Rosca amb all

O follem tots o punxem la nina

087: De valenciana pilota

Deixa un comentari
Ahir aní a vore la partida del Pelayo: heu anat alguna volta a un trinquet a vore jugar a pilota? Jo, increïblement, no ho havia fet mai; de fet, és una de les coses que sabia que volia fer algun dia i, mira, l’oportunitat m’ha arribat de la mà d’uns amics de Carcaixent que organitzaven un viatget a la capital del Túria per conéixer la Catedral de l’Escala i Corda. Pensat i fet, m’apuntí a eixe viatge iniciàtic i, a un quart per al migdia, entrí al bar que precedix l’accés al pati de llums més famós del món, després de perdre el trenet amb la porta als meus nassos: de pas, em cague en MetroValencia (sic), que per a una volta que no arriben tard ho fan abans d’hora i damunt ni s’esperen! En fi, la bona qüestió és que encara arribí a temps i els vaig pillar en l’almorzar, després del qual vàrem mamprendre la rodâ i l’explicació de la falla: m’estalviaré els detalls que els bons aficcionats coneixeran, com el fet que l’any 1868, quan van inaugurar aquell trinquet, ni tan sols existia el carrer Pelayo (encara que sí que existia l’equivalent al PGOU d’aquella època pel qual el batejaren amb el nom que anava a dur la via en qüestió); ara, té collons que l’incívic veïnat s’haja queixat últimament del guirigall que s’arma durant les partides, quan són les finques que el tanquen les que es construïren anys després al voltant del lloc que ens ocupa. Sobre la galeria del dau, el quadre d’honor amb els cinc noms del segle XX: Nel de Murla, el Xiquet de Quart, Juliet, Rovellet i -com no- el Genovés; i de boca del gerent Arturo, un altre nom: el de Bausset.

Té collons, també, que un poble com el meu (el de Crespins, no; l’altre: el bo) haja aportat dos grans figures al món de la pilota… en l’especialitat d’escriure i corda, com són Llorenç Millo, autor del llibret blavet d’ACPV sobre el tema, i Josep-Lluís Bausset, cronista habitual de la partida del dissabte en la seua columna Impressions d’un aficionat. De fet, una volta parlava amb un rabossot sobre esta gran contradicció i el fet que ací ja no es jugaren ni les demostracions de galotxa o de raspall que es feien al carrer en Festes, de com estaria bé promoure un esport tan nostrat i de la poca aficció que hi ha a l’Alcúdia, llevant els dos noms adés esmentats, el de son pare de Miguel al trinquet de Guadassuar i no sé si algú més; i aquell em va contestar que encara gràcies, que millor no perquè els trinquets eren poc menys que antros de perversió i els assistents un tall de jugadorets d’apostes: en conjunt, una mafieta com una altra. I pot ser, no dic que no, però per a màfies ja estan el futbol, les diputacions provincials i la figa de sa tia, no? Damunt, que m’ho diguera un seguidor del Real Madrid també té delicte (encara que, pensant-ho bé, això ho explica tot)…

Bo, el cas és que em vaig emocionar: i no -només- pel patriotisme o pel folklorisme que, per a alguns, du implícit el món de la pilota, sinó precisament per eixa sensació de particularitat que desprén eixe món tan proper i alhora tan desconegut; perquè de reducte patriòtic té ben poquet, que molts dels assistents o dels treballadors parlen en castellà (el mític Xacal de la Font diu que tingué una enganxada en el taulell del bar perquè no entenien en valencià, però també és cert que el valencià «normal» i el valencià de la Font no són la mateixa llengua); i de reducte folklòric, les expressions que han passat a l’ús quotidià com «home net, home quêt» o el «Molt!» que exclamen els aficcionats i els jugadors davant d’un colp de precissió. I em va agradar, aquell ambient! La pilota, com diu Bausset, «és un esport de cavallers» i, possiblement, un dels entreteniments en els quals u està literalment al costat de les grans figures, siga en la corda, en l’escala, en el dau, les galeries o en la llotgeta, des de la qual escriu Bausset les seues impressions; potser en l’altra vida em reencarne en pilotari, però en esta ja tinc clar quin personatge vull ser: Manolo, el que canta les apostes a peu de pista. Poder cridar el famós «Cavallers, va de bo!» deu ser el gust més gran del món conegut, saps o no?
Aquesta entrada s'ha publicat en Cabotisme mundial; el 23 de novembre de 2008 per blocjaumei

086: Cansant de tiró!

Deixa un comentari
Ja no canta el Pauet
a l’estil de la Ribera,
perquê li han furta’ la veu
entre Alzira i la Costera

Diu que l’Abãejos no actuà despús-ahir perquè estava cascat de la gola i se’n va haver de tornar a mitjan viatge; que a ningú li passe: justetament, fa un mes AlfOns el de VerdCel va poder cantar de milacre -mig afònic com estava- en la presentació de Sàmara al Teatre Principal d’Alcoi, el mateix lloc on s’ha celebrat el concert unitari de presentació del doble disc compacte Tirant de cançó, després de cinc recitals a càrrec d’alguns dels artistes inclosos en el recopilatori. Leitmotiv? L’aniversari del Centre Ovidi Montllor i la inclusió d’una cançó de cada un dels que han cantat allà alguna volta en els primers cinc anys de vida, i entre ells alguns noms de l’escena local com Arthur Caravan, Buskant, Esteve Ferre, Hugo Mas, iX, Jordi Gil i Phil de Vient.

Arthur Caravan a l'Octubre

Els Arthur Caravan, abans del concert a l’Octubre © de la foto Leica Llapissera

I això explica també que hi apareguen alguns dinosaures del rock català reciclats en crooners de calbot («no diré noms; no, no vull dir noms») i altres huits i nous i cartes que no lliguen, la qual cosa no fa sinó constatar la variadíssima qualitat de la música en valencià… inclús per oposició a la música en valencià de Catalunya! El resultat: dos compactes atapeïts de cançons d’estils diferents, totes en valencià (d’ací o d’allà) amb l’excepció de Ruper Ordorika, del qual ens hem de conformar amb la música i la fonètica del basc sense comprendre la literatura que amaguen els seus… versos? De la resta, se salva Pi de la Serra (molt millor en disc que en directe, últimament), Blues de Picolat (malgrat voler dissimular el seu dialecte), el Pujadó (encara que no amb la seua millor cançó) i els Ovidi Twins (dels quals s’inclou la Copa Amèrica, inèdita!), a banda dels referents locals, per la seua inclusió merescuda (hauria faltat afegir a l’Ivanet, amb o sense els Pelandruska, no?); ara, d’estos últims, els únics que han aconseguit un lloc d’eixida en els concerts del Tirant de cançó son els VerdCel i els Arthur Caravan: els verdcels, per ser a hores d’ara un valor segur del paisatge alcoià.

La Paua i el Pab

Els Arthur Caravan,  durant el concert a l’Octubre © de la foto Leica Llapissera
I els arthurcaravans? Segurament per mèrits propis, en vista a
l’imminent aparició (per fi!) del seu disquet, però també per tindre un
bon barrot; o per les dos coses alhora! En tot cas, l’expectació i el
ressò que està tinguent la seua mini-gira de concerts -amb els mateixos
VerdCel, Sénior (amb o sense el Cor Brutal) o l’última pelaîlla alcoiana, el
projecte Batà– com a preludi del seu debut discogràfic, previst oficialment pel dia 13 de desembre, els fa mereixedors del dubtós honor d’haver encapçalat el cartell (© Jordi Urgell, autor també de la portada del disc) i la revolució que tindrà lloc el mes que ve en l’endogàmic i repetitiu mercat de la música en català, amb els discs d’alguns dels artistes adés esmentats… i les Mãedéus?
Aquesta entrada s'ha publicat en Ballar sobre arquitectura: el 16 de novembre de 2008 per blocjaumei

085: Ja en van tres

Deixa un comentari
I, com sempre, quasi se me’n passa: hui fa tres anyets que vaig inaugurar la Rosca amb all, el bloq propietat del Bloc de Progrés Jaume I de l’Alcúdia que, per causes econòmiques, m’encarregue d’actualitzar cada diumenge a poqueta nit -si pot ser- en homenatge a uns temps no massa llunyans en què els alcudians ens menjàvem una rosca de pà amb all per a sopar; és dir, des d’abans de que obriren el tunel de l’Olleria i hom descobrira la tarifa plana de la Burger!

Per això, no és d’estranyar que altres co-bloquistes novençans com la cabuda de la Marta Insa em clave en el sac -gens menyspreable- del Lobby Valldalbaidí:
al cap i a la fi, la bloquesfera de la penya cadella és una de les més
actives i enllaçades de la valencianosfera i, originàriament, una de
les més poblades ací en Més PililaWebs; actualment superada de
bon tros per la de la Ribera Alta -de la Baixa, de moment no n’hi ha
cap- quan, fins no fa molt. jo era l’únic bloquista riberenc (si no
comptem el ratero d’Enric Marco, exiliat a la Valldigna) en cal Pardal. De fet, ara fa tres anys els bloquistes valencians ací (i allà) es podien comptar amb una maneta: el pioner, Pep Gàlim Albinyana;
darrere d’ell, el renegó del Cucarella (quan encara publicava en
paper!) i el seu principal antagonista, el hardcoreta de l’Enric Petxina 26 Gil, a banda dels de Juli Peretó, Ulisses20 o Vicent Pardal himself, que sempre han jugat en una altra lliga; per tant, no existien ni el bloq d’Àngel Canet, ni el de Vicent Baydal… ni molt menys el de la Lucrècia de Borja i Bairén (no, almenys, com el coneixem ara)!

Per tot això, per a reivindicar la meua adscripció natural a la Ribera del Xúquer i amb la voluntat de cohessionar la bloquesfera riberenca com ja han fet a la Safor, l’altre dia em vaig obrir un altre bloq en Blogger (prou més interactiu que esta casa de putes, tot s’ha de dir) batejat oportunament amb el nom de Riberenques que, com bé sabreu, és la variant del cant d’estil a la nostra comarca:

Ja no canta ‘Varistet
a l’estil de la Ribera,
perquê li han furta’ la veu
entre Sueca i Corbera.

En resum: de moment, més d’un centenar llarg, dels quals uns vint-i-cinc només de Sueca (que ja els tenia quasi tots censats el de Fotre punt cat) i alguns pobles, aparentment, sense cap; la resta, més o manco variejats, amb l’honrosa excepció d’Urbà Plagis Lozano, l’únic bloquista tomaquero? Si en coneixeu algú més…

Aquesta entrada s'ha publicat en Indexació dels apunts el 15 de novembre de 2008 per blocjaumei

084: El blanc o el negre?

