Correu Blocs Traductor | VilaWeb.cat
valldalbaidi | EDUCACIÓ | dimarts, 9 de febrer de 2010 | 19:33h


STEPV inicia una campanya per prorrogar indefinidament la jubilació voluntària del professorat

La LOE contempla aquesta modalitat de jubilació fins el 2011

descarregar fulls de signatures

La jubilació voluntària del professorat als 60 anys duu aplicant-se fa prop de vint anys, des que la LOGSE la va regular en 1991. Tot i això no té un caràcter definitiu i ha anat prorrogant-se repetidament. Precisament per això, la jubilació voluntària hauria de considerar-se un dret laboral consolidat del professorat i amb caràcter definitiu. La LOE, però, estableix una pròrroga d’aquesta modalitat de jubilació fins al 2011, any de finalització del desplegament de la llei.

Aquest fet ha dut a STEPV, com ja ha passat anteriorment, a iniciar una nova campanya per a exigir que la pròrroga de la jubilació voluntària anticipada siga considerada amb caràcter indefinit.

I juntament amb el reconeixement indefinit de la jubilació, és necessari atendre altres demandes ineludibles en el camp de la salut laboral, amb mesures d'adaptació de les condicions de treball del professorat major de 55 anys, com la reducció de jornada sense perjudici de les remuneracions. Igualment, és necessària una revisió de les indemnitzacions per jubilació, i homologar-les amb aquelles que més altes.

El Sindicat ha insistit que la contemplació d'aquestes mesures en el seu conjunt són bàsiques per al suport de les tasques docents i atenen a la consideració social del treball d'ensenyar. A més, les adaptacions pedagògiques i tecnològiques que requereix un nou temps en l'ensenyament s'afavoriran amb un recanvi generacional en el sistema educatiu, amb la renovació de les plantilles que faciliten la incorporació de nous professorat en els centres, al mateix temps que es generaran noves ocupacions.

Per la importància d'aquesta demanda STEPV exigeix al Ministeri l'obertura immediata d'un procés de negociació amb les organitzacions sindicals i, donada la seua singularitat, el Sindicat reclama una negociació exclusiva sobre la pròrroga indefinida de la jubilació voluntària i de les altres mesures esmentades, i desvinculada d’altres reglamentacions d’un abast més ampli, com l’estatut docent, que puga mancar d’un suport sindical unànim.

7 de gener de 2010

 

valldalbaidi | CULTURA | dimarts, 9 de febrer de 2010 | 17:51h
Dissabte celebràrem un sopar morisc dins les Nits Temàtiques a Ca les Senyoretes. L'acte començà a les 20:00h amb la projecció del documental: Moriscos, els valencians oblidats (produït per INFO TV), cap a les 21:00h tenia lloc la inaugiració del relllotge solar de les hores de pregària islàmica, amb una explicació breu del que menjaríem durant el sopar i la interpretació d'un tema per part del violinista Ahmed Touzaine.

A continuació ja tingué lloc el sopar. Aquest fou el menú:

Entrants:

* Albergina amb cinc pebres i mel
* Minjos d’aladroc i espinacs
* Llonganissa morisca
* Caragols en salsa

Primer: 
Sopa de ceba
Segon: Corder amb prunes
Postres: Monjàvena amb torrons

Beguda: Aigua, Cervesa i vi ( només per a heterodoxos)
Infusió: Té amb chebbarkia

També haig de dir que comptàrem amb la sempre agradable presència de moltes i molts amics, ja habituals, a les Nits Temàtiques de Ca les Senyoretes.

Qn acabar el sopar, el violinista que habitualment acompanya Pep Botifarra ens oferí diversos temes de la seua cultura musulmana. I ja en la revetlla comptàrem amb la interpretació de diversos temes de la cultura popular nostrada (ací incloc també la morisca) per part de Pep Botifarra, Lola Tortosa i Ahmed Tozaine.

Va ser una manera de concloure la celebració dels 400 anys de l'expulsió dels moriscos de les seues terres. 

PD: La imatge que il.lustra l'apunt és dels Jocs Moriscos de la població de Purchena.


 

valldalbaidi | EDUCACIÓ | dilluns, 8 de febrer de 2010 | 20:11h
Un debat sobre el sistema educat moderat per Maite Ducajú i publicat a Levante-EMV. Ací el teniu.

"Los representantes de los tres pilares básicos de la educación -profesores, padres y alumnos- coinciden en la percepción de que el sistema educativo tiene problemas -convivencia, fracaso escolar, figura del maestro- y debe mejorar, pero discrepan en el cómo hacerlo.

MAITE DUCAJÚ VALENCIA 

El portavoz de los directores de los institutos de Secundaria, Vicent Baggetto; la presidenta de los padres de alumnos de la escuela pública, Gemma Piqué, y la de la Federació d'Estudiants, Sofia Mangiagli, han analizado en un debate organizado por Levante-EMV el estado del sistema educativo en la Comunitat Valenciana desde la perspectiva de la nueva figura de la autoridad docente.

AUTORIDAD EN LAS AULAS

Vicent Baggetto. Hay varios tipos: el respeto que el profesorado se gana día a día con los alumnos y el que se gana con la experiencia y esfuerzo, aunque hay quienes no lo logran en la vida. Otra cuestión es la cobertura jurídica ante una agresión. Ahí es donde la cosa flojea porque o no la conocemos o no sabemos dónde acudir. La figura jurídica reconoce la condición de autoridad pública y comporta la presunción de veracidad. En casos muy conflictivos, de palabra contra palabra, es dónde opera. Se entiende que el funcionario, profesor, expresa la veracidad del hecho.
Gemma Piqué. Creemos que no hacía falta llegar tan al límite como el Decreto de derechos y deberes de la Conselleria de Educación. La autoridad es el prestigio que se gana una persona. Padres y madres deben enseñar que a los maestros se les ha de respetar y apreciar porque son personas que están haciendo de tu vida un futuro. Ante esa virtud hay que enseñar a los hijos que el respeto está por encima de todo. Pero no entendemos el autoritarismo, la fuerza, el poder. Está claro que si hay un problema entre un maestro y un hijo o entre un profesor y una madre tiene que haber una reglamentación para que se pueda trabajar. Pero de eso a que el profesor tenga la última palabra... Es muy importante saber resolver conflictos y que cada uno diga su opinión. Con autoridad creo que no se enseña bien. Además, se habla mucho de la defensa del profesor, pero no de la defensa del alumno. Al maestro se le da autoridad para decidir por encima de los otros y eso me preocupa.
Sofía Mangiagli. Estamos en la misma línea que los padres, creemos que debe haber unas medidas pero con un límite. Si la última palabra la tiene el profesor, aunque el alumno tenga la razón, no hay justicia. La autoridad se le aplica a un profesor por medio de un decreto cuando la autoridad se la tiene que ganar, no se tiene que imponer. 


PERDIDA DEL RESPETO

S. M. Puede ser, pero se tiene que dejar al alumno que participe en el centro, así mejora la convivencia y la relación de profesores y alumnos. Lo que hace falta es más inversión en la educación. 
G. P. Si no analizamos la propia sociedad en que vivimos, mal vamos. Hemos pasado del autoritarismo a una permisividad total. Del todo se hace por decreto ley al todo vale. Hemos de saber llegar a un punto intermedio. Hace falta formación. Los padres no deben sacar las castañas del fuego al hijo, debe protegerlo y educarlo. Las normas de convivencia las deben crear las propias personas que las ejercen. Así, nadie diría nada. Eso significa convivencia, y no el decreto ley. El profesor tiene más herramientas para aplicar la autoridad en la clase, pero al alumno le da igual porque dice: "cojo a mi madre y viene aquí". Tenemos que sentarnos a dialogar.
V. B. Las tareas de mediación tienen toda la razón pero previamente debe haber un conjunto de medidas. El decreto supone un avance muy flojo respecto a la situación anterior. La Generalitat no dota a las direcciones de los centros de mecanismos ágiles. Continúa siendo garantista porque no hizo caso al informe que escribimos en su momento. Deja posibilidad de presión sobre el sistema, en este caso a las familias, que en mi opinión es excesiva. Dota de herramientas, pero continuamos con la manos atadas a la hora de hacer planteamientos. Como directores, reclamábamos una actuación mayor. No está claro cuál es el marco de actuación. Si yo me paso, hay quien me pide cuentas y me parece muy bien. La situación ha cambiado. La educación básica es obligatoria hasta los 16 años y estudia prácticamente todo el mundo. Pero antes venía un padre y aconsejaba al profesor dar dos bofetadas al hijo y, ahora, inmediatamente te denuncian. 
S. M. En el caso extremo de tener que expulsar a un alumno, hay que prevenir antes de llegar a eso. Fomentar la convivencia.
G. P. Hemos de llegar al punto medio, ser permisivos y autoritarios. Llegar a acuerdos. Los hijos han de asumir las consecuencias de sus actos. Y los padres deben enseñar a respetar. Al final, en el día a día, cuando un profesor llega a clase, se arremanga y se gana el respeto, no hay tanto conflicto como cuando los profesores aplican el decreto ley: "porque yo lo he dicho".

EL PROFESOR COLEGA

V. B. Para nada.
G. P. Y los padres, tampoco.
S. M. No es que sean amigos, pero deben hacer caso a los alumnos. Cuando un compañero dice porqué hay que hacer esto y se le dice que el reglamento del centro está redactado por nosotros, lo hace. No porque lo impongan.
V. B. Me parece bien, pero hay que asumir que la relación formal de alumno/profesor ha cambiado. Ni el profesor puede volver a ser figura impositiva ni puede recuperarse el modelo del colegueo, agotado hace años, y que tuvo su momento histórico y sus motivos. Hay profesores que tienden a una cierta imposición entre comillas -en el sentido de que la figura impone autoritariamente- y otros, que sin el colegueo de los ochenta, tienen más proximidad con el alumno, por edad o carácter, por conexión. Creo que llegaremos a un modelo intermedio. Por otra parte, los actos que se hacen tienen consecuencias y eso el alumno de hoy en día no lo entiende. 
S. M. No estoy en contra de un profesor con autoridad, pero con límites. Prefiero un profesor guay, que te dé confianza, a que te imponga y haya que respetarlo porque sí. Aprendo más del que me hace partícipe que del que echa el rollo y luego se va.
S. M. Decir que ahora nos hemos hecho vagos es la respuesta fácil al fracaso escolar. La educación no sólo es responsabilidad de los padres, sino también de toda la sociedad. Si un alumno no tiene ganas de ir al centro, o no se lleva bien con los profesores, y no siente ese proceso de educación que está viviendo, deja de acudir. Se nos tiene que dar confianza.
G. P. Antes, para aprender o ibas al colegio o no sabías. Pero ahora la vida te ofrece muchos mecanismos para aprender. Todo lo que te tengan que enseñar te lo encuentras en un ordenador. La formación del profesorado en nuevas tecnologías es muy importante.
V. B. Continúa habiendo una parte de transmisión del conocimiento que no se perderá nunca y, sobre todo, la capacidad de selección, de elegir información que está al alcance de casi todos, ayudar a seleccionar, focalizar. Y eso se puede ligar perfectamente con la cultura del esfuerzo del que hablamos. Lo que hay que exigir es una respuesta que esté basada siempre en el trabajo personal. Sin codos, no hay éxito educativo. El ambiente que se respira en la sociedad es que "ya me lo darán hecho", y así no vamos a ningún lado.
S. M. Pero el profesor debe motivar al alumno para que no baje los trabajos de internet."

valldalbaidi | EDUCACIÓ | dilluns, 8 de febrer de 2010 | 09:21h
Ara va i resulta que els professors de l'ESO valencians (que fan classe al PV, vull dir) som els millor pagats del que anomenen estat. I jo sense assabentar-me'n. I és que som uns desagraïts perquè la conselleria ha conclòs en gener els augments salarials de l'acord de 2007, i nosaltres no volem reconéixer-ho.  Cal dir que l'STEPV diu que les retribucions se situen en l'11é lloc de l'estat. I açò, crec, s'acosta més a la "trista" realitat. Per exemple, les pagues extres de juny i desembre no són (ni seran al pas que anem) mai el doble del que cobrem mensualment. Per què? Els sexennis (un concepte retributiu inventat fa uns anyets) no compten a l'hora de fer el càlcul de la nòmina de juny i desembre. 

 
I el que ja és una vergonya: la diferència entre un professor d'ESO del PV i un d'Andalusia (segons la informació de Levante-EMV, els segons millors pagats) és de 18,86€, quantitat "ridícula". Però és el que hi ha. I davant de tot açò, quina és l'altra "realitat"? El 16% del professorat de baixa laboral per malalties mentals. Durant el curs 1007-2008 1.614 professors dels SSTT de València lliuraren parts de baixa per malaltia mental cosa que ve a ser un 16%, segons un estudi del CSIF, sindicat que afirma que fins un 60% de docents té algun símptoma de malaltia mental. Aquesta és la realitat. Bon dia.

 
 
valldalbaidi | DIVERSOS | diumenge, 7 de febrer de 2010 | 12:58h
De l'estrevista que divendres publicava Levante-EMV a José Puig Miret, jesuïta, de 85 anys d'edat i encarregat de l'Apostolat de l'Oració, pare espiritual de les Vídues Borja i de l'Associació de Betlemistes de Gandia, destaque la resposta a la pregunta que li féu Miquel Font:
"-El sistema educatiu avui dia, creu que ha perdut molts valors?  
 
-Hem perdut moltíssim. He estat feliç essent professor. Jo jugava amb avantatge perquè quan feia classes de literatura i filosofia, els joves ja eren de 16 o 17 anys i estaven encarrilats cap a la universitat, tenien una certa seriositat. S'enamoraven, però eren persones que volien saber i respectaven moltíssim. No vaig tenir cap problema d'ordre perquè vaig contactar molt amb els meus alumnes, eren molt agradables. Afortunadament no els tenia als 13 o 14 anys. Però ara veig que hi ha una manca de respecte i pense que hem perdut moltíssim en valors. Parlen de democràcia i ser amic del professor, però crec que avui dia entre els videojocs i la televisió, els joves van a classe i no tenen sentit de responsabilitat. I el mateix passa a moltes persones grans. Com s'explica que cada quatre matrimonis dos se separen i prompte arribarem als tres? És una manca de responsabilitat, de sacrifici i de lliurament, de saber el que és estimar una persona per a tota la vida. És allò de viure al dia, per al cos i el que jo vulga. I això no és." 

P. Puig Miret S.I., José

 

Nacido el 04/03/1.924 en Gandía. Profesor de Latín, Religión y Geografía e Historia. Tutor. En el Colegio Montesión desde 1.949 hasta 1.952. Actualmente en Duc Alfons el Vell nº 3 / 46700 Gandía / Tel. 962871203.

 
I us deixe també els articles següents:

Ángel López García-Molins,
"Cartas liliputienses" i

Juan José Tamayo,
"Lectura laica de la Biblia".
valldalbaidi | CULTURA | dissabte, 6 de febrer de 2010 | 12:13h
HOLA SOLET! HOLA LLUNETA!

Música de Loretp Belda 
Lletra de Sergi Gómez i Soler



valldalbaidi | POLÍTICA | divendres, 5 de febrer de 2010 | 19:03h
Agafada del comentari fet a l'apunt del bloc de Josep Blesa:

   A Sant Judes Mortadel.lo, patró de les causes impossibles.
 Oh senyor, et supliquem ser misericordiós que assistisques al poble que pateix avui d´amnèsia col.lectiva. Ens adonem, patró de les causes impossibles, que no pots arreglar el genocidi al Cabanyal, ni el mangoneig dels diners públics, ja que tal eventualitat et deixaria sense feina.
Et preguem que convertisques a tots els polítics en pobres sense sostre i liquides tots els seus estalvis, actius i fons d´inversió.
Fes-los fora de les sues posicions de poder i que no xuplen tanta càmera 
que maregen el personal.
I com deia Marx (el Groucho): " la política no debería ser el manjar de los 
chorizos"
                 ORA PRO NOBIS, i que Durruti ens conserve la vista.
valldalbaidi | CULTURA | divendres, 5 de febrer de 2010 | 18:19h
Municipi de la comarca de la Marina Alta. Dóna el nom a la vall on està situada. El terme és molt accidentat i muntanyós, sobretot en la seua part occidental on hi ha altituds superiors als 800 metres, l'Escurçó, amb 876 metres i la serra del Suraret, amb 822. Destaquen, a més, el mont de la Carrasca. Recorre el terme el riu Gironma, així com nombrosos barrancs, com el de la Covarxa, el Pas del Calb i el de les Caules. Sol nevar amb freqüència durant els mesos d'hivern. La seua economia descansa principalment en l'agricultura, encara que es conrea el 18% de les terres del terme.  En el mont creixen alguns pins i carrasques. L'aigua és escasa, pel la qual cosa a penes hi ha terres de regadiu, en aquestes es conreen hortalisses i alguns arbres fruiters. La major part de la terra està dedicada al secà, on abunden les oliveres, els cereals, els ametllers i les garroferes. No té indústria que, juntament amb la pobresa del terreny, ha motivat la forta emigració a València i Alacant. A mitjan segle XX tenia uns 750 habitants, actualment en té uns 300. El lloc es troba situat a set quilòmetres de Pego, entres les valls d'Alcalà i Gallinera. La parròquia té per titular Sant Miquel Arcàngel i pertany a l'Arxiprestat de les "Valls de Pego".
En el Neolític aquest terme ja es trobava poblat, de l'època del qual s'han trobat restes de ceràmica impresa a la cova de l'Àguila. Del període calcolític es trobà un soterrament en la covarxa de Benissit, amb una orsa de ceràmica decorada, amb restes humanes i una sèrie d'arracades de cobre. De l'època del Bronze s'han trobat un poblat al Tossal Gran.
El rei Jaume I al LLibre del Repartiment anomena la vall d'Ebo. A Pere de Vilariacuto, el 21 de juliol de 1248, li dona la facultat de poder donar a tres dels que havien de poblar l'esmentada vall dotze jovades de tera, i als restants tres jovades. Després de la fundació del Regne de València continuà habitat pels moriscos. El cabdill musulmà Al-Azraq en rebel.lar-se contra el rei Jaume en 1247 i 1276 es féu fort en aquests paratges desesperadament. En expulsar els moriscos en 1609, aprofitant l'escabrositat del terreny, en les altures dels monts es refugiaren uns 20.000 musulmans, que resistiren fins ser vençuts per les tropes el 17 de novembre de 1609. En ser expulsat quedà tota despoblada. Pertanyé al senyoriu del duc de Gandia.
L'Arquebisbe SAnt Joan de Ribera erigí, dins del recinte de la vall d'Ebo, la parròquia de Bisbilim, amb els annexos de Serra, Cairiols, Solana, Benicaix i Benixuart. En estar l'església en runes disposà que se celenraren els cultes en la de Serra. S'erigí canònicament la parròquia de la Vall d'Ebo en 1623, esssent Arquebisbe Isidor Aliaga. Des d¡aquesta data existeixen els llibres sacramentats.
valldalbaidi | POLÍTICA | dijous, 4 de febrer de 2010 | 19:02h
(pròximament, també al vostre barri i poble)
valldalbaidi | CULTURA | dijous, 4 de febrer de 2010 | 18:17h
Aquest títol de l'escriptora astruriana ha estat premiat amb el Premi Planeta del 2009. Ángeles Caso, llicenciada en Història de l'Art, és autora d'alguna de les novel.les més llegides en l'actualitat. Destaquem Elisabeth, emperatriz de Austria-Hungría o el hada maldita, El peso de las sombras, Un largo silencio i aquesta guanyadora enguany del Premi Planeta. Ha estat autora de contes infantils, guions de cinema i traduccions. I és col.laboradora dels diaris La Vanguardia i Público.
Contra el viento conta la història d'una xiqueta, nascuda per treballar, que decideix construir-se una vida millor a Europa. Després de molts entrebancs, trobarà una amistat nova en una dona que és insegura. I és Sâo, nom de la protagonista, qui li torna les ganes de viure.
És una novel.la plena de sensibilitat i molt adient per a lectors ansiosos d'aventura i emoció. Ací us en deixe un xicotet fragment:

