Com vaig dir
fa un parell d’entrades, enguany no ho tenia clar per proclamar un disc de l’any, com he fet fins ara amb el
Vinga va!! o el
Si em pose a cantar cançons; o, potser no ho tenia tan fàcil, vista la qualitat dels dos finalistes entre els quals podria haver-se establert un hipotètic desempat: l’
A kabotaes (
sic) dels
Ovidi Twins (altrament dits
Ovidi Twingos) i l’
1.0 (altrament dit
cossiolèctric) dels
Orxata Sound System (altrament dits
Elèctric Light Orxata), la portada (bona?) del qual podeu vore ací a mà esquerra. I mira que el disc d
el Vetero, del qual també vaig parlar de raspallada en
un altre escrit, seria un candidat meritori… si no fóra perquè no l’he pogut escoltar, que el tio és més agarrat que un xotis i no me’l va voler regalar! Total, que el disc del 2007 és…
…eixe, el primer dels Orxata Sound System:
orxata sound system 1.0, o
1.0 a seques… o com collons es diga, que amb esta gent no hi ha manera d’aclarir-se! I la cosa té botons, perquè els orxatistes van oferir una
pàgina sencera del seu web configurable per a que l’afició («la família», que diuen
elles) proposara noms per a batejar la cosa; cal dir que açò és un dels alicients pels quals mire que el disc en qüestió és allò més original de l’any: la interactivitat (o com vulgueu dir-li), la possibilitat de participació i la major o menor implicació dels destinataris.
La primera -i innovadora- proposició del grup va ser que els ajudàrem a modificar les lletres de les cançons: dit i fet, servidor va ser un dels pocs (el primer i el més prolífic, tot s’ha de dir) que es va atrevir a negociar els texts de les cançons, un divertiment que sempre m’ha agradat. Cal dir també que, a banda les correccions més o manco roscanes, ni jo mateix em vaig arribar a implicar tant com per a modificar el sentit o aportar noves imatges a uns versos que, per una altra banda, com el mateix Biano indicava, ja estaven massa viciats per vora cinc anys de trajectòria.
Damunt, la faena era quasi purament literària ja que només podies treballar sobre la lletra escrita i no sobre cap de música que et puguera inspirar més estrofes; en el meu cas, a més, malgrat haver-los escoltat una volta en directe (fatal, per cert) el dia de la Pilarica del 2005 -des del camionet del COM!- i haver-me descarregat en l’època la seua maqueteta (per la curiositat d’aquella versió d’Ovidi), no tenia ni idea de com aniria la música sobre aquelles paraules ni vaig gosar intuir-ho.
Al remat, pareix que els interessats es van passar pel forro la major part dels suggeriments aliens (no m’estranya, vist el percal) i, al meu parer, no van modificar més que quatre o cinc detallets per propostes insuperables; quant a l’assumpte del nom, encara que la participació va ser més notable per la proximitat d’un premi, la falta d’originalitat li era inversament proporcionalitat i, com passaria amb les lletres, cap de les propostes va obtindre el recolzament unànim de la banda (si exceptuem el fals domini .orx que va proposar Paket i que, aparentment, ha aconseguit arribar fins la portada).
Per a més INRI, els OSS (altrament abreviats ELO) van decidir revisionar tota la seua trajectòria, que llavors es trobava en la versió 3.0, revisitar tota la nomenclatura i rebatejar les diferents etapes com a 0.1, 0.5 i 1.0 abans de prendre’s un curs sabàtic forçós, motivat per l’exili eràsmic d’uns quants dels seus components (i, especialment, per l’absència de les xiquetes); la presentació del disc es va haver d’ajornar fins després de l’estiu i va tindre lloc, finalment, el dia de la Pilarica de 2007, en una festa privada (que no privativa) al Loco amb la col·laboració dels Ovidi Twins, Ix, DJ Chola… i un servidor en el difícil paper de mantenidor de l’acte (i presentador de la rifa!).
Per cert, que en aquella nit del 12 d’octubre proppassat em vaig retrobar amb un fum de figures (mundials i no), entre les quals un il·lustre exiliat bevedor d’absenta (altrament dita ausenta) que anava tan bufat que trobava obscurs significats filosòfics en les lletres dels Orxata (ja ho va dir el tio Pep Albinyana, que la beguda és molt lletja…); però bé, en parlant del disc en qüestió, mire que el contingut del compacte és poc més o manco el repertori que han oferit durant estos quatre anys o des de l’última maqueta, on ja apareixien algunes de les cançons més antigues com s’obrin les portes, ni marques ni pamflets, semidéus o exèrcit d’escèptics junt amb el concepte de mascletà com a pròleg instrumental. En esta nova versió introductòria, per cert, té lloc la col·laboració més especial del disc: Marc la Iguana Contestana Sempere va baixar aposta des de l’exili okupa per a gravar tres o quatre Vinga va!! a proposta del Biano, que volia convertir-ho en una espècie de crit de guerra…
A tot això, també té mèrit que l’apartat de col·laboracions (més o menys il·lustres) s’haja reservat a la ja esmentada i a un parell més d’amistats com són el murero Marcos Úbeda a les vares o el sabadellenc -d’ascendència socarrada (i residència vascongada)!- Carles Belda a les tecles i hagen prescindit de les col·laboracions canòniques de moda; no debades, amb quatre vocalistes en nòmina ja abasten tot l’espectre vocal que va de la dolçor de la Neuetes a la fúria del gran Drut i que té en les altres dos xiquetes -Carla i Vio- la coral assegurada. Ah, i sense a contar l’agitació en l’ombra del Biano (com diria m’awelo Toni, «ai, flamenco!»), els pistons del Natxo… i el jazz del Jau, directe al budell! Post-bacalao, li diuen; pos bacalao… y que nos quiten lo bailão!