Rosca amb all

Enllaçant amb allò que deia (escrivia) l’altre dia el de Cabylia en el seu bloq, hui el veïnat del Carrer de Baix i tot Alcúdia respondran això a la pregunta de «Que qui s’ha mort?» Perdoneu-me els roscanismes: m’awelo Llapissera ha faltat esta vesprada, a poqueta nit (fa a penes unes hores), quasi davant dels meus nassos. Vaig a estalviar-me els detalls estellesians de l’agonia prèvia al traspàs, però vos puc assegurar que l’home ha mort com ha viscut, sense donar faena: ahir (o despús-ahir?) va caure malalt i hui jo ja l’he vist molt fluix este matí i més allà que ací esta vesprada. Encara se l’han emportat a La Ribera -no la comarca, que ací ja estava; a l’hospital, altrament conegut com La Maestrança-, però ja era massa tard: potser el deurien d’haver ingressat ahir (o despús-ahir!)  conscient, en compte de receptar-li Clamoxyl com als xiquets, que la vellêa no perdona. La mort, tampoc: al remat se l’han endut a urgències, però per al cas podrien haver deixat que se’ns morira en casa, com antigament, en família; en canvi, he vist com se l’enduien mig dormint, mig despullat. Diu que allà els ha arribat ja en coma: la metja ens ha dit a mon pare i a mi -hereus del nom (i del malnom)- que estava molt malet i que això podia passar. I al final se’ls ha mort en el box, tan de colp a repent que no els ha donat temps ni a deixar-nos-el vore per última volta: crec que l’últim de la família ha sigut mon pare, allà dalt de l’ambulància a la qual no han deixat pujar cap familiar. Quan escric açò encara no l’hem vist de cos present; tots els presents l’hem vist anar-se’n a Alzira en vida, encara amb vida; en acabant l’hem vetlat sense tindre’l davant: ja no es fan vetlatoris com abans…

Ni soterrars: potser un altre dia vos parle del costum funerari ací a l’Alcúdia o, si acabe la cançó, pot ser que vos ho cante; el soterrar de Llapissera, per si podeu vindre, tindrà lloc cap a les 4 o les 5 de la vesprada, que encara no hem avisat el retor però sabem que a les 6 hi ha missa i a les 7 una nóvia. En tot cas, quan sentiu tocar a morts i preguntar «Què qui s’ha mort?» podeu respondre «Bo Didley, Josep Vicent Marqués… i Luis Llapissera», est últim a dos setmanes de la seua onomàstica, que també té collons. Deixa dona, fills, néts, germà i nebots…

^{P.S: jo estic bé, gràcies; escriure-ho ajuda a carrejar la pena. Un altre dia vos contaré alguna anècdota sucosa sobre ell o sobre l’origen del seu malnom…}