Rosca amb all

Saps què? Diu que això de «Bon vent i barca nova!» és un comiat formal o la manera tan fina que tenen els catalans d’enviar u a fer la mà; «a fer la mà», regularment precedit d’un allà, és un lloc imprecís de tan lluny com està; lluny -pronunciat [λúnt]- és un concepte relatiu en comparança amb el temps; el temps no és un concepte relatiu, sinó una merda i damunt et mata; més d’u mataria per merda, però només u es moriria per tu: saps qui?

I, ara que ve la gelor, un poc d’humor intel·ligent: l’home i la dona que van en un avió i el capità diu: «Senyors passatgers, els informem que la temperatura exterior és de zero graus.» I la dona li diu a l’home: «Quê bé, zero graus: ni fred, ni calor…!»

_{«Home, a mi més de dos me fan f?edat…»}

Això ve a conte de que l’altre dia em vaig assabentar que beure llet és mal per a la salut (!?): com diria Pep, «mai e? gitaràs… sense llevar-te les sabates!»

    Despús-ahir, divendres, vaig vore l’última obra d’Albena Teatre: 13. I bé? Cal dir que és la primera obra d’Albena que veig ja que, per a bé o per a mal, mai he tingut la oportunitat de vore Besos, Mandíbula afilada o Currículum -per citar les tres més conegudes-, i això que amb esta última vaig compartir cartell en el segon Cau de Contes celebrat ací a l’Alcúdia. També cal dir que Albena és companyia resident al nostre poble des de fa uns quants anys: no debades, Bena- és roscà practicant, i Albe-… rabossot practicant, també (que ja són ganes); m’imagine que això seria una hàbil maniobra del nostre excel·lentíssim per a que ens creguérem allò de «capital cultural de la Ribera».

    Bo, la qüestió és que l’estil Albena és al teatre això que en la música moderna s’anomena AOR: rock adreçat a un públic adult, estil posterior al MOR i –je dirais plus même– anterior a un més que hipotètic folk adreçat a un públic adult, encapçalat ací a València per Miquel Gil (er ‘kixo de Catarroha) i altres conjunts de l’estil d’I Muvrini…

    Xe, a vosaltres no vos passa com a mi, que quan coneixeu un model de cotxe, siga el vostre o bé el d’un conegut, comenceu a vore’n per tots els carrers i carreteres? Jo, tot és vore Citröen C3 blavets amunt i avall, però bé; això és una altra història….

    Vinc a dir-ho perquè, l’altra nit, en l’última processó de les festes a la Mãedéu de la Salut d’Algemesí no deixava de vore rojos a tir i baldiri (i quan dic «rojos» vull dir persones pèl-roges, no «rojos separatistes», ni gambes d’eixes o alguna cosa per l’estil): el cas és que això em feia pensar si els toputs no tindrien, com els suecans, alguna particularitat genètica local que fa que hi haja un nombre considerable de rogets; certament, no tants com poden haver-ne als països nòrdics de clara adscripció cèltica, però prou com per fer-se notar. Clar que, tenint en compte allò establert en el primer paràgraf, que la Provessó és multitudinària i, per tant, representativa d’una bona part del veïnat del poble, potser la meua percepció fóra un pèl subjectiva…

    Casualment, esta setmana s’estrena la pel·lícula Das Parfum: die Geschichte eines Mörders, basada en la cèlebre -i homònima- novel·la de Patrick Süskind sobre un assassí que es dedica a defenestrar rogetes per a traure’ls l’oloreta; i, parlant de pel·lis rogetes, resulta que també n’hi ha una altra basada en els 100 colpi di spazzola prima di andare a dormire de Melissa Panarello, amb Maria Valverde en el paper protagonista! Ja deia jo que la xiqueta esta despuntava… i aguarda, que el seu pròxim paper és de Lucrècia Borja en la pel·lícula d’Antena 3!

       Violant és la xiqueta més bonica del món, un caramel de brossetes i sucre roig embolicat en paper de cel·lofana. Violant s’ho canta i s’ho balla ella a soles, a la llum de la Lluna, desvanida per l’erotisme de la poesia i la dansa. Violant és filla de la natura, i no hi ha cosa que li agrade més que enfilar-se a la platja o escabussar-se en la muntanya. Violant és tot un cas, i m’ha dit -en referència a la mani d’esta vesprada– «a vore si pots anar en representació meua, amb una pancarta que diga: Violant estima la mare Terra.» Violant no podrà anar a la mani perquè té d’estudiar: quan siga major vol ser mestra. Jo tampoc podré anar, i per això ho pose ací; perquè, quan siga major, vull ser com Violant.

    No és la primera ni serà l’última, però ara mateix és la fille en boca de tots: a la xiqueta ja li naixen admiradors i detractors per igual, tot i que acaba d’editar el seu primer disc (que «huele a chamusquina por todos lados» segons un tal Casañ) i a penes ha fet concerts fora del seu espai natural (l’últim, en Astúries).

    Això sí, en eixa illa que és França
ja se la rifen, no sé si per ser filla d’aquell que va dir allò de
«francés i anglés són la mateixa llengua», o per musicar poesia
francòfona moderna et alii. Bé, musicar tampoc, que la faena eixa li la fan dos figures (en ambdós accepcions de la paraula, la bona i la roín) que fa dos anys, també, ja van editar un disc amb lletres d’escriptors contemporanis, entre les quals una del pare de la criatura: no, la xicona es dedica a cantar i ha escrit dos de les onze cançonetes, però ens avisa que això de fer d’Ovidi Montllor no li mata; que a ella li va la Velvet, i que el seu pròxim treball serà de rock & roll pur, però alhora més madur.

    Perquè la selecció d’este primer disquet homònim -que li ha costat un parell d’anys de gravar, tot s’ha de dir- es deu a son pare,
autor de tres dels poemes, traductor d’uns altres quatre i progenitor
de la doneta que -com ja he dit adés- n’escriu un parell; les dos que
falten són Le pont Mirabeau d’Apollinaire (cantat en versió original) i un anònim anglés del segle XV, al meu parer la millor del repertori:
en conjunt, un debut heterogeni i desllavassat, arriscat però poregós,
de peces curtetes al servici de la poesia i d’una veu a la què encara
li queda camí, però que augura molt de futur.

    O, com diuen estos: «La faccia tosta non le manca. E il cognome aiuta.» Ella -diu- no s’ha llegit cap llibre del seu papi, i això que no li cal anar a cap firma per a tindre’ls debades!

    Per una dona vaig anar a la meua primera manifestació, ara farà deu
anys, i per ella o alguna altra vaig assistir a les cites anuals
d’abril (ara l’ajornen a maig) i octubre durant un lustre: bé, per això
i per raons més o menys terrenals, segons com es mire; o siga, per
combregar amb el valencianisme més elemental. Ja sabeu que sempre hi ha
una dona darrere, per a bé i per a mal: diuen que per una femella vam perdre a Broseta per a la nostra causa. La gran esperança blanca de la transició valenciana, i se’n passa al reverso tenebroso de la fuerza
per la més antiga de les ideologies! Bé, potser no es podia esperar més d’ell,
sent com era de poble botifler; industrial, però botifler…

    La bona qüestió és que ja fa un lustre que vaig deixar d’anar a eixes manifestes: m’ho passava de categoria, però al final em vaig cansar de la reivindicació megafònica i vaig decidir no assistir, i fer país
des de casa. Però est any passat, per fi, he tornat a anar a una
manifestació, la del 28 de maig de
2005 a Sueca per allò del Xúquer, perquè l’ocasió ho demanava. Per allò, i per una dona. La fotografia que podeu vore és de fa uns anys (del 2000, crec), d’una de les meues últimes manifes
capitalines: la va fer una dona, també. Al cap i a la fi, totes estes
manis es fan per una dona, digueu-li Autodeterminació,
Independència, Llengua, Llibertat, o com vulgueu: el nom sempre és en femení.

    Tot açò era per la dona… perdó; per la manifestació d’este dissabte passat a Barcelona:
perdoneu que no m’entusiasme, però ja vos he dit que fa temps que no em
deixe portar per les emocions col·lectives; la meua foto l’he retrobada
este mateix cap de setmana, i la coincidència i els motius m’han
resultat graciosos: com podreu vore (clic amb el botó dret i
«Visualitza la imatge», merda d’interfície), jo ja treia la llengua al carrer molt abans que m’ho aconsellaren Font de Mora i González Pons: què jove i imbècil (en l’accepció d’imberbe) estava!

    Acabe de descobrir una cantautora… perdó; bandautora -cal dir- valenciana (!) que no tenia censada, Clara Andrés (que no ha de ser confosa amb l’altra Clara Andrés): es coneix que esta xica està afincada a Catalunya, perquè abans ha eixit en l’Endogamirrock que l‘hem sentida per ací la terra de les flors, de la llum i del color. Tot arribarà, espere, que la xicona promet: fa un pop minimalista a l’estil del Remigi Palmero de Provisions (1987). No debades, la fitxa artística que té la productora definix la seua música com a «pop mediterrani de València»: efectivament, llevat d’algunes vacil·lacions dialectals, l’accent de la d’Andrés fa honor a nostre idioma en allò de «dolç valencià», i la seua veu ressona amb bellesa, encara que tímidament en volum. El títol del seu primer disquet, Inici (2005), ja evidencia eixes vergonyetes; quan les supere podria convertir-se en la millor veu femenina de l’actual generació de músics i cantants en valencià…

    No serà per falta de cantãores, però no es pot dir que -llevat de les Mãedéus– estiguem massa ben assortits pel que fa a veus de dona: la xicona que posa el contrapunt en les noves cançons de L’Escorredor Polinesi es queda curta al costat de la veuarra del cantant principal, que de més a més toca el baix; BKNL (el grup anteriorment conegut com Bakanal) han volgut fer igual que els grunges d’Ontinyent, repartint-se les veus entre un cantant, un rapejador i una corista amb idèntics resultats pel que fa a la part femenina. Ambdós grups fan un ús quasi instrumental de les veus, deixant-les en segon plànol; els que les tenen en primer terme, com ara per ara l’Electric Light Orxata o les Soulatacães, tampoc se n’ixen. I grupets amb una única veu principal com Arrós Caldòs o els carletins Rock-Ams, per la contundència del seu estil tampoc arriben a deixar-li el protagonisme. En un altre sentit, la veu d’Eva Dénia és massa il·lustrada, a banda el fet que, com Araceli Banyuls, es moga per camins diferents dels anteriors; i ja no sé si seria menester incloure a Joan Monleon vestit de fallera. O al Feliç Ventura…

    Xe, escolteu-vos les tres cançons que Clara ens regala (Dansa, Hui fa vent i Peix) i ja seguirem parlant del tema! Jo, de moment, em quede amb la baixista de les Rates de Marjal, que estic enamorat d’ella (redell, i hui és San Calentín, que ja no me’n recordava!)…