis occitans no és una fita tan significativa com el setge de Tolosa (1213) o la resistència de Montsegur (1244); però també és cabdal per com la mort de Pere el Catòlic en aquell batallar i l’adjudicació immediata de la corona de rei d’Aragó i tota la tirallonga, que encara no incloïa els futurs regnes de Mallorques i València, al pipiol de Jaume de Montpeller. És per això que el 12 de setembre del 1213 és una data cabdal tant per a la Corona d’Aragó com per als comtats i vescomtats septentrionals, que anirien caent dins de la França hexagonal; és per això que, posats a demanar, si la utopia incloguera no només el reducte de la llengua, sinó també els pobles germans d’Aragó i d’Occitània, caldria commemorar el dia de hui com la data assenyalada que és, no?

Aquesta entrada s'ha publicat en Enciclopedisme wiki; el 12 de setembre de 2013 per blocjaumei

Bessonada il·lustrada

Deixa un comentari
Com tots els anys des de fa set, el Recital dels Innocents va ser el millor comboi de l’any no només per la qualitat dels artistes, sinó per la quantitat de participants: en una nit on s’ajunta el millor de cada casa, encara trobàrem a faltar alguns figures assidus -no vull dir noms- que havien apretat la nit d’abans i no estaven en condicions de repetir. En tot cas, el cartell va ser memorable, com sempre, i la nòmina de convidats -i de públic il·lustre- irrepetible; llàstima que molta gent no es quedara al ressopó, on els frikis del folk ja fa un parell d’anys que acaben improvisant un sarão. Ara, el millor de la nit i, ja oficialment, de tot l’any passat m’arribà en forma de llibre-disc-revista: ço és, el número 10 de la seminal publicació Moixama, trieditat per Bullent, Mésdemil i l’associació homònima junt amb el segon disc dels no menys inseminats Ovidi Twins, ambdós entitats ja presents en l’iniciàtic 4rt Congrés de Figures Mundials de l’any 2004 a Sueca…

Els Twins, com la Moixama, ja fa més de deu anys que sobreviuen incorruptes per l’underground valencianoparlant més margina? amb una actitud més aïna individualista: el seu públic potencial no s’assabentà de l’existència del duo i el seu entorn fins la publicació del primer disc, el definitori A kabotaes (PM Produccions, 2007). No debades, Garcieta em va dir en aquell moment com havia contrastat que «fins que no graves un disc no existixes», malgrat el boca-orella que circulava de feia anys junt amb el concert autoeditat Directes a l’Escenari (2003), en el qual  triomfà Som els borrellons però caigué en l’ostracisme L’afilador, potser la millor cançó cançó del seu repertori diacrònic. D’este nou disc ja fa un parell d’anys que van traure les Llaors del timonet (en homenatge prepòstum a Joan Pellicer) i la dels Caramelets d’agüelo, performança pseudopercussiva inclosa. O alguna d’elles estrenada en algun dels Innocents als que han acudit fins ara, com feren l’altre dia amb la del parotet que, previsiblement, formarà part del tercer disc.

OvidiUna altra cançó que també han fet a l’Alcúdia algun 28 de desembre és Irriké, guanyadora -atenció- del 1r Concurs Internacional de Cançó Ibera d’Autor per com la lletra, intraduïble, és la transcripció de la inscripció en ibèric del Plomet d’Alcoi, en alfabet grecoibèric. Per si la broma fóra poca, l’apèndix «del·la llibrevista» corresponent a esta peça històrica -cada cançó va acompanyada d’unes pàgines al·lusives a banda de la lletra- relata el triomf accidentat dels Twins en semblant tuacte, tan underground tan underground que ratlla l’arqueologia. Però l’erudició no acaba en eixa concesió a la paleofilologia: sengles versions del prolífic Asins Arbó i els Comedian Harmonists originals, dels quals inclouen una ressenya biogràfica. N’hi ha també una altra semblança: la d’Ovidi, però no el d’Alcoi sinó l’altre, el bo. O les milanta mil cosetes i autoreferències que escaparan a qui no haja escoltat mai els OT en viu o haja llegit cap de Moixama o L’Oca Folla. Perquè si ja per separat el disc i el llibret són dos joies extemporals, juntes fan el millor llibredisc -col·lectiu- de l’any passat i, a falta de competència, de la història recent de la música en valencià. O en iber. Ara, en vista del poc ressò de la crítica  -només l’han ressenyat la Carla Musicada, la Lucre Cabota i el Xavi Penjoll-, tinc quimera que no arreplegaran cap de Premi Ovidi ni tindran la meitat de contractes professionals que els seus millors companys d’escuderia.

I això que Montgòlia és «un disc heterogeni cohesionat per la profunditat lírica i la interdisciplinaritat compositiva que, malgrat l’evident disfressa de deixadesa musical, està molt per damunt de qualsevol producció superestelar» (la definició hipertrofiada és meua, però les cometes li donen més autoritat crítica, no?). El 7/4 atropellat de l’himne lo-fi a Montgòlia -topònim revolucionari del Benissadeví sifoner- amb el qual s’obri el CD té més èpica nacional-localista i més varietat rítmica que molts grupets de comarca. La reina de les voreres té més de social que la cançó d’autor edulcorada dels cansautors de merda moda. La musicació De les ungles del Thesaurus Puerilis té més trellat que quasi tota la poesia contemporània. El matalafer hauria de ser candidata a la millor cançó de l’any; i, si no fóra per que és popular i transferible, a millor lletra, només pel fet d’incloure el substantiu faena (desprestigiat massa sovint quan és molt més antic i autèntic que feina).

I això que, malgrat la inclusió obligatòria d’un filòleg en tot grupet valencià, la capitalitat del duo els du a ultracorregir vocals en Gallina vull ser jo (bròt per brot) o, en La riuà, a soltar una espardenyâ innecesària -però assenyalada- com tormenta. Així i tot, el nivell d’adequació i de riquesa lèxica patrimonial és prou més destacable que en la majoria de lletres de la cançó popular en valencià: en este disc, fins i tot es permeten eixir-se’n de mare i amollar més mala llet que Xavi Castillo -el qual els va apadrinar fa uns anys com a teloners, per cert- en la traca final de Tururuisme, potser la continuació natural o inversa a De safari en l’anterior disc. I perquè col·labora el Palau, que si no el regust orxatí d’esta opereta bufa ratllaria la paròdia zappaesca més explícita…

…però fireu-se’l, xe, que encara que vos canseu de sentir les cançons debades en Bandcamp, només per triar-vos la dedicatòria del llibret ja val la pena pagar un preu tan ridícul. I un parell de mencions honorífiques: el superfurrinenc Perleta negra d’Oliva trencada -la millor referència editada per LaCasaCalba est any passat- i el rocanrolesc Xurrac asclat de Xarim Aresté i els Very Pomelo, un grup barceloní més valencià que molts grups valencians.

Aquesta entrada s'ha publicat en Ballar sobre arquitectura: el 3 de gener de 2012 per blocjaumei

Quan jo tenia sis anyets

Deixa un comentari
Els anys que fa hui este bloq és l’edat dels meus primers records: d’un juny núvol a Gandia, del primer cotxet que em van regalar pel sant, de creure que pel sant també es feen els anys i encara tindre’n cinc o vés a saber; d’anar a pel pà i enviar-me a per canvi, d’El imperio contraataca a la perruqueria d’enfront; de Tomàs Tomaca, de Maria José vestida de combregadora per l’església del Grau i dels primers escabussons agarrat de l’escaleta dels Manacor. En tinc de més antics, com aquell de l’Escabussó (amb majúscula) en la piscina de la tia Joaqui, però segurament perquè els vaig vore, ja més granadet, projectats en Super 8 sobre el mur blanc de la terrassa. Potser d’ací seixanta anys este bloq tinga utilitat a l’hora d’ubicar uns records fragmentats per l’Alzheimer, però ara mateix pareix que siga una cosa en desús, sobretot des que molta gent, jo inclòs, se n’ha passat al twítter…

Bo, en tot cas, per molts anys més, Rosca amb all!
Aquesta entrada s'ha publicat en Ficcioralitat? el 15 de novembre de 2011 per blocjaumei

9 d’octubre, res a celebrar?

Deixa un comentari
Hui que fa set-cents setanta tres anys de l’entrada de Jaume el Barceloní a Balansiya, set-cents seixanta de la mort de na Violant Árpád, quaranta-quatre de la del Che i trenta-tres de la de Brel, cent noranta-un de la independència del Guayaquil i quaranta-nou de la d’Uganda, setanta-un del naixement de Lennon i uns quants menys del de Pep Albinyana, aprofite per a reprendre el debat que vaig obrir fa exactament tres anys sobre el nom de la nostra terreta; ara, enguany espere que quede clar que la discussió no és al voltant de si Valencia deuria dur accent obert o tancat -que eixa és una altra-, sinó la conveniència o no de recuperar el nom de la ciutat com a homònim de tot el terreny davant la impopularitat de tots els altres: digueu-li comunitat, digueu-li regne, digueu-li país, digueu-li com vos rote, que tots els macrotopònims que ens hem inventat des de la creació del regne cristià -taifa de Balansiya inclosa- remeten al nom de la ciutat fundada l’any 813 138 abans de Crist pels romans amb el nom de Valentia. Sí o sí? Òc!

