Rosca amb all

Ara que s’obri la veda i tot Cristo trau llistes dels millors productes de consum de l’any passat, siguen discs, llibres, màquines de retratar o fotos fetes i publicades, recuperaré una no-tradició que mamprenguí fa set anys, en la gènesi d’este bloq —que ja n’ha fet huit, coixo-coixango!–, consistent a proclamar unilateralment el millor disc de l’any amb l’únic criteri de la subjectivitat: és dir, que el millor disc del 2013 és, per al meu gust, l’Animalets dels Ovidi Twins, editat el desembre proppassat per LaCasaCalba, després que Mésdemil coeditara el Montgòlia junt amb Bullent i Moixama i que Paco Muñoz apadrinara el primer disc, A kabotaes; de fet, l’obra dels OT és tan apta per a la xicalla de de l’era digital com la del gran Mossén Grenya ho era per a la nostra.
 

Corporativisme idiosincràtic a banda, cal dir que els Ovidi Twins —que ja fa temps que no són twins però han canviat el violí viatger de Matthieu Tournemire pel guitarró guixot de Xavi Learreta– són únics en la seua proposta lo-fi de cafetí rereguardiste i potser per això estan condemnats a l’oblit ovidià i a la ignomínia dels guardons que duen el seu nom: ignore què (no) passarà pels cabets crítics d’eixe jurat musical o de qualsevol altre, però el salt qualitatiu que peguen els Ovidi (els Twins, no els Premis) a cada disc els hauria de fer mereixedors d’alguna menció, mas que fóra pel fet que l’animalada d’Animalets funciona tan bé com a obra conceptual, com de cant d’autor, com de cançoner popular com de cançó infantil.

Ni tan sisquera les col·laboracions il·lustres eclipsen les veus familiars de David Garcieta i Xavi Matãor: compositivament i harmònica, estan al mateix nivell d’excentricitat que els famosos liverpudians que han versionat amb total solvència. Però la revisitació de «Tio collons, tio collons, jo sóc la morsa!» no és l’única perla del disc: versions populars com la de Dos pardalets i una aguileta (canònica en l’adaptació del Sifoner) o selectes com l’adés nomenada, les peces pròpies com la ja coneguda Parotet conserven l’espirit juganer no exempt de contingut literari o crític, com sol passar amb un tema recurrent en llur obra, present en Turistes abandonats; Dinosaures de marjal, amb l’ex Al Tall Vicent Torrent a la veu cantant, em recorda l’estil de Lilit i Dionís, amb els quals compartiren l’escena en la 1a Intercomarcal Cabotista; l’altra col·laboracionista vocal d’este viatge és la llep Clara Andrés, que fa doblet en Grills (lletra d’un tal Vicent Andrés no-sé-què-més, sense cap vincle familiar) i Mamífers.

L’ominpresent Andrés (Vicent no, l’altra) fa triplet amb Terres rares, del Wegener d’Hugo Mas i Arthur Caravan, un altre disc sense «gens de potencial comercial» però amb més música i poesia que la meitat dels discs publicats est any passat. Els «Arthur Mas» encara faran dos presentacions més d’un disc al qual no li donaven massa vida en directe: l’última, el 15 de febrer a l’Auditori del Barnasants; la millor, dissabte 4 de gener, Dia de la Burreta, a l’Escenari d’Alcoi. Debades. Huit de la vesprada. De res.
 

1. Jalea Real: Vinga va!! (Costellam, 2005)
2. Pep Gimeno Botifarra: Si em pose a cantar cançons (Cambra Records, 2006)
3. orxata sound system: 1.0 (Creative Commons, 2007)
4. Inòpia: Les 4 estacions de l’arròs (Mésdemil, 2008)
5. Hugo Mas: Hugo Mas (Snibor, 2009)
6. Les Maedéus: Mohâtros les valencianes (Creatius Collons, 2010)
7. Ovidi Twins: Montgòlia (Mésdemil, 2011)
8. Mi Sostingut: Projecte escolopendra (LaCasaCalba, 2012)