Rosca amb all

    Despús-anit (està ben dit, això?) vaig anar a Carcaixent i dolces -bressol de la taronja- a vore l’actuació dels Inòpia en les festes patronals. Amb este concert ja en van tres: els he vist en sa casa, en la meua i, ara, en la seua altra casa. Sempre brutals (en això vàrem coincidir els d’ECP i jo), si tinguérem de retraure’ls alguna cosa podríem parlar d’eixe fals començament, deslluït per la deficiència del so; o, una volta solventat eixe aspecte, del temps perdut entre cançons. D’eixa manera, es van permetre fins i tot el parodiatge de versionar els seus teloners, uns mallorquins que -de fet- eren els protagonistes de la nit: els Antònia Font, malgrat la impecable execució, paraven una miqueta moixos (i no precisament amb el significat balear de la paraula moix)…

    Potser m’esperava més dels de les Illes després de l’expectació amb que s’havia seguit la notícia d’esta celebració, però la veritat és que des de del Taxi ja començaven a fer-se’m un poc pesadets: en un directe on el pes escènic requeia en el cantant (Pau Debon), l’home es trobava flanquejat a dreta i esquerra per baixista (Joan Roca) i guitarrista (Joan Miquel Oliver) -respectivament-, quasi immòbils inclús durant Astronauta rimador, un dels punts àlgids del xou, amb el baix audiblement distorsionat i el solo d’elèctrica en escala mora, molt de l’estil d’aquell.

    I, parlant d’Oliver -veritable artífex de la lírica tonyifontenca– i del seu estil, la selecció d’un repertori que ja engloba cinc discs (!) publicats en poc més de sis anys (!!) evidencia una fòrmula un poc repetitiva, on l’amable quotidianitat surrealista (i mediterrània!) de la seua poesia acaba convertint-se en una successió inconnexa de substantius i sintagmes nominals quasi tan previsibles com les rimes de Remigi Palmero; un «cadàver exquisit» que ja comença a fer pudor, en no soterrar-lo. Certament, vocació professional no els en falta… ni números per a ser absorbits pel mercat de l’endogàmica escena catalana.

    Els Inòpia, en canvi, riberencs de nació suecana (llevant del bateria, guixot declarat), són una ferma promesa de la música moderna en idioma vernacle: un carro armat de poesia dura i rock introspectiu que abraça el pensament fusterià en peces com El meu poble, un hit universal de proporcions locals apropiadament elevat a la categoria de bis per mèrits propis i evidents. Un deu, en tot cas, als responsables de l’encertada selecció d’estos dos grups (i dels Soul Atac, que havien tocat dimecres) per a les festes patronals d’un poble -Carca’- que, en alguns aspectes, fa honor a eixes dos primeres síl·labes del seu nom; ara, jo, si haguera pogut me n’hauria anat a les festes de Saragossa per escoltar en viu algun conjunt de l’Alt Aragó com ara l’Orquestrina del Flabiol… o la Ronda de Boltanya, recordant-nos l’ascendència aragonesa de Serrat.

    Per cert, que diu Serrat que el títol monosil·làbic del seu últim disc, Mô (en ortografia roscana en l’original!?), fa referència a la ciutat menorquina de Maó, a la qual estiua/estima. A mi Serrat no me mata, tot s’ha de dir, però un artista que no deixa de sorprendre’m (i que també ha tret un disc de títol abreviat) és Caetano Veloso: si en l’anterior Noites do norte ja deixava caure un Rock’n’Raul neotropicalista, amb Cê (abreviació de você, «tu» en brasiler) la involució és total. Com Sisa, s’ha envoltat de tres músics relativament jovenets per a enregistrar una obra tan aparentment minimalista en el so com el disseny de la portada, però amb la directa senzillesa de lletres com la d’Homem: