Rosca amb all

O follem tots o punxem la nina

Arxiu de la categoria: De roscana lingua

106: A la caiguda del pàmpol

Deixa un comentari
Primavera d’hivern —Primavera d’istiu.
I tot és Primavera:
i tota fulla verda eternament.
~ Salvat-Papasseit, Res no és mesquí (1921)

És oficial: ja s’ha acabat l’estiu, per bé com feia dies que d’estiu açò ja no tenia res. I ara, a falta de celebrar l’estiuet de Sant Miquel (o l’été indien dels quebequesos) com toca, l’equinocci de setembre dóna pas a la tardor en l’hemisferi nord -el nostre, el bo!- i anuncia que, d’ara en avant, la nit serà més llarga que el dia: mel! Per cert, ara que ve al cas, es coneix que això de tardor és un dialectalisme que, segons el DCVB, només està documentat en català nord-oriental o, com a tardãor, en l’occidental; la resta de dialectes feia -fa?- un ús popular de primavera d’hivern (sa primavera d’es fred en mallorquí): estes dos solucions, com en moltes altres casos, són objecte d’estudi d’un dels mapes de l’Atles Lingüístic del Domini Català (sic) del Veny i la Pons, una obra curiosíssima i fonamental per als amants de la lexicologia i la dialectologia, com un servidor.

Pels qui no sabeu de què va el rotllo, l’Atles -ALDC?- conté una fotracada de mapes dels Països Catalans (o com vulgueu dir-li a l’extensió geogràfica de l’àmbit lingüistic de la llengua amb ISO 639-2 cat), cada un dels quals ressenya què i com diuen en cada rotglada per a un significat en concret: en el cas de l’Alcúdia -que és un dels pobles enquestats en el Veny/Pons-, per a nomenar l’estació compresa entre l’estiu i l’hivern a mitjan segle passat ja usàvem la paraula otoño, un barbarisme no assimilat comú a la major part del terreny; ara mateix no tinc a mà el volum, però el mapa es correspon amb allò exposat en l’Alcover (a banda del cultisme autumne, pràcticament relegat a l’ús poètic).

Per a bé o per a mal, hui en dia el mot tardor ha desplaçat qualsevol de les altres opcions com a significant estàndard de l’estació en qüestió: no debades, en térmens d’economia lingüística, tardor és el candidat ideal per a designar-la, agut i de dos síl·labes com hivern i estiu (potser deuríem promoure també el gal·licisme printemps com a substitut de primavera d’estiu?) El cas és que, com ja se sap, la llengua tendix a la uniformització: en lexicografia, això ens suposa massa sovint substituir solucions totalment vàlides per sinònims amb major prestigi literari, com el cas que ens ocupa. Recorde com una coneguda meua -periodistes…- rebutjava primavera d’hivern per «coenta» i «blavera» i s’abraçava a l’opció tardor, un «provençalisme» segons el Sifoner.

En occità, el diccionari em dóna com a possibilitats auton, davalada, tardor o -en aranés- semicalada: l’última té  unequivalent en la nostra llengua, santmiquelada, emparentat amb el de l’estiuet des indiens adés nomenat, però es coneix que en altres llocs els aplega més tard, per Sant Donís (!) o Sant Martí. Allò de la davalada, més visual, es correspon amb la forma que usen els ianquis (Fall, del verb caure) en oposició als britànics (Autumn, del francés automne), encara que l’idioma anglés originàriament anomenava esta estació Harvest (collita), com encara ho fan les altres llengües germàniques: haarfst, hairst, Herbst, herfst

…però tornem al terme Fall, que és el que m’interessa:
segons manera, això prové de l’expressió Fall of the Year (caiguda de
l’any) o, més aïna, fall of the leaf (caiguda de la fulla). I ací és on volia arribar: el titular tardorenc de cal Pardal diu Esperant el ‘fall foliage’ -periodistes!-, que vol dir poc més o manco que els nord-americans estan a la caiguda del pàmpol; m’imagine que esta expressió no vos resultarà estranya i cert que l’haureu dita alguna volta, referida a algú -i parafrasege La cançó de les bacores del Sifoner- quan espera que les bacores li caiguen dins la boca quan ja estiguen dolces. La gràcia de tot est assumpte és que, en el mapa de l’ALDC que vos deia abans n’hi ha un poble, només un poble en concret (Casinos, pot ser?) on, aparentment, l’estació compresa entre estiu i hivern duia -du encara?- el nom de la caiguda del pàmpol, literal; i ho jure per Sanchis Guarner! Troballa o erro, l’expressió és tan bona com -i més nostra que- qualssevol de les altres: per falta d’opcions no serà, així que ja no teniu excusa per a seguir usant -només- tardor. Periodistes…!

