Rosca amb all

Els dies de Nadal són d’eixes fites anuals que esperem com si encara anàrem a escola i vulguérem fugir de la monotonia diària: això inclou la Nit de Nadal, el Dia de Nadal… i el Segon Dia de Nadal, que ara mateix no sabria dir si és un festiu bord que només celebrem ací a l’Alcúdia o també existeix en tot València. I, com el Nadal, igual passa amb les altres dates a esperar cada any com Reixos, Sant Ovidi Montllor, Divendres Sant, el Dia dels Músics, el 25 d’abril, la Plantâ, la Nit de Sant Joan, l’aniversari de l’Escenari, Sant Roc, l’Entrâ de la Mãedéu, Sant Miquel, Sant Andreu o qualsevol dels tres dies de Nadal adés esmentats: en est últim cas, el natalici del pelut més famós del món servix d’excusa a les famílies de mig món (i part de l’altre) per a retrobar-se mas que siga una volta a l’any ben asseguts a taula. I això, segons el grau d’intoxicació etílica dels vincles, es fa més o menys fàcil de suportar: no m’importaria, per tant, passar algun Nadal lluny de casa, per provar…

Ara, prou és perdre’t un dia com eixe, tan assenyalat, per a jurar no tornar a fallar ni un any més en la vida! Perquè, de totes les xarlotades que vos he nomenat adés, potser esta siga l’única cita indefugible com no siga per causes de força major o motivada per una distància circunstancialment insalvable: que alce la mà -bo, que escriga un comentari- qui no s’haja perdut ni un sol dinar de Nadal; o, millor, que l’escriga qui només se l’haja perdut una vegada i no més i haja promés no tornar a faltar a taula en una jornada tan familiar.

I d’això volia parlar hui: d’eixa institució tan entranyable com insalvable que és la família. La família de sang, clar, que tota altra classe de parentiu és fer-se. Perquè l’al·licient del Nadal és que pots reunir un sol dia tots els parents -d’una banda o de l’altra- en un sol lloc, per molt que a la llarga els puguem vore per separat en dosis més o menys generoses. I res, una volta arribat el jorn, toca tornar-lo a esperar fins l’any que ve.

Enguany des de fa un lustre, hi ha un altre dia assenyalat per a reunir un altre tipus de família postissa, heterogènia però unívoca, com és la de la faràndula: deixeu-vos caure pel Teatre La Clau a les 6 de la vesprada del pròxim dilluns 28 d’este mes -cal que diga encara que no és cap innocentada?- i ho comprovareu amb tots els vostres sentits. Inclòs el del gust, que en acabant ens n’anirem tots, tios i nebots, a sopar on puguen donar quemenjar a vora cinquanta boques.

Però fins que eixa jornada siga tan imperdible com el Nadal, aneu pensant-vos quin disc ha sigut el millor d’est any que s’esgola i així ja no cal que postege res fins l’any que ve:

Quan érem xicotets, un amic de mon pare ens va dur un regalet d’un viatge «nord enllà, on diuen que la gent és neta» i lalalalalà: la maqueteta desmuntable marca Jukka d’una típica sauna finlandesa de fusta. D’això en farà una porronada d’anys, però és possiblement l’únic joguet amb el qual hem jugat tota la família durant les vesprades d’avorriment: n’ordenàvem les peces a mode de trencaclosques, la muntàvem i, en acabant, la desmuntàvem o, en els últims temps, un servidor la destruïa amb l’ajuda dels G.I.Joe…

No sé què rebotons anà a fer aquell allà a fer la mà, però el cas és que cada volta que baixàvem «la caseta que va dur Contel de Finlàndia» de dalt de tot dels alçadors* de la saleta ens recordàvem d’ell i d’aquell lloc inubicat. I jo ja ni me’n recordava d’aquell joc i el creia perdut per a sempre, que ma mare és molt donadora i em sona que li l’havia regalat al meu cosí Donís, però no; despús-ahir me’l trobí en l’últim lloc on em sonava haver-lo vist: dalt de tot d’un altra prestatgeria en l’andana de mon pare.

I encara està com el primer dia: en la seua caixa de cartó, les peces ordenades en el suro blanc, la fulla d’instruccions -en finés, clar- un poc corcada. No sé per què, però tinc quimera que est hivern l’abaixarem i jugarem amb ella alguna vesprada, que no sé si la meua fillola l’ha negociada alguna volta; llàstima que la titella del Tirisiti no càpia dins de la sauna…

^{* Eugeni S. Reig proposa alçador com a sinònim de prestatgeria. Per a gusts…} 

Saps què? Diu que això de «Bon vent i barca nova!» és un comiat formal o la manera tan fina que tenen els catalans d’enviar u a fer la mà; «a fer la mà», regularment precedit d’un allà, és un lloc imprecís de tan lluny com està; lluny -pronunciat [λúnt]- és un concepte relatiu en comparança amb el temps; el temps no és un concepte relatiu, sinó una merda i damunt et mata; més d’u mataria per merda, però només u es moriria per tu: saps qui?

I, ara que ve la gelor, un poc d’humor intel·ligent: l’home i la dona que van en un avió i el capità diu: «Senyors passatgers, els informem que la temperatura exterior és de zero graus.» I la dona li diu a l’home: «Quê bé, zero graus: ni fred, ni calor…!»