Sâo se abrazó a él. El temor se desvaneció, como si el cuerpo del hombre se lo hubiera tragado.
Él esperó a que deshiciera la maleta y luego la invitó a cenar en un buen restaurante. Terminaron la noche en su casa, en una cama grande y mullida, deseándose y entregándose el uno al otro igual que si la vida empezase en aquel instante." (pàg. 161) 
valldalbaidi | CULTURA | dimecres, 3 de febrer de 2010 | 20:42h
Signa perquè l’Ajuntament de València no construïsca un monòlit als franquistes damunt d’una fossa comuna amb milers de víctimes del franquisme 
Carta a na Rita Barberà Nolla, alcaldessa de València
Pels mitjans de comunicació, sabem que l’Ajuntament que vosté presideix està realitzant obres a la fossa comuna de la Secció 7a Dreta del Cementeri de València, per instal·lar-hi un monòlit “en memòria de tots els qui donaren la seua vida per l’Espanya que creien millor”, és a dir, s’utilitzen milers de víctimes del franquisme enterrades a la fossa per fer un monument als seus assassins, criminals implicats en el colp d’estat del 18 de juliol de 1936, causants de la mort de centenars de milers de persones com a conseqüència de la guerra, la fam, els afusellaments, les tortures, les epidèmies, la presó, les malalties… delictes tipificats com a crims contra la humanitat. CATALÀ/CASTELLANO

A Na Rita Barberà Nolla, alcaldessa de València

Pels mitjans de comunicació, sabem que l’Ajuntament que vosté presideix està realitzant obres a la fossa comuna de la Secció 7a Dreta del Cementeri de València, per instal·lar-hi un monòlit “en memòria de tots els qui donaren la seua vida per l’Espanya que creien millor”, és a dir, s’utilitzen milers de víctimes del franquisme enterrades a la fossa per fer un monument als seus assassins, criminals implicats en el colp d’estat del 18 de juliol de 1936, causants de la mort de centenars de milers de persones com a conseqüència de la guerra, la fam, els afusellaments, les tortures, les epidèmies, la presó, les malalties… delictes tipificats com a crims contra la humanitat.

