092: S’ha acabat el tio Toni
Deixa un comentari Així, exactament amb les mateixes paraules, ho han descrit m’awela Maruja i mon tio Vicentico: hui -esta matinada, passada dos quarts la mitjanit- s’ha mort d’un atac de vellêa Toni el de l’Hostal. No jo, evidentment, sinó m’awelo: fa poc més de sis mesos va faltar el de la part de mon pare i ara est altre, el de la part de ma mare. Val que no ha sigut tan de colp a repent com Llapissera, però el tio Toni de l’Hostal haurà patit (i ens ha fet patir) més que els Japons: si bé és cert que des de fa un parell de mesos havia pegat molt de baixó, dilluns encara el vaig acompanyar a l’ambulatori i va exclamar «Té bona cama!» al pas d’una xicona massissorra que anava pel corredor; al sendemà ja estava ingressat d’urgència a l’infame Hospital Universitari de la Maestrança, on va estar quasi un dia en una sala amb sis malalts més a l’espera d’una habitació; dos nits més enllitat i amb pronòstic agreujant, dijous encara va reviscolar prou com per a fullejar el Liante. Mentrestant, s’havia perdut la investidura d’Obama i tinc quimera que no ha arribat a vore cap imatge del primer president negre -i esquerrà!- dels EUA: el tio Toni, que sempre es pensava que no arribaria mai a l’any 2000 i amenaçava amb tirar-se al tren el dia que estiguera malalt de morir-se, encara ha arribat a viure tot això! Però divendres ja el vaig vore igual que Llapissera i vaig fer que mon tio i ma mare es deixaren el treball i se’n vingueren per la que puguera passar; i, efectivament, dos hores després el metge -de l’Alcúdia, Raboseto– ja quasi ho donava tot per perdut. Ahir, amb la medicació retirada, es va passar tot el dia cridant i tota la nit sedat, delirant: per la vesprada li administraren eixa droga amb nom de grup de rock saxofonista maleït i esta nit he vist com s’apagava poquet a poquet.
Adés he entrat al safareig i he vist, en terra, la bossa amb les seues ulleres i la maquineta d’afaitar que ens va demanar que li portàrem estos dies; sorprenentment, no estic trist, sinó més aïna content i tot, perquè la mort a ell sempre li havia sigut veïna des que es va quedar viudo -enguany fa vint-i-cinc anys- de m’awela Isabel, «la més guapa d’Alcúdia» segons els seus coetanis. A més, fa goig vore com acudixen familiars, amics i coneguts -meus i del tio Toni- que, si no fóra per les circumstàncies, farien d’un enterro la millor ocasió per reunir-se. I res més, de moment; ara me’n vaig al soterrar, que també seria cas que Toni de l’Hostal arribara tard al funeral de Toni de l’Hostal…