Ah, i en altres llengües li diuen agüerro, seronda, hydref, waeyén-tins

<div><a href=”http://www.micropoll.com/akira/mpview/498770-204952″ mce_href=”http://www.micropoll.com/akira/mpview/498770-204952″>Click Here for Poll</a><a href=”http://www.questionpro.com” mce_href=”http://www.questionpro.com” title=”online surveys”>Online Survey</a><BR> | <a href=”http://www.micropoll.com” mce_href=”http://www.micropoll.com” title=”Website Polls”>Website Polls</a><BR> | <a href=”http://www.contactpro.com” mce_href=”http://www.contactpro.com” title=”email marketing”>Email Marketing</a><BR><BR> | <a href=”http://www.ideascale.com/crowdsourcing-software.html” mce_href=”http://www.ideascale.com/crowdsourcing-software.html” title=”crowdsourcing software”>Crowdsourcing Software</a><BR><a href=”http://www.micropoll.com/akira/MicroPoll?mode=html&id=204952″ mce_href=”http://www.micropoll.com/akira/MicroPoll?mode=html&id=204952″>View MicroPoll</A></div>

Aquesta entrada s'ha publicat en De roscana lingua el 22 de setembre de 2009 per blocjaumei

104: Què fem?

Deixa un comentari
Una de les preguntes retòriques més formulades en moments d’avorrimenta o d’indecisió, en sentir dir «Què fem?» quasi tota la gent retruca amb una altra pregunta: «Por o fugim?» Botifarra s’ho respon ell a soles: «Paelleta o putxero?» Mon pare, en canvi, sempre contesta amb «Blat o fessols?» I, per a acabar-ho de rematar, un amic meu de la Vall Llarga afirmava taxativament «Fem, fem, palla, fem!»

Per quatre xavos rovellats, digueu més respostes fossilitzades a la qüestió en qüestió: què fem?

<div><a href=”http://www.micropoll.com/akira/mpview/498770-199164″ mce_href=”http://www.micropoll.com/akira/mpview/498770-199164″>Click Here for Poll</a><a href=”http://www.questionpro.com” mce_href=”http://www.questionpro.com” title=”online surveys”>Online Survey</a><BR> | <a href=”http://www.micropoll.com” mce_href=”http://www.micropoll.com” title=”Website Polls”>Website Polls</a><BR> | <a href=”http://www.contactpro.com” mce_href=”http://www.contactpro.com” title=”email marketing”>Email Marketing</a><BR><BR> | <a href=”http://www.ideascale.com/crowdsourcing-software.html” mce_href=”http://www.ideascale.com/crowdsourcing-software.html” title=”crowdsourcing software”>Crowdsourcing Software</a><BR><a href=”http://www.micropoll.com/akira/MicroPoll?mode=html&id=199164″ mce_href=”http://www.micropoll.com/akira/MicroPoll?mode=html&amp;id=199164″>View MicroPoll</A></div>

Aquesta entrada s'ha publicat en De roscana lingua el 31 d'agost de 2009 per blocjaumei

092: S’ha acabat el tio Toni

Deixa un comentari
Així, exactament amb les mateixes paraules, ho han descrit m’awela Maruja i mon tio Vicentico: hui -esta matinada, passada dos quarts la mitjanit- s’ha mort d’un atac de vellêa Toni el de l’Hostal. No jo, evidentment, sinó m’awelo: fa poc més de sis mesos va faltar el de la part de mon pare i ara est altre, el de la part de ma mare. Val que no ha sigut tan de colp a repent com Llapissera, però el tio Toni de l’Hostal haurà patit (i ens ha fet patir) més que els Japons: si bé és cert que des de fa un parell de mesos havia pegat molt de baixó, dilluns encara el vaig acompanyar a l’ambulatori i va exclamar «Té bona cama!» al pas d’una xicona massissorra que anava pel corredor; al sendemà ja estava ingressat d’urgència a l’infame Hospital Universitari de la Maestrança, on va estar quasi un dia en una sala amb sis malalts més a l’espera d’una habitació; dos nits més enllitat i amb pronòstic agreujant, dijous encara va reviscolar prou com per a fullejar el Liante. Mentrestant, s’havia perdut la investidura d’Obama i tinc quimera que no ha arribat a vore cap imatge del primer president negre -i esquerrà!- dels EUA: el tio Toni, que sempre es pensava que no arribaria mai a l’any 2000 i amenaçava amb tirar-se al tren el dia que estiguera malalt de morir-se, encara ha arribat a viure tot això! Però divendres ja el vaig vore igual que Llapissera i vaig fer que mon tio i ma mare es deixaren el treball i se’n vingueren per la que puguera passar; i, efectivament, dos hores després el metge -de l’Alcúdia, Raboseto– ja quasi ho donava tot per perdut. Ahir, amb la medicació retirada, es va passar tot el dia cridant i tota la nit sedat, delirant: per la vesprada li administraren eixa droga amb nom de grup de rock saxofonista maleït i esta nit he vist com s’apagava poquet a poquet.

Adés he entrat al safareig i he vist, en terra, la bossa amb les seues ulleres i la maquineta d’afaitar que ens va demanar que li portàrem estos dies; sorprenentment, no estic trist, sinó més aïna content i tot, perquè la mort a ell sempre li havia sigut veïna des que es va quedar viudo -enguany fa vint-i-cinc anys- de m’awela Isabel, «la més guapa d’Alcúdia» segons els seus coetanis. A més, fa goig vore com acudixen familiars, amics i coneguts -meus i del tio Toni- que, si no fóra per les circumstàncies, farien d’un enterro la millor ocasió per reunir-se. I res més, de moment; ara me’n vaig al soterrar, que també seria cas que Toni de l’Hostal arribara tard al funeral de Toni de l’Hostal…
Aquesta entrada s'ha publicat en De roscana lingua el 25 de gener de 2009 per blocjaumei

079: S’ha mort Llapissera

Deixa un comentari
Enllaçant amb allò que deia (escrivia) l’altre dia el de Cabylia en el seu bloq, hui el veïnat del Carrer de Baix i tot Alcúdia respondran això a la pregunta de «Que qui s’ha mort?» Perdoneu-me els roscanismes: m’awelo Llapissera ha faltat esta vesprada, a poqueta nit (fa a penes unes hores), quasi davant dels meus nassos. Vaig a estalviar-me els detalls estellesians de l’agonia prèvia al traspàs, però vos puc assegurar que l’home ha mort com ha viscut, sense donar faena: ahir (o despús-ahir?) va caure malalt i hui jo ja l’he vist molt fluix este matí i més allà que ací esta vesprada. Encara se l’han emportat a La Ribera -no la comarca, que ací ja estava; a l’hospital, altrament conegut com La Maestrança-, però ja era massa tard: potser el deurien d’haver ingressat ahir (o despús-ahir!)  conscient, en compte de receptar-li Clamoxyl com als xiquets, que la vellêa no perdona. La mort, tampoc: al remat se l’han endut a urgències, però per al cas podrien haver deixat que se’ns morira en casa, com antigament, en família; en canvi, he vist com se l’enduien mig dormint, mig despullat. Diu que allà els ha arribat ja en coma: la metja ens ha dit a mon pare i a mi -hereus del nom (i del malnom)- que estava molt malet i que això podia passar. I al final se’ls ha mort en el box, tan de colp a repent que no els ha donat temps ni a deixar-nos-el vore per última volta: crec que l’últim de la família ha sigut mon pare, allà dalt de l’ambulància a la qual no han deixat pujar cap familiar. Quan escric açò encara no l’hem vist de cos present; tots els presents l’hem vist anar-se’n a Alzira en vida, encara amb vida; en acabant l’hem vetlat sense tindre’l davant: ja no es fan vetlatoris com abans…