Deixa un comentari
Fa huit anys, quan el candidat a la Casa Blanca havia de ser -una de dos- o Al Gore o Jordiet W. Bush, no sé on vaig llegir que no-sé-quina prestigiosa publicació nord-americana (cert que Vicent Pardal ho sap) va publicar una relació de deu punts fonamentals de cada un d’eixos dos candidats, per vore en què diferien els seus respectius programes: curiosament, ambdós coincidien en tots els apartats llevat d’un; concretament, que Bush era republicà i Gore demòcrata. És dir: l’un i l’altre només es diferenciaven pel nom dels partits respectius -els quals, per altra banda, són quasi sinònims-! En un país… perdó; en una nació com els EUA, on el bipartidisme és tan descaradament convergent, hom aplicava una metàfora molt apropiada per a il·lustrar la idiosincràsia ianqui: l’americà estereotípic que es debat entre si beure Caca-Loca o Pessicola i no entén que també pot beure aigua, que -tot s’ha de dir- és prou més barata i sana. L’aigua, clar, seria el tercer en discordia, Ralph Nader, l’etern candidat; o qualssevol dels altres que entren en l’enrevesat sistema electoral d’allà. Ara, enguany els americanets ho han tingut molt més fàcil: només havien de triar entre el blanc o el negre.

Com diria Ian Anderson, «si açò és ser lliure, jo vull viure en el passat.»

Aquesta entrada s'ha publicat en Cabotisme mundial; el 9 de novembre de 2008 per blocjaumei

083: Doblatge valencià digital!

Deixa un comentari
Diu que els vinyl junkies, vinilocos o addictes als discs de vinil, així com menyspreuen el disc compacte per la seua impol·luta perfecció digital i lloen les virtuts, la imperfecció i la calidesa del so analògic, tanmateix reconeixen que els resulta molt més atractiu l’invent revolucionari del DVD: no debades, la versatilitat d’estos discs digitals és molt més visible en térmens de varietat i diversió decadentista; o siga, «qu’ês DVDs molen prou més qu’ês CDs perquê tenen diferents opcions de so i extres!» I mire que això ho diuen perquè, efectivament, mentre el CD no representa cap millora aparent altra que el format reduït i digital, el DVD sí que ha deixat obsoleta la cinta VHS (et tu, Beta?) i, fins i tot, els cartutxs de vídeojocs: perquè, si atenem als raonaments dels melòmans que defenen el cruixit de l’agulla sobre els caballons del plàstic negre -«els de color o amb imatges són pâ mariols!»-, el CD els lleva eixe fetitx (in)audible a canvi de res; el DVD, en canvi, compensa la pèrdua del so analògic (i la caducitat de la cinta magnètica) amb un format digital perfecte, compacte, compatible i considerablement variat.

Segons
manera, aital podem fruir dels nostres clàssics cinematogràfics
preferits en la versió originària -com diria Mossén Grenya- repasteuritzada
o, quan Sony ho permet, en versió doblada al català i altri; o escoltar
la mescla en Dòlby cinc per la de l’u dels grans concerts de la
història. De la història del rock, clar.
 

Se’n
recordeu quan, una volta guanyada la guerra santa per l’VHS, encara hi
havia dos faccions irreconciliables, la del PAL i la del NTSC? A hores
d’ara, crec que àdhuc la incompatibilitat zonal dels DVD se solventa
amb qualsevol reproductor normalet o, en cas extrem, amb un ordinador:
això és la globalització feta multiculturalitat! I, dit això, aprofite
per donar a conéixer qualques novetats interessants en eixe format: la
més notable, El taxista ful de Jo Sol, amb un full d’extres cassolans (entre els quals un vídeoclip dels Jalea!); del mateix estil, La casa de mi abuela de Adán Aliaga i música dels alacantins Dei Suoni. De música, en tinc uns quants i n’he vist altres recomanabilíssims: el No More Video dels amberesos dEUS; el documental i el directe dels Pavement; el muntatge creatiu del Live in Stockholm d’Esbjörn Svensson Trio (que en glòria estiga), el divertidíssim Animals Should not Try to Act Like People de Primus; i el concert dels White Stripes gravat en cine Under Blackpool Lights.

Però,
segurament, la millor innovació del DVD és la possibilitat de recuperar
uns altres referents no tan clàssics: els de l’era televisiva recent.
Els ianquis ja ens duen uns quants anys d’avantatge en l’edició de
sèries de televisió completes, a temporades i amb el material inèdit
conseqüent; potser l’èxit perllongat de Friends fóra el
detonant de la idea, però a hores d’ara quasi qualsevol sèrie
-nord-americana- de la vostra infància que pugueu imaginar estarà en la
llista: M*A*S*H, V, The A-Team, Knight Rider, MacGyver… O un veritable clàssic renovat al qual m’he aficcionat a la vellesa, Doctor Who,
en la seues reencarnacions novena i desena: dels anteriors doctors,
especialment del Tom Baker, en recorde vagament alguna cosa quan ho
feien en la catalana, després (o abans?) del Dr. Slump (o de la Bola de drac?)…
 

I ausades que ens en van donar, de nanos, amb la Bola de drac
dels collons! I ens en donaran encara, que la sèrie completa està
editada en còmic en castellà i català i en DVD en quasi tots els
doblatges autonòmics: català, èuscar i gallec. En tots llevant el
nostre: en valencià. I no em vingueu ara amb proclames cucarellesques;
prou que ho sé, jo, que el català i el valencià són la mateixa cosa.
Però tampoc són la mateixa cosa: en casos com el del Doctor Who, incloure-hi el doblatge català és més una obligació que un al·licient, ja que, com amb Dr. Slump o la Bola de drac,
gran part del seu èxit es deu -principalment o exclusivament- al mercat
català (i al mercat barceloní de Sant Antoni, on diu que en venien
fotocòpies!); o, en casos com el de The Young Ones (una altra
sèrie de culte que no havia vist fins fa quatre dies), el doblatge
català és mític i, com se sol dir, millor que el castellà, prou més
recent.

No debades, la gran majoria dels dobladors en castellà
són catalans! Ah, per cert; arribats a este punt, una curiositat:
sabíeu que Dragonball no es va emetre primer a Catalunya sinó a
Galícia (òbviament, en gallec)? Vinc a dir-ho perquè sempre havia
tingut l’enrònia que els catalans ens havien guanyat la mà als
valencians amb l’emissió pionera d’una sèrie d’èxit i, aparentment, no
és així; en canvi, Canal 9 sí que va ser la primera en emetre Les Tortugues Mutants (en valencià en l’original). De fet, Teenage Mutant Ninja Turtles fou la segona sèrie de dibuixos emesa des del «Centre Rascayú», el primer cap de setmana d’emissió oficial: la primera va ser Herculoids, la qual feien entre setmana i que, a la seua fi, va ser substituïda per una altra sèrie de dibuixos molt més mítica: Les aventures dels Guardians de la Galàxia!
 

El cas del doblatge de The Adventures of the Galaxy Rangers és paradoxal: no només perquè la veu de Doc fóra la del Diego Braguinsky (!), sinó perquè crec que esta sèrie (i BraveStarr?)
no es va emetre dins l’estat més que per la valenciana, pot ser? Per a
entrar en detalls: TAGR no tingué ni la meitat de l’èxit de TMNT al
món, ni tan sols el de DB a Espanya o a França i, malgrat la seua
qualitat, no va durar més que dos temporades (això sí, amb un total de
cinquanta-sis episodis, que no en són pocs!); per tant, complix tots
els requisits per a convertir-se en sèrie de culte i, en conseqüència,
compta amb una aficció base gens desdenyable.

Amb tot, la sol·licitada edició de la sèrie sencera ha tardat uns quants anys, però ja està disponible fins i tot ací a València: un total de huit discs agrupats en dos caixes
amb la versió original en anglés americà i els doblatges castellà,
llatinoamericà… i portugués? Del valencià, res: segons les meues
fonts suecanes, una volta es deixa d’emetre la sèrie es perden els
drets del doblatge, per la qual cosa la versió valenciana d’estos
dibuixets i de molts altres queden en l’oblit, en el no res o en algun
arxiu secret inaccessible de Somàgic, ací a l’Alcúdia.

Potser,
si els llepaculs que manen en Canal 9 tingueren pillâ, farien edicions
memorables, no ja dels seus doblatges, sinó de la seua producció: la
recent (Autoindefinits, L’alqueria blanca, Socarrats…) i la històrica (Benifotrem, El Show de Joan Monleón
amb comentaris del director…); per demanar que no siga. Posats a
imaginar, a voltes arribarà un dia que hi haurà fins i tot una edició
de la sèrie completa dels Mãemeua

Parlant del tema: quan jugàveu a Guardians de la Galàxia, quin guardià éreu? Regularment tots volien ser Shane Goosman, però jo sempre era Zachary Foxx:

Això es coneix que és una mostra (un extra!) anterior a la realització de la sèrie i que, per tant, no s’emeté mai pel Canal 9. I, ja que entra en el temari, aprofite per a informar-vos que en Punt 2 ara fan Transformers: Armada per les vesprades: una sèrie derivada de la original on, desgraciadament, no han sigut gens creatius a l’hora de traduir els noms dels robots; cosa que sí que van fer quan emetien La Patrulla X amb noms com Cíclop, Gàmbit, Jubileu, Llobató i Picarona. I no sé com li dirien a la Storm, si Tempesta o Tronada, però si pensem com està el percal, jo crec que li dirien Tormenta i au: és el preu de tindre un planter de fatxorros, fills de Rita i llicenciats en periodisme…

Aquesta entrada s'ha publicat en Enciclopedisme wiki; el 2 de novembre de 2008 per blocjaumei

082: La mare de totes les enciclopèdies!

Deixa un comentari
     En vista de l’èxit de la proposta anterior, d’ara en avant només tractarem sobre temes d’interés general: ni Valenciclopèdia ni merdes; l’altra nit, buscant no-se-què pel Google vaig entropessar amb la millor de les enciclopèdies editables (i per editar) que pul·lulen per la xàrcia, la Chickipedia! O, traduït a la rústica roscana llengua, la «Xiconapèdia»: una espècie de Viquipèdia de disseny que pretén censar totes les ties bones del món del cine, la moda, la música o la fira de les vanitats en general. Ací, cada plana és una fitxa detallada amb totes les dades comprovables de la xicona en qüestió (natalici, ètnia, mides, vicis i virtuts!) i una hil·larant biografia redactada en clau d’humor que, en la major part dels casos, es resumix en una sola cita de l’estil de la de Paris Hilton: «Una de les meues heroïnes és la Barbie: no fa mai res, però sempre ix molt afavorida». Ara, cal dir que hi podreu trobar de tot (fins i tot tios!): per exemple, l’omnipresent Sarah Palin, a la qual molts voldrien vore com en esta imatge de la pel’ Who’s Nailin’ Paylin? Per a gusts, colors… i per a colors, els de la bandera ianqui!

     Per cert, i parlant de Valéncia, la representació pàtria està assegurada amb l’Arancha Bonete aquella que va eixir en la Playboy, Carmen Alcayde la del …tomate, l’elxana Carolina Cerezuela, l’alacantina (?) Esther Cañadas, una tal Merxe Gimeno que no crec que tinga res a vore amb Pep Gimeno Botifarra i la pixavina (!!) Erika Sanz. Com a curiositat, també hi ha una anglesa de cognom Aldana (!!?) que ha entrat en el llibre Guinnes dels rècords (naturalment, per dos grans raons de pes); femellistes, absteniu-vos de traure-li trellat…
Aquesta entrada s'ha publicat en Enciclopedisme wiki; el 26 d'octubre de 2008 per blocjaumei

081: Jo també vull un nom propi

Deixa un comentari
     Una qüestió essencial que em repateja des de fa un parell d’anys: de les tres grans concessions simbòliques de l’època preautonòmica (a saber: llengua, bandera i denominació), el nom de valencià per a la llengua em pareix la més inofensiva, per tradicional i popular (si bé això deuria anar acompanyat de l’aclariment oportú per a evitar teories secessionistes); el blau en la senyera, a estes altures, no només em pareix assumible sinó legítim, si atenem als raonaments de Baydal i companyia (també hi ha qui, com Llapissera, diu que amb blau és molt més harmònica cromàticament que en or i flama només); però la que mai pense assumir de cap de les maneres és eixa xuminada de Comunidad Valenciana (en castenallo en el original), quan fins i tot el seu maleït inventor la qualificà de «gilipollez». Jo tinc quimera que eixa suposada solució de consens no agrada a ningú (ni tan sols als seus padrins polítics) però, si vos fixeu, el terme està guanyant adeptes en el registre informal i, a la que ens encantem, serà l’única existent en l’imaginari col·lectiu: o ens afanyem a proposar una alternativa o serem destruïts com a poble; o ara…

     Ara, la bona qüestió és: i quin nom li donem a esta casa de putes
sense amo? Evidentment, l’altre candidat és el principal opositor, el País Valenciano (en castenallo en el original!) de sant Joan Fuster i el seu marmessor
però eixe a mi tampoc m’apanya: recorde com, en la meua ignorància
adolescent, un company d’institut -guàrdia civil de vocació- em va
descobrir ressons separatistes en un terme tan aparentment inofensiu
com País Basc. Clar! Té collons que dins la impepinable unitat
d’Hispània uns tingueren l’atreviment -i el permís!- de fer-se dir País
dins d’un altre país! I com podia ser que ací, a voltes, diguérem País
Valencià a un terreny que no té condició ni vocació de tal? En tot cas,
País Valencià era un nom prou més xulo i dinàmic que Comunitat
Valenciana, ni que fóra per qüestions de mètrica i d’economia
lingüística; també cal tindre en compte que un és masculí i l’altra
femenina, la qual cosa podria ser objecte de controvèrsia en estos
temps de femellisme lingüístic… Llavors, si Comunidad Valenciana no i País Valencià tampoc, com? Reyno de Valencia? Xarq al-Àndalus? Levante? El Mercantil Valenciano? Las Provincias?

     Cap ni una; parodiatjant Josep Guia (És molt senzill: digueu-li Catalunya) i Paco Burguera (És més senzill encara: digueu-li Espanya),
és molt més senzill encara, xe: diguem-li València! L’hem cagat,
llaurãor: això suposa, ja d’entrada, un conflicte amb orelluts i
pandorgos que no volen saber res dels mitjouets dels valencians ni de
València. Perquè eixa és l’altra: el fet que existisquen sengles
províncies d’Alacant, València i Castelló dóna peu als uns i els altres
a sentir-se alacantins o castellonencs per oposició a la metròpoli (no
debades, l’himne del Castelló es canta ‘pam, pam, orellut, el València
ha perdut!’), per mor com tots els valencians ho som per oposició als
catalans. I Alacant és important… però no tant! A més, en un principi
ja ens van imposar a tots la senyera de la ciutat.; també serien ganes
de fotre que ara no acceptaren el nom unitari de València i sí un
derivat com, per exemple, Región Valenciana. Al cap i a la fi,
tots eixos noms composts i artificials remeten a la ciutat de València,
adjetivada o darrere la preposició; no té sentit, per tant, inventar-se
circumloquis que, al remat, remeten tots a la mateixa mare. Potser la
culpa de tot la tinga el bon rei Jaume, que no tingué més trellat que
batejar el nou estat amb el nom de la capital: Regne de Balansiyyà. O
potser ací també caldria preguntar-se, com en el cas de la senyera, què
fou primer: l’ou o la gallina? És dir: València és el nom unitari que
hem utilitzat des d’aleshores en referència a tot el territori valencià.

    
València, si més no, és el nom popular i senzill que qualsevol persona
utilitza en el registre col·loquial, siga més o menys formal: feu la
prova amb els presentadors de l’oratge de la primera o de la catalana i
oïreu com -independentment de que puguen dir Levante o País
Valencià- sovint diuen València en parlant d’este trosset de cel.
Evidentment, això no lleva que la homonímia entre el país -comunitat
autònoma- i la ciutat ens porte a confusió, però per a això està el
context i el sentit comú, altrament dit coneixement. I ara ve la part
lúdica i divertida de tot est assumpte: exemples d’homonímia entre
l’estat i la capital els hi ha a cabassos; nogensmenys, els mecanismes
toponímics de la història són més o manco pareguts en tot el món. El
paral·lelisme més pròxim geogràficament és la Regió de Múrcia: desconec l’acceptació d’eixa nomenclatura, però sé que col·loquialment hom aplica Múrcia tant a la ciutat com al país murcià; Regió de és perfectament el·ludible inclús en registres formals (potser siga l’avantatge de ser uniprovincial).

     O un altre paral·lelisme més pròxim lingüisticament: tècnicament, Andorra (a seques) és un poble aragonés, però és també sinònim de Principat d’Andorra o àdhuc d’Andorra la Vella.
Un altre a Europa: l’antic regne de Gal·les, com el de València, es
dissolgué en el d’Anglaterra i ara el coneixem com a País de Gal·les,
però el seu nom oficiós i oficial és Gal·les (Cymru en gal·lés en l’original), també a seques. Ídem d’Irlanda (Éire), inclús amb Irlanda Nord en paral·lel amb la Catalunya del Nord. En l’Amèrica del Nord també hi ha tema: els mexicans, a la ciutat de Mèxic li diuen D.F. i el seu país es diu oficialment Estados Unidos de México. Més al Nord, els Estats Units d’Amèrica
es fan dir Amèrica i americans a tothora, com si els altres foren menys
americans que ells; com si els valencians del cap i casal (altrament
dits valentins o àdhuc valenciencs) foren més valencians que els de, verbigràcia, Alacant. Dins dels EUA hi ha dos llocs que es diuen Washington: l’estat amb capital a Seattle i la capital de l’estat de Virgínia, altrament dita DC. Encara dins d’Amèrica, en l’hemisferi sud, està la capital del Brasil: Brasília,
tan artificial com el seu nom. I només a nivell global trobem l’única
cosa pareguda en el nom (i en el cagar) a una Comunitat Valenciana: la Commonwealth britànica.

     I no sé si me’n deixe cap… ah, sí, je me souviens: la belle province del Quebec i la Ciutat de Quebec.
Me l’he oblidada conscientment per al final perquè, a banda de ser un
espill on els quebequistes catalans (i els catalanistes valencians) es
miren i no s’hi veuen, és paradoxal en dos qüestions: abans, eixa
colònia francòfona rebia el nom de Canadà, però quan el terme va passar
a designar tot el conjunt, Quebec no només es resignà sinó que a més
adoptà el nom de la ciutat com a topònim nacional; de més a més,
curiosament, Quebec passà d’escriure’s Quèbec (amb accent obert) a Québec (tancat) després d’una reforma ortogràfica que, tot s’ha de dir, no té cap rerefons fonètic. Ídem a Lieja, però al revés: de Liége a Liège. I açò últim, a quin sant? Doncs perquè la marca València du implícita una altra polèmica: la de l’accent obert que «tot lo
món» pronuncia tancat; tampoc és menester ara entrar en esta discussió,
però posats a imaginar possibilitats, imaginem un ús diacrític de
l’accent per a diferenciar València de Valéncia. O siga,
València és la nació -regió- i Valéncia la ciutat: tot siga que
l’Acadèmia Valentina del Llenguatge no ho faça extensible al conjunt
del terreny.

     Teòricament, se suposa que fora de l’àrea
d’influència del valencià apitxat hom diu València amb l’accent obert,
però com a mínim a la ciutat de Valéncia ho pronuncien amb accent
tancat, per la qual cosa ja és susceptible d’aparéixer d’aquella manera
en la Valenciclopèdia. Hi ha altres filòlegs proscrits com
Lluís Fornés o Josep Saborit que també promouen eixa ortografia
revolucionària -i m’estranya que Abelard Saragossà no diga quec-, però
això seria una qüestió més aïna política que filològica. Clar, que en
este país la llengua també és una qüestió més aïna política que
filològica…

     Dit això, ara demane la vostra opinió en forma de comentari al peu
d’est escrit: estalvieu-vos d’escriure per a dir quin nom vos agrada
més i limiteu-vos a raonar si la proposta d’oficialitzar València a
seques com a nom del territori és lògica o no i si podria ser viable;
llavors, podríem fer com els catalans, que d’açò en saben a muntó, i
redactar un manifest per a encetar una campanya: el nom ja el teniu
dalt de tot.

Aquesta entrada s'ha publicat en Enciclopedisme wiki; el 9 d'octubre de 2008 per blocjaumei

080: Sant Rorro ja és molt devot

Deixa un comentari
Això que me’n vaig anit al Sant Rorro d’Alcàntera, que feia com a mínim cinc anys més o manco des que vaig anar l’altra volta i «a la que t’encantes, premi»: de primeres em vaig quedar confús en reconéixer el traç i el dibuix de la camiseta d’u que pul·lulava per allí, d’una inconfusible iconografia jordialbinyanenca. I ho vaig encertar en llegir la dedicatòria (A Toni), la firma (jam), la data (II·X·2001)… i el motiu de la peça: El Rotgle, lloc d’encontre de la contornada on l’any 2000 vam dur a tocar alguns grupets emergents (entre els quals l’embrió dels Arthur Caravan!). La història és que eixa samarra forma part d’una col·lecció anual destinada a commemorar l’aniversari d’eixe cafetí i cada any du una imatge diferent: enguany, la il·lustració és un dibuix que l’artista conegut abans com «jam» va fer un dos de setembre de fa set anys i que l’amo del bar, Toni, conserva emmarcat en una paret de sa casa; la bona qüestió és que tinc quimera que l’autor no sap res d’açò…

Aquesta entrada s'ha publicat en Cabotisme mundial; el 27 d'agost de 2008 per blocjaumei

079: S’ha mort Llapissera

Deixa un comentari
Enllaçant amb allò que deia (escrivia) l’altre dia el de Cabylia en el seu bloq, hui el veïnat del Carrer de Baix i tot Alcúdia respondran això a la pregunta de «Que qui s’ha mort?» Perdoneu-me els roscanismes: m’awelo Llapissera ha faltat esta vesprada, a poqueta nit (fa a penes unes hores), quasi davant dels meus nassos. Vaig a estalviar-me els detalls estellesians de l’agonia prèvia al traspàs, però vos puc assegurar que l’home ha mort com ha viscut, sense donar faena: ahir (o despús-ahir?) va caure malalt i hui jo ja l’he vist molt fluix este matí i més allà que ací esta vesprada. Encara se l’han emportat a La Ribera -no la comarca, que ací ja estava; a l’hospital, altrament conegut com La Maestrança-, però ja era massa tard: potser el deurien d’haver ingressat ahir (o despús-ahir!)  conscient, en compte de receptar-li Clamoxyl com als xiquets, que la vellêa no perdona. La mort, tampoc: al remat se l’han endut a urgències, però per al cas podrien haver deixat que se’ns morira en casa, com antigament, en família; en canvi, he vist com se l’enduien mig dormint, mig despullat. Diu que allà els ha arribat ja en coma: la metja ens ha dit a mon pare i a mi -hereus del nom (i del malnom)- que estava molt malet i que això podia passar. I al final se’ls ha mort en el box, tan de colp a repent que no els ha donat temps ni a deixar-nos-el vore per última volta: crec que l’últim de la família ha sigut mon pare, allà dalt de l’ambulància a la qual no han deixat pujar cap familiar. Quan escric açò encara no l’hem vist de cos present; tots els presents l’hem vist anar-se’n a Alzira en vida, encara amb vida; en acabant l’hem vetlat sense tindre’l davant: ja no es fan vetlatoris com abans…

Ni soterrars: potser un altre dia vos parle del costum funerari ací a l’Alcúdia o, si acabe la cançó, pot ser que vos ho cante; el soterrar de Llapissera, per si podeu vindre, tindrà lloc cap a les 4 o les 5 de la vesprada, que encara no hem avisat el retor però sabem que a les 6 hi ha missa i a les 7 una nóvia. En tot cas, quan sentiu tocar a morts i preguntar «Què qui s’ha mort?» podeu respondre «Bo Didley, Josep Vicent Marqués… i Luis Llapissera», est últim a dos setmanes de la seua onomàstica, que també té collons. Deixa dona, fills, néts, germà i nebots…

P.S: jo estic bé, gràcies; escriure-ho ajuda a carrejar la pena. Un altre dia vos contaré alguna anècdota sucosa sobre ell o sobre l’origen del seu malnom…

Aquesta entrada s'ha publicat en De roscana lingua el 7 de juny de 2008 per blocjaumei

078: L’espasa és més llarga que la ploma

Deixa un comentari
    Una cosa: esta vesprada a les 6 estarem en la 29 Fira del Llibre, al Jardí de Vivers, on presentarem X anys del Bloc de Progrés Jaume I de l’Alcúdia: fent poble, fent país. Fent la mà, este llibret l’hem escrit diversos autors, entre els quals Josep-Lluís Millo i jo mateix, als quals ens tocarà donar la cara… i trencar-nos la mà, en el cas que ens toque dedicar-li un exemplar a algun interessat! Cal dir que, segons el programa, l’insigne doctor Olivares també estarà firmant exemplars (de Pruna negra o de Pell de pana), a banda d’altres autors no tan il·lustres com Ferran Torrent o Isabel-Clara Simó i, amb un poquet de sort, inclús el duo dialèctic d’Abelard Saragossà i Eugeni S. Reig (est últim, el del Valencià en perill d’extinció)!

    La imatge? Que com de la coberta del llibre no en tinc cap, vos n’alce una del Ray Park (el roín de L’amenaça fantasma) caracteritzat com a Ulls-de-serp, personatge protagonista de la imminent pel·lícula basada en els G.I.Joe que s’estrenarà l’any que ve i que, si és tan entretinguda com la d’Iron Man, promet…

Ulls-de-serp!

    Xula, eh? Espereu a vore la d’Escarlata:

Escarlata!