Des del descobriment de les 6 fosses comunes del cementeri de València, que ocupen totes aquestes una superfície de 41.020 m2, el seu Ajuntament ha intentat amagar i destruir l’única fossa que hi resta, construint-ne damunt 1.030 nínxols, emportant-se les restes de les víctimes, junt amb els enderrocs i la terra, per ser utilitzats en les obres de condicionament dels voltants de la muralla del castell de Sagunt. Fins i tot, per desviar l’atenció de les desenes de milers de víctimes enterrades en aquestes fosses, l’Església catòlica va intentar córrer una cortina de fum construint la “Basílica dels Sants Màrtirs”, coneguda popularment com el “macrosantuari”, per retre homenatge permanent, segons aquesta, “ a 233 víctimes innocents de la Santa Croada”

Les lluites, mobilitzacions i demandes judicials realitzades pels familiars, el Fòrum per la Memòria del País Valencià i altres entitats junt amb milers de persones, que han sigut capaces de paralitzar tant la construcció dels nínxols com el “macrosantuari”, sembla que no han sigut prou per a vosté, com tampoc ho sembla el fet que, després de més de 30 anys de “democràcia”, les víctimes del franquisme encara no hagen estat rehabilitades, ni jutjats els responsables i col·laboradors del genocidi franquista, ja que, en el súmmum de la manca de respecte, insulta vosté i el seu Ajuntament les víctimes, construint sobre les seues restes un monòlit per honorar els seus botxins, posant els uns i els altres en el mateix pla. Oblida vosté que els criminals defensors del feixisme i del totalitarisme mai no poden ser comparats amb els qui van caure defensant la llibertat, el bé comú i la legalitat constitucional.

Sobre la base d’aquestes consideracions, li demane a vosté i al seu Ajuntament la paralització immediata de les obres d’instal·lació d’aquest monòlit, i que es respecte la memòria de les víctimes del franquisme i de les seues famílies.

valldalbaidi | ARTICLES | dimarts, 2 de febrer de 2010 | 19:36h
Espido Freire escrivia el 6 de desembre aquest article a Público:

Los alumnos españoles leen mal. Peor, según el informe PISA, que hace cuatro años, y no estaba entonces la cosa como para lanzar cohetes. No consiguen tampoco resultados brillantes en ciencias, ni en matemáticas.

No hacía falta que la OCDE nos lo dijera. Desde hace años la mayoría de los comentarios que recibimos escritores y periodistas delatan que los autores de los mismos no han leído con atención el texto. Independientemente de que sean elogiosos o feroces críticas, pasan por alto datos, resbalan sobre la ironía sin comprenderla, y no lo relacionan con hechos concretos. En la lectura prima la impresión subjetiva, y se desecha con rapidez lo que no se comprende al primer vistazo: vocabulario, sintaxis o conceptos. Como en la prensa amarilla, importan los titulares, no contenidos.

Con una incoherencia indigna de su puesto, la ministra de Educación ha matizado parte de los resultados y responsabilizado de ellos a la sociedad en general, y muy en concreto al bajo nivel cultural de los padres. Aunque del interés de los adultos por la cultura podía hablarse, y mucho, no resulta admisible esa explicación absurda: nunca los padres de los alumnos españoles han estado más preparados, nunca ha existido un nivel de alfabetización mayor, ni un número más alto de padres universitarios. Ni más libros en casas y aulas, más música, información o estímulos.

El sistema educativo es el que hace aguas. El sector de alumnos brillantes triunfará por encima de cualquier método. Pero la mayoría flaquea. Se han eliminado los dictados. Los sistemas de escritura y lectura incluyen tan tarde la importancia de la acentuación y la ortografía que muchos niños no la incorporan jamás. Muchos institutos han renunciado a la literatura a favor de la lengua, pero el problema se da antes: en primaria.

Los niños no leen bien, sencillamente, porque no leen. No redactan. O mejor dicho, sí lo hacen (Internet rebosa de textos juveniles), pero no bajo la supervisión formal de profesores. Urge revisar los planes de estudios, como hace tiempo que reclaman los profesores. A la sociedad ya le daremos brillo luego.

Espido Freire (6 de desembre)

 

I el Gran Wyoming escrivia -més o menys per les mateixes dades- aquest:


Los gritos que escuchamos el otro día nos inducen a reflexiones profundas. Veamos. Tanta rabia frente al que no comparte las mismas tendencias sexuales refiere más a un estado de insatisfacción personal que a una reivindicación de virtud. Cuando uno está en el camino del bien, no muestra semejante odio por el descarriado, si acaso, lástima. No, no se vislumbra orgullo por la condición personal en esas reacciones.