Que, per si tampoc vos havíeu parat a pensar-ho, el que hui és commemora és la rebuda triumfal del Conqueridor a la ciutat de València i no l’ocupació efectiva de tot el territori, que havia començat quasi deu anys abans -des d’Ares a Borriana- i encara es perllongaria més de mig segle fins la incorporació d’Oriola i Alacant. Està vist que, d’una manera o d’una altra, no es pot fugir del centralisme; ara, és menester no perdre -a més del nord- el centre (i saber on està, també).
Aquesta entrada s'ha publicat en Enciclopedisme wiki; el 9 d'octubre de 2011 per blocjaumei

Verkami sostingut

Deixa un comentari
L’invent del crowfucking eixe aplicat a la gravació d’un disc no és nova; de fet, la primera notícia que en tinguí jo és quasi llegendaria, però certa: diu que els Extremoduro es van pagar la primera maqueta allà per l’any 89 amb cuponets de mil pessetes i que en van col·locar dos-cents cinquanta, una fita impensable per a l’època si no fóra perquè himnes com Extremaydura o Jesucristo García mereixien ser gravats en pedra. Dos-centes mil pessetes de l’època eren un dineret (més de mil cinc-cents euros ara), una menúncia en comparança a com han evolucionat els enregistraments.
 
Ací, els Arthur Caravan d’Alcoi crec que han sigut els primers del terreny en demanar la participació de la peada després que l’Arròs Movie de Marquet Sempere aconseguira ultrapassar el pressupost amb més de sis-cents euros d’escreix; els Caravan també van aplegar als quatre mil que demanaven per a rematar la producció del segon disc -que deu d’estar a punt d’eixir del forn- uns dies abans del termini d’aportacions. En Verkami, tots els projectes tenen quaranta dies per a rebre les adhesions independentment de la quantitat que hagen demanat: Miquel Gil se la jugà en demanar onze mil nanos, que a un parell de dies d’acabar-se el cafetí pareixia que anava a quedar-se a un bon pessic de la xifra necessitada -si no s’assolix la suma sol·licitada cap de gallet es mou del lloc-.
 
Al remat, quasi tots els projectes aconseguixen la quantitat que volen, la qual (en el cas dels discs) és més o menys ambiciosa segons la qualitat final que vulga tindre la mampresa, però també juga un paper important la proximitat i la popularitat de l’artista: el Cantautors’ho fa dir ell mateix– Fresk Fréixens ha tret més dels set mil cinc cents eurals que vol per al quart disc en els primers dies d’obrir la veda; l’exiliat argentí Fede Comín, en canvi, malgrat demanar-ne només tres mil ho té un poc més verd, potser perquè els seus compatriotes no saben si poden invertir des del Cony Sud, que ell ja els ha aclarit que sí.

Vorem com queda el Projecte Escolopendra, del qual sóc part interessada: de moment, en dos dies s’han apuntat ja deu mecenes, quatre dels quals aniran a l’estudi que siga a gravar alguna matraca. Sí, eixa és la bona: no només ha rebentat els preus -el disc dedicat, només huit euros!- sinó, que a més, l’aportació de trenta-tres castanyes permetrà a dotze figures participar directament en la producció del disc. I no és el premi gros: la donació de seixanta-nou o cent noranta-nou xapes dóna dret a un concert en acústic o en elèctric, respectivament, a banda d’altres relíquies com xapes o camisetes de l’estil de les que ha fet la Fira de Gandia Autogestionada per a promoure la festa d’este divendres.

Només per sentir com quedaran cançons com Operació a cor obert valdrà la pena, feu-me cas:
Aquesta entrada s'ha publicat en Ballar sobre arquitectura: el 25 de setembre de 2011 per blocjaumei

Jo també veia la Catalana

Deixa un comentari
Jo també em passava les vesprades cara el caixó i em xamava Dr. Slump, Bola de drac i, en els últims temps, Musculman, quan m’imagine que, per la interferència de l’emergent TVV, l’emissió ja es rebia d’aquella manera: amb la imatge coberta de neu i el so no recorde si tampoc en condicions. Això, molt abans que Zaplana començara a «segrestar» els partits de futbol i tot el que ha vingut en acabant. D’una manera més subtil i menys reprobable, Canal 9 segrestà els dibuixets més populars de TV3: si bé la Valenciana es distancià primer en oferir sèries inèdites com Tortugues Mutants o Els Guardians de la Galàxia, l’anunci de que anava a començar a emetre Bola de drac va ser, com a poc, surrealista. Jo encara conserve en una cinta de VHS els primers huit capítols de l’emissió inaugural de Bola de drac en valencià: la meua primera impressió inicial, aquella vesprada de dissabte, va ser d’estranyesa. Acostumats com estàvem tots a vore les aventures d’en Goku i companyia en valencià de Catalunya, que de colp a repent Son Goku s’expressara en català de Simat -«Eeeu…!»- ens resultava violent, i no perquè no haguérem sentit mai dibuixos en una llengua intel·ligible, que abans que Canal 9 ens oferira Herculoids, ja ens havíem passat mitja infància veient sèries en català, castellà i espanyol sud-americà.

De fet, abans que existiren els canals autonòmics, ací no hi havia més collons que vore televisió i pel·lícules -i llegir còmics- en castellà, molt sovint en doblatge ultramarí: el canvi d’un accent a l’altre en dibuixets com els de Disney va ser tan colpidor com la primera volta que sentírem cantar «Si vols descubrir/ la bola de drac…» per compte de «Anem-la a buscar/ la bola de drac…» Al remat, no és que un fóra més exòtic o intel·ligible que l’altre, sinó que més aïna era una qüestió d’adaptació: a eixa edat igual ens tenia que el doblatge fóra en un idioma o en l’altre, en un dialecte o en l’altre, però una vegada t’has fet a sentir un personatge parlar d’una manera te trenca els esquemes escoltar-lo d’una altra. Passat un temps i -tot s’ha de dir- sense l’alternativa de la versió catalana, el Son Gohan valencià -pronunciat [son gó·an]- se’m va fer tan familiar o més que el Son Gohan català -[son go·án]-, però això no lleva el fet que, a banda del cas dels dibuixets, un servidor es va criar amb el Filiprim de Josep Maria Bachs i Llàtzer Escarceller, el No passa res i el Guaita què fan ara de La Trinca o el Tres pics i repicó d’Antoni Bassas: mira, m’acabe de recordar ara mateix de la tonadeta d’est últim i és com si haguera recuperat un (altre) pedaç de la meua innocència perduda.

Ara, sobre la conveniència o no de redoblar audiovisuals en dos dialectes divergents com són el català (oriental) i el valencià (meridional), tinc un parell de consideracions: hi ha una llegenda urbana que diu que, en l’època, la Catalana es va oferir a pagar el doblatge de dibuixos al valencià per a ser emessos en la nostra variant per ambdós teles, «la teva» i «la nostra». Amb tot el que té de trola -vols dir que ací no ho acceptaren, barat a agarrar?-, em queda el dubte si l’audiència d’allí hauria sigut tan permeable al valencià de Canal 9 com nosaltres o els illencs al català de TV3: seria lògic pensar que, com en tot açò que he relatat, la xicalla no tindria quimera en absolut, si no fóra per certes anècdotes que apunten en l’altra direcció. Verbigràcia: els d’allà dalt no van dubtar a tindre la seua pròpia versió dialectal de Les fabuloses Tortugues Ninja (sic) quan l’adaptació al valencià, anterior, data del primer diumenge d’emissió oficial de Canal 9; també hi ha el cas d’una infame editorial valenciana que traduïx des d’ací els autors estrangers directament al català central perquè el seu principal mercat és Barcelona i els pixapins -no sé si açò respon a un estudi de mercat seriós o és pura hipòtesi o hipocresia per la seua part- no accepten cap conjugació, lèxic ni morfologia que no siga la seua; o, sense anar més lluny, que els redactors d’esta casa de putes traduïsquen les declaracions de valencians quan el llibre d’estil recomana usar totes les varietats de la llengua.

Dit això, se’n recordeu que fa un parell d’anys havien intentat incloure el doblatge valencià de Bola de drac en la reedició en DVD? Això hauria sigut el tot: un pas més per a la normalització de la llengua i un regal per als que vam créixer amb eixa versió i amb la catalana, inclosa junt amb l’original japonesa i les corresponents en basc, castellà i gallec; al remat diu que des del Japó no els ho autoritzaren, veges tu què més els donava. Bé, la bona qüestió és que fa poc han anunciat l’edició en Blu-ray hipersònic d’Akira i la seua fitxa promocional diu que, a banda de la inel·ludible pista en castellà, inclourà els doblatge al català i… al valencià? Confirmada l’agradable sorpresa, alguns han confòs la deferència dels editors amb la quimera ultravalencianitzadora del nostre desgovern, però és menester ser imbècil per a queixar-se de que la nostra llengua compte amb dos pistes d’àudio en sengles variants dialectals: no debades, quasi totes les edicions en DVD de sèries dels anys 80, com la dels Galaxy Rangers, duen tant el doblatge en espanyol «neutre» llatinoamericà i en castellà peninsular; el que hauria donat jo per que inclogueren també l’enyorada versió en valenciana llengua, especialment les sèries que no s’han emés mai en la Catalana. S’en recordeu també de Granzort?

Tot açò, que en principi no té res a vore amb tot el cacau dels repetidors d’ACPV, sí que té una repercusió evident en el despreci creixent cap a allò que representa Canal 9 -que no TVV-. Dissabte passat un amic meu, encés per la desconnexió de l’emissió catalana, no havia tardat ni un segon a llevar del seu receptor de TDT els tres canals de la Valenciana, que tampoc acostumava a mirar mai: fet això, ara es veu obligat a posar-li els programes infantils al seu fill -que no té ni l’any- en anglés o qualsevulla que siga la versió original. El vaig intentar convéncer que Babaclub és, hui en dia, el millor programa infantil que hi ha en tot l’estat, que a Burjassot encara queden bons professionals i molta gent d’aquell Canal 9 primigeni relegats al segon canal o que no tot en esta vida és futbol i no em consta que TV3 haja retransmés mai cap partida d’escala i corda ni n’haja fet referència (llevat de l’aparició estelar del Genovés en Caçadors de paraules). PililaWebs tampoc massa, per al cas…

…però bo, si algú té sis-cents mil euros gastadors i vol deixar-li’ls al fill de puta del bigot -que, malgrat tot, «és el nostre fill de puta»- jo vos ho agraïria, que Acció Cultural encara em deu els quatre o cinc bolos de l’any passat i, com els embarguen la paradeta, em pense que no els cobraré mai en la vida. I perquè el teloneig d’este dissabte el faré barat a cançons que, si no, ara en cagar!

Aquesta entrada s'ha publicat en Enciclopedisme wiki; el 21 de febrer de 2011 per blocjaumei

La gent es mereix un respecte

Deixa un comentari
Això em va dir un home que s’arrimà a peu d’escenari, només acabar de cantar El virgo de Vicenteta, despús-anit a la Plaça Major de Sagunt: «La gent es mereix un respecte, i no que la tratten aixina!» I jo, que em pensava que venia a preguntar-me d’on collons m’havia tret la lletra o directament a felicitar-me per l’atreviment -no seria el primer (ni l’últim)-, li vaig retrucar de l’única manera possible: «Home, ja, però això per què ho diu?» No em va tornar a increpar: mentre se n’anava estralejant, alguns dels assistents es reien d’ell, del ridícul de la situació i, encara, de les animalades de la cançó, que no et penses tu que la cansalada és de pollastre…

Tampoc era per a tant, mire jo, però també és cert que l’home tenia raó, que la gent es mereix un respecte, fotre! I els artistes, també…
Aquesta entrada s'ha publicat en Ficcioralitat? el 24 de gener de 2011 per blocjaumei

Fumeu, fumeu!

Deixa un comentari
Jo, com a fumador passiu des de temps immemorial, mire que l’enduriment de la «llei antitabac» era necessari i, per tant, l’agraïsc: fumar en espais tan reduïts i davant de tot quisqui, xiquets i majors, era -és, encara- el gran problema de salut pública mundial. Recorde quan la Filharmònica va viatjar a Washington i, en tornar, Àlex Pernàlex em contava com la gent només podia fumar a la porta del carrer i a no-sé-quants metres dels edificis, que per això fan les voreres tan amples. En acabant també hi havia un capítol de Friends en el qual Chandler s’enganxava als cigarrets i veies com els companys d’oficina fumaven en un terradet al voltant d’un cendrer: vist així dels ianquis, potser ja no em resulta tan estrany que ens hàgem adaptat a la nova prohibició amb quasi total normalitat i tan pocs incidents -només un trau al cap?- a una imposició que no du en vigor ni una setmana, especialment després del fracàs de la «llei Sinde». Que al remat ja ens haurem tornat europeus?

Les tres gràcies (i el Xu)

Ara, per a mi, sense dubte, la millor conseqüència d’esta nova Llei de Prevenció del Tabaquisme -potser la cosa de més trellat que ha fet el govern de Zappatero, matrimoni homesexual a banda- és també la més visible: em fa gràcia vore les ajuntades de fumadors (i fumadores) a les portes dels tuguris on abans fumaven com a carreters (i carreteres?), com fan barret (o barcella) al costat d’un cendreret de peu o d’un de taula dels de tota la vida. Em fa gràcia, dic, perquè em recorda més o manco els rotgles que fan els morets a les portes dels comerços o inclús en qualsevol cantó: no sé si ho fan per costum, per tradició o perquè no en tenen altra ací exiliats, però els envege eixa espontaneïtat pública que cert que dóna malíccia a més d’un xenòfob de poble xicotet. Estaria bo que ara els fumadors proscrits (i les fumadores proscrites!) recuperaren eixa pràctica dialèctica al caliu inapreciable del cendrer: fumeu, fumeu, que el món fum s’acaba!

P.S: un regal per a que vos deixeu de fumar.

Aquesta entrada s'ha publicat en Cabotisme mundial; el 9 de gener de 2011 per blocjaumei

La cassalla fa rialla

Deixa un comentari
La cassalla és nutritiva,
la cassalla és digestiva,
la cassalla és vitamina:
cassalla sense pinyol!
Bajoqueta Rock, Saia cassalla

Li han cantat Eduard Joanes -amb Pantaix i sense-, els Bajoqueta de Riba-roja i crec que també el tio Fredo, a banda d’alguna versada inèdita com la que em va recitar l’altre dia Cinto el d’Alcàsser, però mai podran desgranar totes virtuts i els defectes de l’aiguardent més popular en terres valencianes: procureu no entrar mai en l’espiral de la cassalla, que els seus efectes són tan temuts com llegendaris!

Que no és que jo entrara en l’espiral esta nit de cap d’any passada, però quasi: la Cerveró corre com l’aigua del Xúquer en el seu curs baix, et calfa la gola i l’esperit i t’acompanya tota la nit, però només toques el llit… el primer dia de l’any, perdut per a la història. Primer propòsit d’enguany? Botar-me la pròxima nit de cap d’any i celebrar el cap d’any quan toca, el dia 1 de gener, amb una excursioneta, un dinaret, un concertet, alguna cosa! Segon propòsit del 2011? Alçar-me matinet demà, ara que ja li he tornat a pegar la volta al rellotge biològic i crec que va a hora…

P.D: al remat quasi no he pegat ull i el poc que he pegat he somiat una pel·lícula que… 

Aquesta entrada s'ha publicat en Ficcioralitat? el 2 de gener de 2011 per blocjaumei

Cinc anys amb llustre

Deixa un comentari
Enguany ha fet un lustre de moltes iniciatives personals i se m’ha oblidat celebrar-les quasi totes: la primera, el cinc aniversari d’este bloq, que l’havia celebrat tots els anys fins ara i esta volta se m’ha passat; cinc anys també de la Valenciclopèdia, que va nàixer com a resposta a la Viquipèdia quan allò encara estava més verd que una ceba i ja fa prou de temps que està un poquet morteta, potser per l’imperatiu -que no és aital- de la roscana ortografia; i, evidentment, un lustre del Recital dels Innocents, que este dimarts tindrà lloc l’edició que fa sis, cada any amb més gent (i menys lloc)! Les tres mampreses tenen en comú que, a banda de compartir la data de naixement, nasqueren en circumstàncies adverses provocades per un estat d’ànim més aïna poc animós durant el qual necessitaria donar eixida a la inspiració produïda per una espantada romàntica. Siga com fóra, els tres productes -i algun altre que no es pot dir- han sobreviscut amb més o manco ressò al primer quinquenni de vida, no?

Quant als Innocents, cal dir que la primera edició estava aparaulada un any abans, el 28 de desembre del 2004, però que al final l’amfitrió no es va mullar -no recorde si perquè no es creia la voluntat dels hipotètics participants o com- i va deixar sense sostre al Mangue, el de Planeta Imaginario i les Mãedéus, que ho tenien anunciat en l’antiga Capelleta i tot! I perquè no vulgueren fer el sarão en el cafetí El Convent, que si no ja aniríem pel recital que fa set…
Aquesta entrada s'ha publicat en Cabotisme mundial; el 26 de desembre de 2010 per blocjaumei

El braç dins la mànega

Deixa un comentari
Això que escrivia l’altre dia Pep de «si vas a Valéncia e? posaran l’os» no sé si ho havia sentit mai, però sí que em sonava en la versió de «a espai quan vages a Valéncia, no e? posen el braç dins la mànega» que va posar u en la Valenciclopèdia: me’n recordí dimecres passat quan viatjava en el trenet cap a València, que ara han canviat el nom de les parades d’Hospital i de Jesús per Safranar i Joaquín Sorolla, respectivament. Odie València. Bo, odie qualsevol poble que faça la més minima olor a ciutat de més de milanta mil habitants, que jo realment vaig nàixer allí -encara que, com molts altres, en la partida de naixement diu el meu poble- i algun dia haurem de «tornar a fer-li l’amor amb sandàlies i sense…»

«…i el sol de València somriu.»

Per al cas, li tinc tírria al Cap i Casal des dels últims anys de carrera, no sé per què: potser per la gent que ompli les voreres amunt i avall vestida de manera impensable a l’Alcúdia o en qualsevol poble amb trellat de menys de milanta habitants, que no se saluda ni quasi es para a observar al seu voltant, embotida en auriculars o en conductes semiautistes produïdes per l’entorn artificial on viuen. El camí obligat de l’estació de Plaça Espanya cap al centre per Sant Agustí és el primer passeig que faç sempre en eixir a la superfície; enmig, una parada obligatòria –la seu de la Fédération Nationale d’Achats– sovint en el trajecte a la inversa, de tornada cap al metro: a quina mala hora em va pegar per entrar a l’anada, per a una volta que aplegava promptet! Perquè normalment jo, com tots, torege als activistes de l’entrada o els parle en alguna llengua inintel·ligible per a que em prenguen per foraster; però hui no.

Potser perquè tenia un poc de temps fins l’hora de dinar, que havia quedat amb el nucli dur de neollemosinistes, m’he deixat enganxar per la xica de l’ACNUR: Lorena m’explicava el treball dels voluntaris en pro de refugiats al Congo, em va ensenyar una foto d’un camp com els que ixen en District 9 i una mostra dels sobrets metalitzats d’aliment hipercalòric que va inventar no-sé-qui per a nodrir els milions de persones que es moren de fam en tot el món. Li vaig seguir tota l’explicació no sé ni com -que el meu cap estava mig en un altre món- crec que més per deferència que per interés real en la causa, que en tinc: no s’equivoquen, els captaires de les bones causes, en plantar-se a l’entrada dels grans magatzems, que allí el tràfic de gent és continu; ara, mal ho tenen per a obtindre l’atenció d’un veïnat sociològicament acomodat, semiautista i sense temps per a perdre en causes ja prou perdudes.

Potser per tot això -perquè tenia un poc de temps i per la deferència- que vaig acabar comprometent-me a una contribució que no sé ni si podré satisfer: el dubte econòmicomoral em va tindre enroniós fins passar l’hora de dinar, després d’una farterola de dos plats, beguda i postres per quatre xavos. Ara, cal dir que va contribuir a oblidar-me -o a recordar-m’ho?- l’aparició d’un vellet calb però amb barba canosa que avançava a pas de puça cap a l’excusat i que, en acabant, encara com vaig reconéixer el Puta misèria d’Artés que aguaitava per la butxaca del meu abric que, si no, l’home hauria protagonitzat la fugida més lenta de la història dels robatoris: es coneix que el pobre home ja no estava bé de la catalina, que si el cambrer no el convenç que la seua jaqueta era la que hi havia penjada d’una cadira on pressumiblement l’havien servit, l’hauríem tinguda!

Amb massa emocions per a tan poc de matí, malgrat el fruit de la conversa, el Raspall de Capilla es quedava en una llista prou previsible de noms de llocs i de persones de la història de l’esport de cavallers com a remat d’un patracol de prosa postestellesiana amb un preu prohibitiu. Camí del metro, de tornada, em vaig aventurar de nou cap al niu dels activistes amb l’autoritat que em donava el calc del salconduit que m’havia fet Lorena no feia ni dotze hores… per a descobrir massa damunt que els que ara m’acaçaven eren d’una altra entitat. Sorprenentment, no només hi hagué prou amb un «No, gràcies…» per a què abandonaren tota esperança de captar-me sinó que, a més, m’ho agraïren dolçament amb un adéu i un somriure. Em pregunte si això farà efecte en la resta de la gent i, especialment, en la de la ciutat, ara que vénen les festes del consumisme hipòcrita i desmesurat.

Tot s’ha de dir, no em vaig privar de firar-me unes quantes pel·lícules d’autor per a vore-les amb tu, amb mi: quatre franceses, una del Quebec i una raresa on ix Labordeta com a secundari memorable. Em pensava que era més tard i encara me’n vaig eixir massa prompte, esta volta sense cap voluntariat a la vista. Ara em pregunte si eixes persones, jovéns i no tant -Lorena és de la meua edat- es guanyen un jornalet barat a rebre negatives dels tecnòcrates o també ho fan altruísticament, qui sap si fins i tot amb diners de la seua butxaca: qualsevol de les dos possibilitats mereix tot el meu respecte, atesa la finalitat de la seua insistència. Mentre esperava el metro a Castellón de Villanueva de les set i busques em va vindre una olor mig agresiva mig inofensiva; la xiqueta que es rebolcava sobre el banquet al meu costat li ho confessà a sa mare: «Me he tirado un pedo…» i me’l vaig papar jo.

Me’n vaig tornar a l’Alcúdia resignat per tot açò i perquè sabia que al sendemà hauria d’anar una altra volta a Valéncia, i a l’altre… i també dissabte! Només aplegar a casa sent com ma mare li diu a la xiqueta no-sé-què i acaba amb un «…el braç dins la mànega!» 

Aquesta entrada s'ha publicat en Ficcioralitat? el 20 de desembre de 2010 per blocjaumei

Més cabut que un xurro

Deixa un comentari
Recuérdame,
como un árbol batido,
como un pájaro herido,
como un hombre sin más.
Recuérdame,
como un verano ido,
como un lobo cansino,
como un hombre sin más.
—Labordeta, Ya ves

Hui quasi tots recordaran aquell celebrat epitafi, el seu país en la motxila –el sud d’Alacant inclòs-, les cançons que s’han convertit en himnes, aquella vegada que se’l trobaren passejant per Saragossa o les voltes que l’han vist en concert: jo mateix, un parell de vegades, l’una ací a l’Alcúdia -la meua– i l’altra allà dalt en Aragó, el seu Aragó. I això em fa pensar no només en la pèrdua familiar, emocional, sentimental, artística, sinó també en el forat que deixa en la consciència nacional regional de l’Aragó de hui en dia, ara que s’ha quedat orfe d’abuelo; i, encara més, em pose a buscar-li un equivalent ací, en el nostre Aragó particular -mig xurros com som els valencians- i no li trobe cap persona equiparable que haja defés la identitat col·lectiva d’este poble en tots els àmbits en què ho féu ell.

Ai, quant de bé ens hauria fet un Labordeta valencià! O no? Estic pegant-li voltes al nano i no se m’ocorre ningú que haja representat el valencianisme com ell, amb el detall que a més se l’estimava pràcticament tot l’Aragó: l’Abuelo és l’equivalent aragonés de Blasco Ibáñez, Joan Fuster, Raimon, Bausset, Ovidi, Monleon, Joan Pellicer i Baydalet, tot en un.

Aquesta entrada s'ha publicat en Enciclopedisme wiki; el 19 de setembre de 2010 per blocjaumei

Qüestió de pilota

Deixa un comentari
Hui m’han agarrat ganes de vore una partida en directe: m’ha fet goleta la retransmissió de la final de llargues del mundial de pilota a mà que se celebrava hui a Valéncia, malgrat la pèsima locució dels comentaristes -no així la del presentador en canxa, que deia pilot@ i galotx@– i la victòria del combinat belga davant el valencià, referit en tot moment com a selecció espanyola i vestit com a tal per l’ocasió. Que, per si no ho sabíeu, la Federació de Pilota Valenciana és l’única d’Espanya -ni bascs, ni navarresos, ni riojans, ni lleonesos ni canaris- que participa en competicions internacionals en diferents modalitats contra belgues, francesos, italians, neerlandesos o -la novetat d’enguany- anglesos i, per això, representa el conjunt de l’estat en una maniobra reaccionària que tingué lloc quan els catalans començaren a alçar revol amb la seua selecció futbolera, que ausades!

La bona qüestió, com deia, és que m’abellix anar a vore alguna partida com siga i on siga: de raspall en festes de Benavides, a llargues en les de Sella o, més fàcil, d’escala i corda en qualsevol trinquet de per ací prop, que vore’n una de frares, de galotxetes o de pilota grossa a l’Abdet ja seria el tot; jugant jugant, des de l’avorridíssima final de l’últim Bancaixa a Llíria que no he xafat cap de trinquet ni he vist cap altra partida llevat d’uns quants jocs de galotxa al poble d’Eusebio les últimes festes. Realment, ha sigut més el reportatge que han fet en acabar-se el mundial el que ha fet que m’entrara el cuquet de passar una vespradeta com les que es xama Bausset cada dissabte.

Per cert, que tot açó també ve perquè l’homenatge que li feren anit al tio Pepe ací al seu poble va tindre molt pocs moments amb el joc de pilota com a excusa quan això podria haver sigut l’excusa perfecta per a homenatjar un home gens aficionat als romanços i als retrats: diu que hagueren de retallar per no passar-se’n de dos hores i encara hi hagué qui es va excedir en el seu parlament fins que, al remat, el muntatge es va allargar vora dos hores i mitja amb un excés de patriotisme oportunista i molt d’autobombo per part dels morrongos, adhesió artificial de Zappatero inclosa (molt aplaudida, tot s’ha de dir).

No sé per què, un servidor («seu i de la pàtria», també) tenia l’esperança il·lusa que el reconeixement local donaria peu no a la construcció d’un trinquet, ni a l’adequació d’un frontó ni tan sisquera un trofeuet de galotxa amb el nom de l’homenatjat, sinó que m’hauria conformat -i ell també, m’imagine- amb una partideta d’exhibició a Festes, però ni això; ara, futbol, per tots els costats i durant vint-i-quatre hores. En fi, sempre ens quedarà…


Aquesta entrada s'ha publicat en Enciclopedisme wiki; el 12 de setembre de 2010 per blocjaumei

Ningú s’ha fet ric de treballar

Deixa un comentari
Ma mare no em deixà que anara a l’horta en l’edat per por a la pols dels tarongers; l’única volta que vaig estar de prova per a una faena de la meua llicenciatura van i li la donen al fill d’una treballadora d’allí, sense preparació ni cap de títol; un altre viatge em van entrevistar per a treballar de venedor d’electrodomèstics, però es coneix que el toput aquell s’ho agafaria com a burla quan li vaig dir que em feia comboi vendre llavadores; tire a apuntar-me a un taller ocupacional de la meua especialitat i els donen més puntuació a esquizòfrenics, depressives i huits i nous que cartes que no lliguen que es passen més temps de baixa que en classe -no ho dic per tu, Camu’- que a mi; l’última, lliure el currículum per a un treball on demanen idiomes (anglés i alemany, dos només dels quatre o cinc que mastegue) i ni m’avisen: potser no el van en entendre, que si no estava escrit en la llengua de Shakespeare ho estaria en la de Sanchis Guarner.

En vista de l’èxit, no sé de què s’estranya la del Servef quan pensa que em ric d’ella i de tot el sistema d’ocupació valencià i, per extensió, universal. Entre això, el fet que em negue a opositar (no perquè no vulga estudiar, sinó perquè no tinc vocació ni traça d’ensenyant) i que la meua vis còmica de moment no em dóna per a pagar-me l’autonomat -ni ganes, que això és pagar i plorar!-, m’estime més ser precari i malfaener que contribuent de la Seguridad Social (el grup, no; la institució). Això, i que el món de la música en valencià és com és i sort que encara m’ixen bolos, però d’eixe tema ja en parlaré a bastament un dia que ploga. I ara que vénen Festes cert que plou: com a tard, el dia de l’Entrâ.

Tornem? 

Aquesta entrada s'ha publicat en Ficcioralitat? el 1 de setembre de 2010 per blocjaumei