Rosca amb all

    Dani el Vetero em va contar que una volta se li va aparéixer sant Ovidi Montllor a l’Estació del Nord de València, calcule que en l’època en què l’home ja estava mig fotut i sovintejava els viatges al seu poble, Alcoi; el jove -o no tant- Danielet, que en aquell temps assistiria a les classes de dolçaina del Richart al José Iturbi i, per tant, prou sabia qui era aquell home menut, no va gosar més que amollar-li un «Artiste!» Ovidi, al sentir-lo, es va arrimar, li va fer el cas i, en assabentar-se que era dolçainer, li aconsellà que s’ho estimara com un tresor. I, efectivament, no només ho va atresorar sinó que, amb el temps, ha esdevingut un dels millors dolçainers d’este país que es diu Comunidad Valenciana i no només això, ans encara s’ha atrevit amb altres instruments tan poc convencionals com el sac de gemecs, la viola de roda o, últimament, la guitarra.

    Ara, potser la resta del món conegut el coneixereu com a Dani Miquel o Dani Cantacançons, ofici est últim que li ha valgut un fum de bolos, l’estima de la xicalla… i el reconeixement de mossén Paco Munyó, l’amic dels xiquets en persona, que el va declarar oficialment el seu successor en materia infantil durant una confessió privada, fet que -de confirmar-se la seua jubilació- podria fer-se efectiva l’any que ve. De totes les maneres, Daniel Miquel i Antick, fill de Fernando el Vetero (el millor alcalde de l’Alcúdia -almenys, en temps de Franco-) no s’ha dormit a la lluna de Catalunya i, dos anys després de la seua concepció, este divendres presentarà el seu primer disc com a artista titular: Triquilisò. Ací a mà esquerra teniu la invitació: debãaaes!

    El disc en qüestió és una joieta artesanal autoeditada en la qual no només toca els instruments que hem esmentat adés, sinó que, a més, s’atrevix a investigar l’«alquímia» dels instruments de joguet com ho fa Pascal Comelade, però amb un vessant molt més alegre; casualment, el de Perpinyà va publicar el 5 de novembre proppassat el seu Mètode de rocanrol, la portada del qual decorava el post anterior…

    Fa tant de temps que no escric res que quasi ni m’en recorde que hui és l’aniversari de la Rosca amb all: sé que l’any passat vaig establir la idiosincràsia dominical d’este bloq (sic) en un intent de regularitzar les aportacions, però al remat això s’ha quedat en res. Potser siga perquè diumenge és molt mal dia per a perdre’l en relatar allò que u fa entre setmana, o bé perquè en dies laborables només em puc connectar a partir de les 4 de la vesprada amb un mòdem de 56k que només arriba a 49,2 (i crec que encara li trac més partit que Àngel): mateixa, esta matinada li ha pegat per no connectar-se durant un parell d’hores; encara com en La 2 feien els xous del Dylan en Newport i m’he entretingut que, si no, a vore qui es gita…

    Tot açò anava a contar-vos-ho esta vesprada, però com que les Mãedéus em tenen llogat d’arxiver i cronista oficial de la seua Capelleta, em tocarà anar amb elles a l’estudi: crec que hui toca gravar les castanyoles i altres percussions per l’estil; fins ara tampoc és que hagen fet cap cosa rellevant a més gravar guies, bateries, baixos, guitarres acústiques de sis i dotze cordes i alguna elèctrica… és dir; els resultats comencen a sentir-se, però la millor part encara està per vindre! Ah, i per si algú encara no ho sap, la data oficial de parició de la criatura serà -no podia ser d’altra manera- entre el 24 i el 25 de desembre, si Déu vol. I si no, també!

    Per cert, que ahir em trobava pensant quin disc editat enguany proclamaria jo l’any que ve com a millor del 2007, però amb precedents tan corprenedors (o predecessors corprenents?) com el Vinga va!! dels Jalea Real i el Si em pose a cantar cançons del Botifarra, enguany no ho veia tan clar… i això que ho tenia davant dels nasos!