Por otro lado, es digno de señalar la poca fe que tienen en la familia sus máximos defensores. Sostienen algunas señorías y muchos miembros de la jerarquía eclesiástica que lo que está en peligro, con la ley que permite casarse a las personas del mismo sexo, es la propia institución familiar.

Viví las mismas reacciones cuando los representantes de la derecha, antes de divorciarse en masa, algunos un par de veces, se oponían con firmeza a la ley del divorcio. Afirmaban que nadie iba a seguir casado si le dejaban la puerta abierta.

En definitivas cuentas, el matrimonio sólo era viable bajo la tutela policial y judicial. Curiosa forma de vender la bondad de una institución con la premisa de que, cuando se quita la obligatoriedad, nadie, en su sano juicio, permanece en ella. Los defensores del matrimonio se convertían así en sus principales detractores.

Ahora ven venir el fin de la familia. ¿Piensan que sus hijos, o ellos mismos, se van a volver maricones sólo porque exista una ley que les permite casarse? A lo mejor, no. O sólo uno. ¿Por qué se sienten acosados por la presencia de maricones en la calle? Desde luego, desde el punto de vista de los instintos, no les resultan indiferentes. A lo mejor deberían relajarse, meditar la cuestión, realizarse y ser felices. Pero no pueden seguir así, con esa desazón.

El Gran Wyoming

 

 


 
valldalbaidi | POLÍTICA | dimarts, 2 de febrer de 2010 | 12:50h
Catástrofe en Haití 
La gente por la que nadie llora 

Los internos del principal hospital psiquiátrico de Puerto Príncipe viven en condiciones infrahumanas

FRANCISCO PEREGIL (ENVIADO ESPECIAL)  -  Puerto Príncipe 
EL PAÍS  -  Internacional - 31-01-2010

Un adolescente pasea desnudo por el hospital Mars & Line, de Puerto Príncipe, uno de los mayores centros públicos de Haití para enfermos psiquiátricos. Otros jóvenes dejan pasar la mañana sentados tras los barrotes de sus celdas. Este hospital siempre sufrió escasez de medios, según sus propios responsables, pero ahora parece una perrera. Tras la catástrofe del 12 de enero varios ingenieros determinaron que el edificio no ofrecía la seguridad suficiente para albergar a sus 80 internos, así que los familiares se llevaron a los enfermos a sus casas o a la calle, que es donde duerme buena parte de la población. Pero ocho de los internos no tuvieron más remedio que quedarse bajo los techos en ruina, porque no tienen a nadie que los reclame.

Son siete hombres y una mujer, casi ninguno mayor de 30 años. Desde las seis de la tarde hasta las seis de la mañana, no hay ni una vela que los alumbre. Ninguno grita, ni se inflige daño, ni ataca a los visitantes, ni llora, ni ríe, ni habla con nadie. Si alguno de los más de 50 temblores que ha sufrido Puerto Príncipe tras el gran terremoto hubiera afectado al edificio, los enfermos habrían quedado atrapados en unas habitaciones cerradas como si fueran calabozos.

 

El hospital dispone de dos psiquiatras, un psicólogo, 12 enfermeras, un administrativo y varios vigilantes. El psiquiatra Normil Franklin y el psicólogo responsable del centro Eseulson Èlisee, de 30 años, reclaman ayuda internacional. "Necesitamos comida, agua, ropa, tiendas de campaña, un generador, gasolina, camas, medicamentos... Si vienen psicólogos o psiquiatras serán bien recibidos. Pero sobre todo, necesitamos al menos tres automóviles. Hay compañeros que no acuden a trabajar porque no pueden costearse el transporte. Y nosotros no tenemos medios para traer a los enfermos que hay ahora mismo en las calles", indica el psicólogo Eseulson Èlisee, responsable del centro.

 

Ni el psiquiatra Normil Franklin, que lleva tres meses trabajando en el centro, ni el psicólogo al mando del hospital, conocen el nombre de ninguno de los pacientes. Cuando se les pregunta por qué encierran a los enfermos con candados, el psiquiatra responde: "La relación entre ellos es problemática".

 

Los camastros son de hierro. Sobre algunos hay una especie de colchoneta mugrienta de gomaespuma. Pero la mayoría no tiene ni eso. De noche no hay luz eléctrica. Los internos comen dos veces al día y no suelen hablar con nadie. El vigilante es el único que parece conocer la historia de algunos de ellos. "Ése de ahí le pegaba a la madre, aunque él dice que no. Ése de allí se lo llevaron después del terremoto, pero lo han tenido que traer porque se ha puesto peor", comenta. En teoría debería haber ochenta camas, tantas como enfermos había antes del terremoto, pero las cuentas no cuadran. Apenas se ven unas 40. "El resto dormía en el suelo", añade el vigilante.