Ni soterrars: potser un altre dia vos parle del costum funerari ací a l’Alcúdia o, si acabe la cançó, pot ser que vos ho cante; el soterrar de Llapissera, per si podeu vindre, tindrà lloc cap a les 4 o les 5 de la vesprada, que encara no hem avisat el retor però sabem que a les 6 hi ha missa i a les 7 una nóvia. En tot cas, quan sentiu tocar a morts i preguntar «Què qui s’ha mort?» podeu respondre «Bo Didley, Josep Vicent Marqués… i Luis Llapissera», est últim a dos setmanes de la seua onomàstica, que també té collons. Deixa dona, fills, néts, germà i nebots…

P.S: jo estic bé, gràcies; escriure-ho ajuda a carrejar la pena. Un altre dia vos contaré alguna anècdota sucosa sobre ell o sobre l’origen del seu malnom…

Aquesta entrada s'ha publicat en De roscana lingua el 7 de juny de 2008 per blocjaumei

053: Ceci n’est pas une rosca amb all

Deixa un comentari
    Açò no és una rosca amb all: açò és el bloq de l’Associació Cultural Bloc de Progrés Jaume I de l’Alcúdia, a la comarca de la Ribera Alta del Xúquer Viu, país de València; una «rosca amb all» de facto és una punta (en secció longitudinal) de pa torrat, tallat a quadros en forma de graella i adobat amb oli, sal i allet refregadet. Una rosca amb all és el sopar que tot bon alcudià (i, en conseqüència, roscano) es fot un diumenge a poqueta nit; previsiblement, i com a bon valencià, després d’haver-se engaldit una bona paella a l’hora de dinar (dijous paella, això on s’ha vist!?).

    Tal dia com hui, ara fa exactament un any vaig inaugurar este bloq amb l’excusa d’amortitzar els diners que ens costava mantindre el compte de correu ací, i amb la idea de recuperar, d’alguna manera, aquells temps tan productius en què editavem una revisteta, la Nosal3, que llavors comptava amb un suplement sobre música rock intitulat, precisament, Rosck&All

    La bona qüestió és que açò ha acabat anant-se’n de mare, o això em pareix a mi: tenim el VIII Mes de les Lletres en marxa i encara no he gosat escriure una sola línia sobre l’avinentesa, quan l’any passat vaig dedicar, no un, sinó dos posts… perdó; entrães -cal dir-, a promocionar l’homenatge a la figura de Pellicer. Potser perquè allò em tocava de més prop, potser perquè en el web ja tenim un noticiari actualitzat pel nostre secretari (prou més sovint que este bloq, tot s’ha de dir), al remat sempre acabe parlant de gusts!

    Però bé; tampoc vaig a contindre’m ara en continguts, encara que sí que miraré d’escriure més a sovint, que quan vaig començar arribí a postejar… perdó; publicar -cal dir- dos entrades el mateix dia i, ara, l’altre dia el ressuscitat tio Carrasca se’m queixava que no escric mai! Home, tampoc vaig a intentar llevar-li el premi a la regularitat que, sans doute, ostenta l’Àngel Canet de Benicolet; i, si m’atrevira, intentaria ser tan universalment localista i loquaç com el tio Pep Albinyana. Però, de moment, el que vaig a fer serà fer honrar el títol d’esta bitàcola i donar-vos quellegir cada diumenge a l’hora de sopar, poc més o manco (això, si no estic pel món, clar…).

    I, ja que això està en boga, continue la memâ de les cançonetes a petició expressa del senyoret Canet i Català, que ha tingut la mateixa idea que jo en proposar al «millor cantãor de la Ribera Alta» com a subjecte d’estudi:

    P.S: no sé qui va dir allò de «millor cantãor de la Ribera Alta» (crec que va ser el «millor cantãor de la Ribera Baixa») però no n’estic del tot d’acord; jo, més aïnes, diria «millor cantãor del món conegut». ¡Pâ pillo cartagenero, yo!
Aquesta entrada s'ha publicat en De roscana lingua el 15 de novembre de 2006 per blocjaumei

048: En agost, ni dona ni most

Deixa un comentari
    Ja m’ha tornat a passar, i en van…! L’última, divendres passat en -ai!- Xàtiva: portava l’enrònia d’engaldir-me un geladet i allà que vaig anar a parar a La Ibense (sic) de l’Albereda. Total, sense tindre molt clar de quin gust el volia li dic a la xicona (gelatera, cal dir): «Una mesureta de…» I ara un incís: què enteneu vosaltres per mesureta, siga de gelat o de qualsevol altra cosa? No cal que contesteu encara; seguiu llegint…

    «Una mesureta de… caputxino», li vaig dir vacil·lant, perquè com sempre m’abstrac pensant en si entendrà el que jo vull dir per mesureta mai acabe de tindre clar quin dels milanta gelats vull que m’escudellen. I res, va passar allò que tenia de passar: ella va entendre «mitjaneta» (i no «menudeta», que sona més paregut), i sobre repetir-li-ho gestualitzant amb la mà, al remat em va servir la bola de caputxino en un potet, i no en cucurutxo. Ara, no vull ni pensar què hauria fet (o què hauria entés) si li arribe a demanar un xambitet!

    Efectivament, per a mi, una mesureta, lluny de ser una «mesura de capacitat per a oli, emprada al Penedès, equivalent a una vuitena part del quartà» (DIEC), és allò que en cristiano es diu cucurutxo: Albinyana corroborarà la meua història en recordant-se de la discussió que vam tindre a Ca Tarsi sobre este mateix assumpte. Com sóc més cabut que un xurro, la substitució ja l’havia experimentada abans a sengles geladeries d’Alcoi, l’Alcúdia, Tavernes i Sueca, amb idèntics resultats sociolingüístics.

    Només em queda desitjar-los als del Bloc Jaume I i el Grup de Dansa que no intenten realitzar la prova, ara que uns estan per Noruega i els altres se’n van a Sicília, no siga cas que…

    P.S: toca, almenys l’associacionisme local es mou; la resta ens conformarem amb un geladet.

Aquesta entrada s'ha publicat en De roscana lingua el 8 d'agost de 2006 per blocjaumei

047: De lletrejar

Deixa un comentari
A Toni Mestre, Destre Homònim (a títol pòstum)

    Despús-ahir vaig pillar de rebot el concurs eixe de la catalana que presenta el cantant d’Els Pets: ja havia llegit alguna cosa al respecte en el bloc d’una fan, però com jo no veig la tele -i molt menys la teva, que no m’arriba bé- no n’havia fet cas. La bona qüestió és que Gavaldà, com a presentador, no: l’home es gastava una supèrbia amb els concursants -tots ells alumnes de 3er d’ESO- fora de lloc en un xou com este, per no parlar de la seua nul·la expressivitat: «A vêre si riem un poc», li deia el mort al degollat…

    La idiosincràsia -m’encisa esta paraula– del concurs no està mal: promoure l’ús de l’idioma català entre els joveneus de secundària que, pel que vaig poder escoltar, apitxen més que els locutors de la valenciana. Bo, potser la comparança amb el «valencià de llanda» canalnouero (Eugeni S. Reig dixit) siga inapropiada; vull dir, que l’empobriment lingüístic de les -amb perdó- noves generacions es manifestava en una fonètica un tant neutra, més encara en contrast amb el particular accent tarragoní del presentador, el qual haureu pogut escoltar en les seues cançons.

    Ara, així i tot, malgrat la poca gràcia de l’amfitrió, i tenint en compte el fet que els participants per l’IES Agustí Serra i Fontanet de Sabadell (els que jo vaig vore) tenien tota la traça de ser xurrets, encara se’n van eixir prou bé. Cal dir que, a mesura que van avançant nivells, els criteris lingüístics del programa estan calculats per a putejar als xiquets d’una manera increïble: a un d’ells li van espolsar un endeutà (tercera persona del pretèrit perfet simple d’un verb reflexiu!) que podria haver confós fàcilment amb l’infinitiu endeutar (cal dir que va errar abans de l’última i conflictiva síl·laba); jo, com a valencià influït per l’Ortografia Roscana, vaig arribar a pensar que l’IEC ja havia anat dos pobles més lluny que l’AVL, en acceptant la caiguda de la D intervocàlica en un participi femení (endeutâ, segons la meua OR)…

    Cal dir també -i no deixa de ser curiós el fet- que este programa va comptar amb una edició pilot realitzada exclusivament a Lleida, i que molts dels centres finalistes provenen de la terra ferma del Segre, tan històricament llunyana i oblidada de la metròpoli barcelonesa: potser la seua situació diatòpica occidental els afavorisca en esta classe d’spelling bee, qui ho sap?

    P.S: (en parodiatge al De dalt a baix) no es diu avui; cal dir hui. Algú s’anima a discutir-ho?

Aquesta entrada s'ha publicat en De roscana lingua el 3 d'agost de 2006 per blocjaumei

044: De Stijl

Deixa un comentari

    Res, que com l’altre dia PililaWebs va fer públic el seu llibre d’estil (ara falta que l’utilitzen, que ausades…) jo volia escriure el meu: o siga, el llibre d’estil de la Rosca amb all, per no ser menys que el tio Vicent i poder oferir-lo a tots els lectors, comentaristes i visitants que vénen a parar ací vinguen del nord, del sud, de l’est, de l’oest… o del sud-oest!

    Atés que -per sort o per desgràcia- sóc l’únic escrivà d’esta bitàcola
hipertextual, els meus escrits reflectixen una personal vocació
localista
que es manifesta per mig de l’ascensió… perdó; l’assumpció de la normativa de
l’Hacadèmia (més per fotre que per cap altra cosa) i, ocasionalment -sempre en cursiva-, unes poques concessions a l’Ortografia Roscana,
certs barbarismes assumibles i, fins i tot, algun neologisme creat
especialment per a l’ocasió.

    Al remat és tracta d’això, no? De ser creatiu, original i graciós, que patir… bé, m’estalviaré allò del Kennedy; de tindre un estil propi, en definitiva: estil, igual que en el cant d’estil i tot això, on d’una idea et fan quatre cobletes, com diria Salvat-Papasseit… I parlant del cant, aprofite per a penjar ací la propaganda que m’han enviat les Xiquetes de Russafa d’un Cicle de Cantautors que fan en Aldaia a partir d’este cap de setmana, per si vos interessa. Els participants no me maten, però la tireta em servirà per a il·lustrar este post erràtic i dispers.

    Tornem al cant d’autor: justetament este diumenge s’acaba, amb la meua intervenció fora de cartell, el II Circuit de Cantautors (l’any passat es deia Circuit de Música en Valencià) organitzat per Fum de Botja i Cambra al Racó d’Alfarp (sic), i encara hi haurà aparició mariana i tot, estigau en l’erta. Abans, divendres, rebrem la visita dels «exvalencians» Rafa Arnal (ex Carraixet, també) i Toni Mollà (més fusterià que Eliseu, que ja és) a l’hora de sopar, a vore si ens expliquen d’una volta què collons pretenien demostrar amb els seus opuscles pretesament revolucionaris.

    Ah, i aguarda: al sendemà, dissabte 3 de juny, per fi, l’esperadíssima segona edició del Sant Sopar del lobby valldalbaidí, ara amb un 30% més d’intercomarcalitat: ja ho vam avisar, que aquell no seria l’últim, i segur que este tampoc! Algú s’apunta?

    Ara, l’últim programa de Mãemeua!, que es va estrenar anit, tinc quimera que serà això: l’últim; jo no vull dir res…

Aquesta entrada s'ha publicat en De roscana lingua el 1 de juny de 2006 per blocjaumei

020: Senyor rei, estic ací

Deixa un comentari
    Poca calor encara, no? Damunt, la mala notícia de l’adjudicació dels canals de televisió digital terrestre ací a Valência
no fa més que augurar un desencoratjador horitzó per a l’any 2007. Bé,
per demanar que no siga, i si no sempre ens quedaran els Reis: els
Reis Mags, clar, perquè els normals, deixeu-los anar…

    Xe, que si
sou dels que encara conserveu la tradició de cantar-los als Reis, com
el meu amic Albert, potser vos faça paper la lletra d’esta cançó: la
idea l’he portada un any en dansa, però l’he acabada justet per als
tres recitals que hem donat el passat mes de desembre. Inspirada en el
clàssic aguinaldo del Senyor rei, estic ací, la gràcia d’esta versió és que podeu cantar-la amb la melodia de The sounds of silence, que també passa per ser una cançó molt nadalenca. Ai, tot s’ha de dir, està transcrita segons la meua Ortografia Roscana, per a que tingueu clar com s’ha de pronunciar:

Senyor rei, estic ací


Senyor rei, estic ací:
porte’m coses per a mi;
jo li donaré garrofes
pâ que se les minge el seu rossí,
que, de palla, no me’n queda ni un sol bri
-tirorí-,
només tinc que pellofes.

Jo enguany m’ha portat molt bé,
i amb ês meus pares tammé:
ha estudiat i ha fet el deure
pâ que el mestre puga vôre que,
quan pregunta la lliçó, sempre m’ho sé
molt rebé,
perquè l’ham de creure.

I com sóc bon xavalet,
vull qu’em porte algun joguet
pâ jûar en la pallissa:
jo no ha trencat mai ni un plateret,
perquè vullc ser de major com el xiquet
Jesuset,
i sempre vaig a missa.

I me fêa il·lusió
tindre un cavall de cartó,
i si a un cas no ne quedãen,
jo m’aconformava amb un baló
i vosté només que m’ha portat carbó
-quê cabró-,
i del que regalãen!

Sàpia qu’a partir de ja,
vaig a ser republicà
contra tota monarquia,
que sí que m’ha fet bona jûâ,
i el convide a que se’n vaja a fer la mà,
hui o demà:

vixca
l’anarquia!

© 2005 de la lletra: Toni de l’Hostal (nét).

Aquesta entrada s'ha publicat en De roscana lingua el 6 de gener de 2006 per blocjaumei

014: Valência

Deixa un comentari
    Acabe de llegir en PililaWebs que la (boja) Hacadèmia Valenciana de la Llengua ha aprovat la gramàtica de consens llong temps anhel·lada que, com tots els documents que emanen d’esta institució, no és més que un recapte de les Normes de Castelló i de la gramàtica que ja usàvem. Si més no, que ara em diguen que tinc de dir parle en compte de parlo, partisca per parteixi o vinguera per vingués, com exemplifica la notícia, no em suposa cap de descobriment, perquè és el que hem escrit tota la vida, blavers inclús, però farem com si no ho sabérem (i no sapiguéssim) i cridarem allò de «Catarroja descoberta!»

    Ara, pareix que el problema que lleva la son als uns més que als altres és l’accentuació del nom de la ciutat, de l’antic regne i, si m’apureu, del país: València o Valéncia?

    Dir açò és, potser, imprecís, però jo no conec a cap valencià que pronuncie València amb accent obert. No, almenys, inconscientment. Se suposa que pel Migjorn valencià és la pronúncia habitual, i m’imagine que els fidels de la Diòcesi de Tortosa tampoc en coneixeran una altra, però a mi, valga’m la ignorància, «no em sona». Ara, també m’escama que Valéncia fóra la única paraula de les seues característiques que es pronunciara tancada, quan solem pronunciar obertes paciència, intel·ligència o independència, per dir-ne algunes. La única explicació possible seria la de sempre: influència (mira, una altra oberta) del castellà i, per tant, inadmissible.

    De qualsevol manera, la dimensió de l’assumpte és greu perquè, no debades, estem parlant del nom d’esta casa de putes «comunitat» i, com deia Saborit en el seu web (la meitat d’enllaços ja no li funcionen), els valencians deuríem tindre el dret a decidir com pronunciem el nom d’este… lloc. Això, provat que la pronúnciació de València com a oberta s’haja extingit. Ja sabeu, i si no ho sabeu vos ho dic ara, que sóc l’inventor d’una «ortografia roscana» mai escrita (no, almanco, en profunditat), que pren com a base la gramàtica normal i corrent, i que serviria per a representar els trets fonètics que passarien desapercebuts en la llengua escrita però que seria interessant reproduir en, verbigràcia: diàlegs, cites textuals, còmics i qualsevol altre text que reproduïsca un registre informal de la llengua.

    Ja en parlaré més del tema, però el que volia dir ara és que la meua solució de consens -tan peregrina com la resta- a la dicotomia València/Valéncia seria l’ús del chapeau francés: Valência. I que cada u ho pronuncie com li rote! Perquè, a banda l’analogia ortogràfica amb el portugués (on assenyala una nasalitat), l’ús d’aquella titla no donaria més informació que la d’on cau l’accent: pronunciar-lo obert o tancat quedaria a l’elecció del parlant.

    Solució genial, o passatemps ridícul?

Aquesta entrada s'ha publicat en De roscana lingua el 2 de desembre de 2005 per blocjaumei