Aquesta entrada s'ha publicat en Enciclopedisme wiki; el 3 de maig de 2008 per blocjaumei

077: El de l’Alcúdia

Deixa un comentari
«Valencià del Barça? Cuernut, quê desgràcia;
valencià del Madrið, fill de puta malparit!»
     El comboi d’Alcanar, reaccions oficials a banda, palesava una evidència irònica i poc ressenyada: que quasi tots els valencianistes són del Barça. O, dit d’una altra manera: que, per a algunes mentalitats, definir-se políticolingüísticament «catalanista» i del Valencia (sic) no quadra; i no precisament —o no només– perquè els valencianistes de sang blava ens puguen acusar d’això (de cacalanistes) ans al contrari! Almanco, eixa és la sensació que tinc jo cada volta que algun il·lustrat se sorprén que u puga ser doblement valencianista: és dir, «nacionalista» i valencianiste. A banda dels mèrits esportius, m’imagine que a eixos il·luminats els atraurà allò de que el Barcelona és «més que un club» per a tindre-li tanta devoció. Home! No et fot? I el Valencia, també: més que un club, és un puticlub; però això és una altra història…

     No debades, difícilment els culers valencians podran presumir de tindre un veí del poble entre les files del seu equip; ací a l’Alcúdia, que jo recorde, n’hem tingut dos: l’últim d’ells, Palop, actualment en el Sevilla. Abans d’ell (i ara, clar!), Voro. Per contra, valencians del Barça només em ve al cap Amor el benidormer; més fàcil ho tindrien els llevantinistes, m’imagine… o inclús algú del Nàstic, que té en el seu planter un cuquello forjat en la pedrera roscana!

     A mi, no és que m’apassione el futbol (i cert que a molts de vosaltres tampoc), però a nivell popular els equips —altrament dits clubs– s’han convertit en els abanderats locals, nacionals o estatals del mapa (senti)mental de cada u: per tant, allò de «més que un club» ja quasi podria aplicar-se a qualsevol equipet que jugue tant a nivell esportiu com ideològic; per això, és lògic que a u se li retraga l’afició a clubs com —verbigràcia- el Real Madrid, per la llegendària butla gubernamental que li permet jugar sempre amb tretze jugadors, entre molts altres avantatges històrics…

Aquesta entrada s'ha publicat en Enciclopedisme wiki; el 30 d'abril de 2008 per blocjaumei

076: Tres quarts per a les cent

Deixa un comentari

# 051: Les vint-i-cinc segones (o Índex de la 26 a la 50)
# 052: De vostê (o Inòpia, Antònia Font i Caetano Veloso)
# 053: Ceci n’est pas une rosca amb all (o Un anyet de la Rosca amb all)
# 054: Dotze i u! (o Tretze)
# 055: Arthur Caravan, cinéaste et taxidermiste (o De falsos taxistes)
# 056: Excusa (o O et retires, o et retirem)
# 057: Valencians i occitans, cosins-germans? (o Agermanaments occitano-romànics)
# 058: He creat un monstre! (o I un anyet de la Valenciclopèdia)
# 059: En Nadal, geleia reial! (o Innocents, innocents)
# 060: Em pire (o Resum del 2006)
# 061: Botifarra per part de pare (o El millor disc en valencià de 2006)
# 062: Adéu, amic (o Joan Pellicer s’ha mort)
# 063: Menys Oleguer i més Pellicer (o Visca Joan Pellicer!)
# 064: Apadrina un cantant valencià (o Tongo, tongo!)
# 065: Mohâtros, ês valencians! (o Diari d’un embaràs)
# 066: Any II (o Dos anyets de la Rosca amb all)
# 067: Vetero per part de pare (o Triquilixou)
# 068: Ceci n’est pas una innocentâ (o Innocents, innocents, innocents)
# 069: Cossiolèctric (o El millor disc en valencià de 2007)
# 070: De Torrent i granerer (o Xocolater i del Vedat)
# 071: Jo també vull un rei en Jaume (o I que en faces huit-cents més)
# 072: Post d’autor bolet (o Tast de xous)
# 073: Mort al divo i a l’estrela (o Mort al cansautor)
# 074: La processó va per dins (o Borratxera Santa)
# 075: T’agraden les dones amb moltes mamelles? (o La llet es fa agra)

     Calcule que este dissabte el comptador arribarà a la fita de les vint-i-cinc mil visites; no és una cosa que em lleva la son, precisament, i més quan sé que tampoc li dedique massa atenció al bloq este, però m’escama que més de la meitat d’eixes vint-i-cinc mil punxades les reba un escrit sense cap ni peus: En setembre, qui tinga blat que sembre. La vida bloquista et dóna sorpreses…

     P.S: estaria bé que açò també tinguera algun sistema per a saber qui t’enllaça, per curiositat…

Aquesta entrada s'ha publicat en Indexació dels apunts el 30 de març de 2008 per blocjaumei

073: Mort al divo i a l’estrela

Deixa un comentari
    El fill de la Guitarrona ja caduqueja: l’altra nit es va espolsar un parell de cançons amb la guitarra desafinada. Jo ja ho vaig avisar en parlar-vos de Francisco Ibáñez (el de Mortadelo, no; l’altre): u deuria saber quan ha arribat el moment de retirar-se, deixar-se estar d’antologies i fer-ho amb humildat. Ara, en una professió on la supèrbia fa guanyar posicions (i premis endogàmics!), pareix que la senzillesa és un bé escàs… i poca broma, mas que siga en forma d’homenatge sorpresa a càrrec del millor cantant socarrat de tots els temps.

    I, si no, mireu la que li va passar a cert cantautor torrentí fa dos dissabtes: la instantània és una de les seues últimes imatges amb vida, abans de ser apalissat brutalment a mans de les hosts del Tourbolet, que el van mamprendre a hòsties (no consagrades) al crit de «Mort als cantautors!»

Qui serà el següent!?

«…foc a su puta madre i llarga vida al rap!»
Aquesta entrada s'ha publicat en Cabotisme mundial; el 26 de febrer de 2008 per blocjaumei