Rosca amb all

    No vos queixareu, que enguany ausades que hem tingut saons amunt i avall del P.A.I, començant amb el Recital pels Sants Innocents de l’any passat i acabant amb el Sants & Innocents de dijous passat; entremig hem tingut el Mãemeua!, la 1a Intercomarcal Cabotista, la trilogia festera alcoiana, el final apoteòsic del Tourbolet, el sopar del ‘Nàstic, el (sic) Vuit i Mig aniversari de la VilaWeb d’Ontinyent, la Magdalena de l’Olleria, un Moniàtic de Phil de Vient, el V Congrés de Figures Mundials, el sant Sopar de la Música de Transmissió Oral, el Motí de Jordi Xu Albinyana i una dotzena llarga d’aparicions mãedeueres; ara, la present és per dir-vos que ja que està en boga això de retirar-se a temps jo també abandone la meua carrera de blocaire irregular…

    …fins l’any que ve, clar. Ah, i els que aneu a Ontinyent, afanyeu-vos a trobar a l’Home dels Nassos abans que perda l’últim de tant de clavar-se farlopa (jo no vull dir res)…

    Tenint en compte que hui diumenge, per ser la nit de Nadal, no soparem rosca amb all (encara que ja voldrien a l’Àfrica tirar-se, mas que fóra una volta a l’any, un tros de pà a la gola), aprofite per a anunciar l’última gran moguda d’enguany: el segon recital nadalenc que, amb el nom de Sants & Innocents, tindrà lloc este dijous 28 de desembre de 2006, dia dels Sants Innocents, al Teatre La Clau del número 14 del carrer Sant Pere de l’Alcúdia (la de Crespins, no; la bona).

    Este viatge compareixeran -en estricte orde alfabètic- Amanida Peiot, Dani Miquel, Hug del Mas i jo, Inòpia, Ix, Jacint amb la Pujoleta del Forn, JoanSa amb el Ball de Sant Vito; Josep i Lýdia, Màrius Asensi amb 21 Grams, Ton’ l’Aiguãer, els VerdCel i –last but not least– Xelo i Mondu. El xou començarà a les 9 de la nit amb un sopar feixista de germanofília… perdó; amb un sopar faixat de germanor, remullat amb begudes espirituoses i seguit pel recital. No cal dir que, si voleu vindre, esteu tots convidadíssims. Preu? Va, per als lectors d’este block, debães (i no és cap innocentâ!)…

    Hui fa un any justet que vaig fundar la Valenciclopèdia, «la’enciclopèdia de riure que qônsevol idiota pot ditar» que potser hàgeu vist alguna volta: si encara no n’havia dit res al respecte és perquè estava esperant a què la història agafara un poc de consistència, que si cap internauta intrèpid no l’haguera descobert encara no l’hauria feta pública; de tota manera i, si feu memòria, la gènesi de l’engendre va tindre lloc en este bloc ara fa poc més d’un any, com també la idea del patronatge…

    Així, arribat el moment, ho farem com toca: en ortografia roscana. Declare oficialment inaugurâ la Valenciclopèdia! Passeu, passeu i vôreu el piset…

    Vos heu adonat alguna volta que quasi tots els pobles valencians estan agermanats amb un poble del sud de França -cal dir Occitània-? A l’Alcúdia, per exemple, ho estem amb la comuna provençal de Bolena; vinc a dir-ho perquè l’altre dia vaig descobrir que Banyeres de Mariola també està agermanat amb un poble de la Gascunya, Campan (del districte de Banyeres de Bigorra!), dins una llarga llista de la qual ara només recorde Algemesí (amb Manzat), Carcaixent (amb Banyuls de Cese) i Xeraco (amb Brugueres)…

    Òc! I també Alacant (amb Niça!) Albalat (amb Mozac, Alvèrnia), Alcàntera (amb Gosom, Llemosí), Benidorm (amb Lo Canet), Benifairó (amb Redessan), Bunyol (amb Latas, Erau), Cabdet (amb Massilhan, Erau), Elx (amb Tolosa de Llenguadoc!), Favareta (amb Vilalaura, Valclusa), Oliva (amb Sisteron, Provença), Peníscola (amb Vilanova d’Avinyó, clar), Riola (amb Fabrègas, Erau), Rocafort (amb Balhargues), la Vall d’Uixó (Valença d’Agen) o inclús Utiel (amb Pertús, Vauclusa); però no Alberic (que està agermanat amb el molt francés poble de Le Blanc) ni Alzira (amb Corbeil-Essones)… i Albaida amb Ruelle sus Touvre? Per poc, com Castelló de la Plana, que està agermanat amb el Chateleràud poiteví-saintongés.

    Vaquí la lista completa!

    Diumenge 26 de novembre proppassat no hi hagué rosca amb all per a sopar perquè Paco Ibáñez ens va tindre segrestats dos hores llargues al teatre Bernat i Baldoví de Sueca: fins i tot Lucifer Descalç de Dionís -seguidor confés del cansautor per excel·lència- es descollonava dissimuladament de tots els destarifos des de la primera fila (a mà dreta). Ja ho va dir Vicent Torrent: el temps passa, i no debades. Ara bé, supose que deu ser dificil saber retirar-se a temps; o siga, adonar-se’n de quan t’ha arribat l’hora del relleu i deixar els escenaris abans de convertir-se en una caricatura d’u mateix.

    Com hui és diumenge bord i ja en fa dos que no escric res, nyas: res millor que celebrar el dia de la Constitución amb El taxista ful, film del realitzador català Jo Sol. Tot s’ha de dir, no m’esperava tant d’una pel·lícula a la qual m’unia un vincle d’amistat: ja vos he parlat tres vegades (ací, aquí i allí) de Jalea Real i d’Arthur Caravan, dos dels participants en la banda sonora original; potser per això mateix, per la proximitat d’un projecte que sentia quasi com a propi, co-protagonitzat per un company contestà exiliat «nord enllà, on diuen que la gent és neta, i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç» i musicat pels meus admirats amics alcoians, sabia que el producte final valdria la pena. I mira que no en coneixia -ni conec encara, personalment- el director, ni la trajectòria, ni tan sols he sabut res de l’argument o del rerefons d’este documenfals (o «documenful») fins que en va començar la campanya de promoció, web inclòs, amb els Jalea en plena gira de presentació del seu disc Vinga va!! Àdhuc van estar a un pèl de tocar per la presentaciò en el festival de Sant Sebastià de 2005…

    Allà a Donosti va rebre la menció especial del jurat del Premi Altadis -Directors novells- «per la capacitat de tansmetre amb una original estructura creativa, continguts humans i polítics molt sòlids», i enguany ha rebut el Premi Julio Verne del jurat al festival de cinema espanyol de Nantes i acaba de ser nominada al millor guió (Jo Sol) i a la millor interpretació masculina (Pepe Rovira) en els infames Premis BCN Cinema. Començada a rodar el 7 de març del 2005, El taxista ful forma part de
la nova fornada de documentals diglòssics com Cravan vs. Cravan i La
casa de mi abuela (nominada precisament a la millor peça documental en
els BCN), obres primerenques de realitzadors novençans amb banda sonora
d’artistes independents.

    La història certa d’este fals taxista és l’excusa perfecta per fer un autoretrat militant de la Barcelona menys barcelonista que transpira, com els llicsons, entre el formigó de la closca turística closquista en què s’ha convertit la Ciutat Comtal: un maremàgnum de gent de tots els colors, vestides amb robes de colorins i -alhora- un furóncol en el cul de la Catalunya més demagògicament progressista. Amb tot, és interessant assistir al xoc entre els dos antagònics protagonistes de la pel·lícula: el taxista ful (Pepe Rovira) i l’activista Traful (Marc Sempere), dos móns completament diferents -que no oposats- que intenten trobar un punt de convergència malgrat la distància temporal -i cultural- que els separarà tota la vida.