 

En el jardín de entrada al psiquiátrico ahora hay unas cien personas sin hogar que han instalado allí sus sombrajos. Fuera, polvo y escombros.

 

Veinticinco kilómetros al nordeste de Puerto Príncipe, en la localidad de Beudet, existe otro psiquiátrico aún más grande. El terremoto dejó en ruinas dos pabellones y 80 enfermos duermen a la intemperie en la pradera del hospital. Otros 50 huyeron a través de las paredes derribadas. Al menos una decena de internos pasean desnudos. "Les ponemos ropa, pero se las quitan", asegura el administrador del centro, Josep Fritzner. De día el calor abrasa, pero de noche hace bastante frío para dormir al raso. Y no se ve ninguna manta en el psiquiátrico. "Se las dábamos, pero las partían", explica Fritzner.

 

Las condiciones de vida en este hospital parecen mejor que las del Mars & Line, de la capital. Aquí hay espacio para caminar, una sala de terapia donde pintar, árboles, gallinas, un generador para calentar agua con la que lavar a los enfermos, colchones y comida tres veces al día. Pero también hay muchas celdas con cerrojo y candado. En una de ellas se encuentra Gabriel Verdú, de 50 años, enfermo de esquizofrenia. "Yo estoy encerrado aquí, pero a mí me dan la llave del candado y puede salir cuando quiera", explica. "Es verdad eso", comenta Fritzner, "pero de vez en cuando se pone muy violento, empieza a dar golpes en la habitación y tenemos que inyectarle su medicación".

 

Los responsables del centro no saben cuánto tiempo tardarán en construirse otros pabellones o arreglarse los dañados, o en cualquier caso, cuándo dejarán los enfermos de dormir a la intemperie. "Supongo que el Gobierno hará algo en algún momento", señala Fritzner sin demasiada convicción.

 

valldalbaidi | POLÍTICA | dilluns, 1 de febrer de 2010 | 09:24h
Duc uns quants dies penjant articles sobre aquest barri del Cabanyal. Avui us en penge un altre, del qual destaque aquest fragment:


També us deixe l'enllaç d'"Un debate incómodo", d'Ángel Montiel.

I també hem de fer referència al fet que el País Valencià ha estat l'autonomia que més atur ha generat durant l'any passat, segons l'EPA. Però Camps, Rita, Blasco, Cotino tenen el cap en un altre lloc: el Cabanyal. 

I per finalitzar l'apunt, hem de deixar dit que el Consell deu 21 milions en despesa social als 60 municipis de les comarques de la Costera, la Cnal i la Vall d'Albaida. Concretament al meu poble ens deu 72.105€ (per a un cens de 627 persones). Si fem el càlcul per persona ens deu 115€ (despesa social). Però no passa res. Tranquils... que amb el PP arribarem a ser els millors del món mundial (si és que ja no ho som). I amb el PSOE quasi igualet. Bon dia.
 
valldalbaidi | CULTURA | diumenge, 31 de gener de 2010 | 18:57h

Enguany l'Institut d'Estudis de la Vall d'Albaida realitza el seu III  Congrés d'Estudis els dies 12, 13 i 14 de març a l'Olleria, on podeu  participar d'assitents o de ponents presentant una comunicació en el vostre àmbit d'estudi o treball. En ambdos casos es convalida per 2crèdits de lliure elecció de la Universitat de València i per un curs de 10h del CEFIRE d'Ontinyent. Teniu tota la informació a la pàgina web de l'IEVA:www.ieva.info/congresIII.php.

 Animeu-vos, teniu fins al 15 de febrer per a apuntar-s'hi.


Accés de l'autor

Nom d'usuari
Clau
Recorda'm

Visites al bloc

Visites a la portada
  • Avui: 235 visites
  • Aquesta setmana: 523 visites
  • Aquest mes: 2052 visites
  • Des de l'inici: 191464 visites
Visites a les entrades
  • Avui: 569 visites
  • Aquesta setmana: 956 visites
  • Aquest mes: 32758 visites
  • Des de l'inici: 1110272 visites

Categories

Últims 40 canvis

Arxiu

« Febrer 2010 »
dl dt dc dj dv ds dg
1234567
891011121314
15161718192021
22232425262728
RSS 2.0 RSS Comentaris
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats