Per tot això, per a reivindicar la meua adscripció natural a la Ribera del Xúquer i amb la voluntat de cohessionar la bloquesfera riberenca com ja han fet a la Safor, l’altre dia em vaig obrir un altre bloq en Blogger (prou més interactiu que esta casa de putes, tot s’ha de dir) batejat oportunament amb el nom de Riberenques que, com bé sabreu, és la variant del cant d’estil a la nostra comarca:
En resum: de moment, més d’un centenar llarg, dels quals uns vint-i-cinc només de Sueca (que ja els tenia quasi tots censats el de Fotre punt cat) i alguns pobles, aparentment, sense cap; la resta, més o manco variejats, amb l’honrosa excepció d’Urbà Plagis Lozano, l’únic bloquista tomaquero? Si en coneixeu algú més…
Com diria Ian Anderson, «si açò és ser lliure, jo vull viure en el passat.»
Però,
segurament, la millor innovació del DVD és la possibilitat de recuperar
uns altres referents no tan clàssics: els de l’era televisiva recent.
Els ianquis ja ens duen uns quants anys d’avantatge en l’edició de
sèries de televisió completes, a temporades i amb el material inèdit
conseqüent; potser l’èxit perllongat de Friends fóra el
detonant de la idea, però a hores d’ara quasi qualsevol sèrie
-nord-americana- de la vostra infància que pugueu imaginar estarà en la
llista: M*A*S*H, V, The A-Team, Knight Rider, MacGyver… O un veritable clàssic renovat al qual m’he aficcionat a la vellesa, Doctor Who,
en la seues reencarnacions novena i desena: dels anteriors doctors,
especialment del Tom Baker, en recorde vagament alguna cosa quan ho
feien en la catalana, després (o abans?) del Dr. Slump (o de la Bola de drac?)…
No debades, la gran majoria dels dobladors en castellà
són catalans! Ah, per cert; arribats a este punt, una curiositat:
sabíeu que Dragonball no es va emetre primer a Catalunya sinó a
Galícia (òbviament, en gallec)? Vinc a dir-ho perquè sempre havia
tingut l’enrònia que els catalans ens havien guanyat la mà als
valencians amb l’emissió pionera d’una sèrie d’èxit i, aparentment, no
és així; en canvi, Canal 9 sí que va ser la primera en emetre Les Tortugues Mutants (en valencià en l’original). De fet, Teenage Mutant Ninja Turtles fou la segona sèrie de dibuixos emesa des del «Centre Rascayú», el primer cap de setmana d’emissió oficial: la primera va ser Herculoids, la qual feien entre setmana i que, a la seua fi, va ser substituïda per una altra sèrie de dibuixos molt més mítica: Les aventures dels Guardians de la Galàxia!
Amb tot, la sol·licitada edició de la sèrie sencera ha tardat uns quants anys, però ja està disponible fins i tot ací a València: un total de huit discs agrupats en dos caixes
amb la versió original en anglés americà i els doblatges castellà,
llatinoamericà… i portugués? Del valencià, res: segons les meues
fonts suecanes, una volta es deixa d’emetre la sèrie es perden els
drets del doblatge, per la qual cosa la versió valenciana d’estos
dibuixets i de molts altres queden en l’oblit, en el no res o en algun
arxiu secret inaccessible de Somàgic, ací a l’Alcúdia.
Potser,
si els llepaculs que manen en Canal 9 tingueren pillâ, farien edicions
memorables, no ja dels seus doblatges, sinó de la seua producció: la
recent (Autoindefinits, L’alqueria blanca, Socarrats…) i la històrica (Benifotrem, El Show de Joan Monleón
amb comentaris del director…); per demanar que no siga. Posats a
imaginar, a voltes arribarà un dia que hi haurà fins i tot una edició
de la sèrie completa dels Mãemeua…
Parlant del tema: quan jugàveu a Guardians de la Galàxia, quin guardià éreu? Regularment tots volien ser Shane Goosman, però jo sempre era Zachary Foxx:
Això es coneix que és una mostra (un extra!) anterior a la realització de la sèrie i que, per tant, no s’emeté mai pel Canal 9. I, ja que entra en el temari, aprofite per a informar-vos que en Punt 2 ara fan Transformers: Armada per les vesprades: una sèrie derivada de la original on, desgraciadament, no han sigut gens creatius a l’hora de traduir els noms dels robots; cosa que sí que van fer quan emetien La Patrulla X amb noms com Cíclop, Gàmbit, Jubileu, Llobató i Picarona. I no sé com li dirien a la Storm, si Tempesta o Tronada, però si pensem com està el percal, jo crec que li dirien Tormenta i au: és el preu de tindre un planter de fatxorros, fills de Rita i llicenciats en periodisme…
Cap ni una; parodiatjant Josep Guia (És molt senzill: digueu-li Catalunya) i Paco Burguera (És més senzill encara: digueu-li Espanya),
és molt més senzill encara, xe: diguem-li València! L’hem cagat,
llaurãor: això suposa, ja d’entrada, un conflicte amb orelluts i
pandorgos que no volen saber res dels mitjouets dels valencians ni de
València. Perquè eixa és l’altra: el fet que existisquen sengles
províncies d’Alacant, València i Castelló dóna peu als uns i els altres
a sentir-se alacantins o castellonencs per oposició a la metròpoli (no
debades, l’himne del Castelló es canta ‘pam, pam, orellut, el València
ha perdut!’), per mor com tots els valencians ho som per oposició als
catalans. I Alacant és important… però no tant! A més, en un principi
ja ens van imposar a tots la senyera de la ciutat.; també serien ganes
de fotre que ara no acceptaren el nom unitari de València i sí un
derivat com, per exemple, Región Valenciana. Al cap i a la fi,
tots eixos noms composts i artificials remeten a la ciutat de València,
adjetivada o darrere la preposició; no té sentit, per tant, inventar-se
circumloquis que, al remat, remeten tots a la mateixa mare. Potser la
culpa de tot la tinga el bon rei Jaume, que no tingué més trellat que
batejar el nou estat amb el nom de la capital: Regne de Balansiyyà. O
potser ací també caldria preguntar-se, com en el cas de la senyera, què
fou primer: l’ou o la gallina? És dir: València és el nom unitari que
hem utilitzat des d’aleshores en referència a tot el territori valencià.
València, si més no, és el nom popular i senzill que qualsevol persona
utilitza en el registre col·loquial, siga més o menys formal: feu la
prova amb els presentadors de l’oratge de la primera o de la catalana i
oïreu com -independentment de que puguen dir Levante o País
Valencià- sovint diuen València en parlant d’este trosset de cel.
Evidentment, això no lleva que la homonímia entre el país -comunitat
autònoma- i la ciutat ens porte a confusió, però per a això està el
context i el sentit comú, altrament dit coneixement. I ara ve la part
lúdica i divertida de tot est assumpte: exemples d’homonímia entre
l’estat i la capital els hi ha a cabassos; nogensmenys, els mecanismes
toponímics de la història són més o manco pareguts en tot el món. El
paral·lelisme més pròxim geogràficament és la Regió de Múrcia: desconec l’acceptació d’eixa nomenclatura, però sé que col·loquialment hom aplica Múrcia tant a la ciutat com al país murcià; Regió de és perfectament el·ludible inclús en registres formals (potser siga l’avantatge de ser uniprovincial).
O un altre paral·lelisme més pròxim lingüisticament: tècnicament, Andorra (a seques) és un poble aragonés, però és també sinònim de Principat d’Andorra o àdhuc d’Andorra la Vella.
Un altre a Europa: l’antic regne de Gal·les, com el de València, es
dissolgué en el d’Anglaterra i ara el coneixem com a País de Gal·les,
però el seu nom oficiós i oficial és Gal·les (Cymru en gal·lés en l’original), també a seques. Ídem d’Irlanda (Éire), inclús amb Irlanda Nord en paral·lel amb la Catalunya del Nord. En l’Amèrica del Nord també hi ha tema: els mexicans, a la ciutat de Mèxic li diuen D.F. i el seu país es diu oficialment Estados Unidos de México. Més al Nord, els Estats Units d’Amèrica
es fan dir Amèrica i americans a tothora, com si els altres foren menys
americans que ells; com si els valencians del cap i casal (altrament
dits valentins o àdhuc valenciencs) foren més valencians que els de, verbigràcia, Alacant. Dins dels EUA hi ha dos llocs que es diuen Washington: l’estat amb capital a Seattle i la capital de l’estat de Virgínia, altrament dita DC. Encara dins d’Amèrica, en l’hemisferi sud, està la capital del Brasil: Brasília,
tan artificial com el seu nom. I només a nivell global trobem l’única
cosa pareguda en el nom (i en el cagar) a una Comunitat Valenciana: la Commonwealth britànica.
I no sé si me’n deixe cap… ah, sí, je me souviens: la belle province del Quebec i la Ciutat de Quebec.
Me l’he oblidada conscientment per al final perquè, a banda de ser un
espill on els quebequistes catalans (i els catalanistes valencians) es
miren i no s’hi veuen, és paradoxal en dos qüestions: abans, eixa
colònia francòfona rebia el nom de Canadà, però quan el terme va passar
a designar tot el conjunt, Quebec no només es resignà sinó que a més
adoptà el nom de la ciutat com a topònim nacional; de més a més,
curiosament, Quebec passà d’escriure’s Quèbec (amb accent obert) a Québec (tancat) després d’una reforma ortogràfica que, tot s’ha de dir, no té cap rerefons fonètic. Ídem a Lieja, però al revés: de Liége a Liège. I açò últim, a quin sant? Doncs perquè la marca València du implícita una altra polèmica: la de l’accent obert que «tot lo
món» pronuncia tancat; tampoc és menester ara entrar en esta discussió,
però posats a imaginar possibilitats, imaginem un ús diacrític de
l’accent per a diferenciar València de Valéncia. O siga,
València és la nació -regió- i Valéncia la ciutat: tot siga que
l’Acadèmia Valentina del Llenguatge no ho faça extensible al conjunt
del terreny.
Teòricament, se suposa que fora de l’àrea
d’influència del valencià apitxat hom diu València amb l’accent obert,
però com a mínim a la ciutat de Valéncia ho pronuncien amb accent
tancat, per la qual cosa ja és susceptible d’aparéixer d’aquella manera
en la Valenciclopèdia. Hi ha altres filòlegs proscrits com
Lluís Fornés o Josep Saborit que també promouen eixa ortografia
revolucionària -i m’estranya que Abelard Saragossà no diga quec-, però
això seria una qüestió més aïna política que filològica. Clar, que en
este país la llengua també és una qüestió més aïna política que
filològica…
Dit això, ara demane la vostra opinió en forma de comentari al peu
d’est escrit: estalvieu-vos d’escriure per a dir quin nom vos agrada
més i limiteu-vos a raonar si la proposta d’oficialitzar València a
seques com a nom del territori és lògica o no i si podria ser viable;
llavors, podríem fer com els catalans, que d’açò en saben a muntó, i
redactar un manifest per a encetar una campanya: el nom ja el teniu
dalt de tot.
P.S: jo estic bé, gràcies; escriure-ho ajuda a carrejar la pena. Un altre dia vos contaré alguna anècdota sucosa sobre ell o sobre l’origen del seu malnom…
La imatge? Que com de la coberta del llibre no en tinc cap, vos n’alce una del Ray Park (el roín de L’amenaça fantasma) caracteritzat com a Ulls-de-serp, personatge protagonista de la imminent pel·lícula basada en els G.I.Joe que s’estrenarà l’any que ve i que, si és tan entretinguda com la d’Iron Man, promet…
Xula, eh? Espereu a vore la d’Escarlata:
A mi, no és que m’apassione el futbol (i cert que a molts de vosaltres tampoc), però a nivell popular els equips —altrament dits clubs– s’han convertit en els abanderats locals, nacionals o estatals del mapa (senti)mental de cada u: per tant, allò de «més que un club» ja quasi podria aplicar-se a qualsevol equipet que jugue tant a nivell esportiu com ideològic; per això, és lògic que a u se li retraga l’afició a clubs com —verbigràcia- el Real Madrid, per la llegendària butla gubernamental que li permet jugar sempre amb tretze jugadors, entre molts altres avantatges històrics…
# 051: Les vint-i-cinc segones (o Índex de la 26 a la 50)
# 052: De vostê (o Inòpia, Antònia Font i Caetano Veloso)
# 053: Ceci n’est pas une rosca amb all (o Un anyet de la Rosca amb all)
# 054: Dotze i u! (o Tretze)
# 055: Arthur Caravan, cinéaste et taxidermiste (o De falsos taxistes)
# 056: Excusa (o O et retires, o et retirem)
# 057: Valencians i occitans, cosins-germans? (o Agermanaments occitano-romànics)
# 058: He creat un monstre! (o I un anyet de la Valenciclopèdia)
# 059: En Nadal, geleia reial! (o Innocents, innocents)
# 060: Em pire (o Resum del 2006)
# 061: Botifarra per part de pare (o El millor disc en valencià de 2006)
# 062: Adéu, amic (o Joan Pellicer s’ha mort)
# 063: Menys Oleguer i més Pellicer (o Visca Joan Pellicer!)
# 064: Apadrina un cantant valencià (o Tongo, tongo!)
# 065: Mohâtros, ês valencians! (o Diari d’un embaràs)
# 066: Any II (o Dos anyets de la Rosca amb all)
# 067: Vetero per part de pare (o Triquilixou)
# 068: Ceci n’est pas una innocentâ (o Innocents, innocents, innocents)
# 069: Cossiolèctric (o El millor disc en valencià de 2007)
# 070: De Torrent i granerer (o Xocolater i del Vedat)
# 071: Jo també vull un rei en Jaume (o I que en faces huit-cents més)
# 072: Post d’autor bolet (o Tast de xous)
# 073: Mort al divo i a l’estrela (o Mort al cansautor)
# 074: La processó va per dins (o Borratxera Santa)
# 075: T’agraden les dones amb moltes mamelles? (o La llet es fa agra)
P.S: estaria bé que açò també tinguera algun sistema per a saber qui t’enllaça, per curiositat…
«Home, a mi més de dos me fan f?edat…»