Joan Pellicer, com ja sabreu, és llicenciat en Medicina, ha sigut professor universitari i la seua vertadera passió és la botànica i la relació amb la cultura popular (l'etnobotànica), en este cas la dels pobles valencians: en eixe sentit va ser guanyador del primer Premi Bernat Capó, fet que li ha possibilitat editar els seus coneixements sobre tan interesantíssim tema baix el nom de Costumari botànic, i del qual ja porta publicats més d'un parell de números...
Ara bé, molt poca gent sap -i, si ho sap, potser no se'n recorde- que Pellicer va ser cantant durant la seua època d'universitari. Rafa Xambô feia referència fa poc, en un escrit, a com la joventut que hui en dia canta en valencià desconeixia els seus antecessors més directes: parlava de Palmero, Bustamante i gent de la seua quinta, però l'època del Pelli va ser molt anterior.; concretament, en el lustre que abarca els últims anys 60 i els primers 70.
Vos sonen, per exemple, Araceli Banyuls, l'Equip València-Folk, Enric Ortega o Els Sols? Eixos són alguns dels noms que apareixen en un article de Jesús Huguet i Josep M. Soriano titulat Una cançó nova al País Valencià, i publicat a l'Oriflama número 93 (març del 70). De Joan Pellicer, concretament, ja diuen: «Fa temps que ha deixat de cantar pel que sembla.» Les poques dades que aporten fan referència a Màrius Torres i Tomàs Garcés (dos poetes catalans dels quals hauria musicat sengles poemes), la col·laboració amb l'esmentada Araceli (de Gandia), i la hipòtesi que potser foren els estudis de Medicina el que li va impedir fer una carrera prometedora dins la Cançó. D'ell han dit, molt positivament, que era un rara avis en aquells temps pel que fa a la seua música i, com assegurava Manolo Lledó (d'Els Sols, de Sueca), les seues composicions eren molt avançades per a l'època, en un moment on la resta de cantants encara seguia el cànon de la folksongada i del «cant d'autor»: precisament, d'ell també se'n diu que no se'l podia definir com a cantautor en un sentit estricte, terme i estil del que fins i tot -això diuen- renega.
Ara, el que sabem cert és que el seu silenci musical va ser definitiu i que, encara que va rebre ofertes discogràfiques de Catalunya, el de Bellreguard va decidir, arribat un punt, alçar la seua guitarra i dedicar-se a altres coses, potser més interessants per a ell: diuen que ni tan sols vol tocar a les reunions familiars, que ja és! Sobre totes estes qüestions (i altres de més oficials) potser en traurem alguna cosa en clar el pròxim divendres 25; ara, si aconseguirem que ens toque alguna de les seues peces ja no està tan clar, que això són figues d'un altre paner...
Vos sonen, per exemple, Araceli Banyuls, l'Equip València-Folk, Enric Ortega o Els Sols? Eixos són alguns dels noms que apareixen en un article de Jesús Huguet i Josep M. Soriano titulat Una cançó nova al País Valencià, i publicat a l'Oriflama número 93 (març del 70). De Joan Pellicer, concretament, ja diuen: «Fa temps que ha deixat de cantar pel que sembla.» Les poques dades que aporten fan referència a Màrius Torres i Tomàs Garcés (dos poetes catalans dels quals hauria musicat sengles poemes), la col·laboració amb l'esmentada Araceli (de Gandia), i la hipòtesi que potser foren els estudis de Medicina el que li va impedir fer una carrera prometedora dins la Cançó. D'ell han dit, molt positivament, que era un rara avis en aquells temps pel que fa a la seua música i, com assegurava Manolo Lledó (d'Els Sols, de Sueca), les seues composicions eren molt avançades per a l'època, en un moment on la resta de cantants encara seguia el cànon de la folksongada i del «cant d'autor»: precisament, d'ell també se'n diu que no se'l podia definir com a cantautor en un sentit estricte, terme i estil del que fins i tot -això diuen- renega.
Ara, el que sabem cert és que el seu silenci musical va ser definitiu i que, encara que va rebre ofertes discogràfiques de Catalunya, el de Bellreguard va decidir, arribat un punt, alçar la seua guitarra i dedicar-se a altres coses, potser més interessants per a ell: diuen que ni tan sols vol tocar a les reunions familiars, que ja és! Sobre totes estes qüestions (i altres de més oficials) potser en traurem alguna cosa en clar el pròxim divendres 25; ara, si aconseguirem que ens toque alguna de les seues peces ja no està tan clar, que això són figues d'un altre paner...
Quan em vaig enterar de tan fatal noticia, no podia creure-ho! Pense que li quedava encara molt per ensenyar-nos... No vaig tindre el plaer de coneixer-lo personalment, però si de veure algún dels seus comentaris a Medi Ambient, i de llegir alguna de les seves frases, i sols amb això vaig poder apreciar que tenia davant una gran persona. Gràcies a la qual va creixer el meu interés per la natura, el senderisme i l'ecologia. Et durem sempre en la nostra memòria i en el nostre cor.
El recorde parlant i raonant amb les persones majors, passejant per sendes i camins, explicant-nos característiques i usos de les diferents plantes i adobant-ho tot amb les seues xerrades, sempre tan sucoses. Era una persona eminent i a la vegada molt propera.
Tenim en l'oblit a aquelles persones que com Joan Pellicer ens poden reconciliar amb allò que som i fins i tot ajudar-nos a sentir-nos-en orgullosos. I així ens va. Com potser que tenint aquest tresor de persona, una grandíssima majoria dels valencians ni tan sols hagueren sentit parlar d'ell? Què ens passa
Te'n has anat massa prompte Joan. Encara tenies molta tasca per fer
Gràcies per tot el llegat que ens has deixat.
(gràcies per enllaçar-me a aquest Rosca amb all)
Hui ja t'estan enyorant totes les nostres plantes, agraïdes i tant, per haver-les posat a cadascuna d'elles banda sonora, de la qual en podem gaudir bona cosa.
Bon camí i bon vent.
Fins sempre Joan!!
Acabe d'enterar-me de la fatal notícia, just estava buscant els seus llibres i algún curset de botànica per a fer amb ell. L'he conegut sols d'una excursió i tot el que he pogut seguir a la TV i tots teniu raó al afirmar que hem perdut una joia, la persona més entregada que he vist mai a la seva passió, la natura.
El que no he vist per cap de lloc es de que ha mort, no sabia si estava malalt o tenia algún problema de salut.
Fins sempre Joan, el recordarem com el mereixes, amb tota la teva humiltat, però com a un dels grans.
ara mateix m'ho acaben de dir, ara resta per sempre el teu record ancorat entre les parets de la nostra casa, estigues en pau allà on siga!!
Té collons la cosa, xè; té collons. Sempre se'n van els millors. Alguns estàvem just començant a conéixer-te i a descobrir que teníem tota una eminència, una grandíssima persona, a casa nostra, a la nostra comarca. No ens ha donat temps a fer-ho abans que te n'anares, però només amb sentir-te parlar (cosa que donava gust) sabíem que teníem davant un ésser humà d'un categoria elevadíssima. Des de la malíccia i la ràbia per no haver-ho fet i, sobretot, per haver perdut la persona. La notícia ha estat tremendament colpidora. Un et veu i et sent raonant amb persones majors o parlant-nos sobre les propietats i característiques de tal o qual planta i t'imagina tenint una llarga vida, sosegada, dedican-te a això que tan t'agrada i augmentant els teus coneixements fins a l'infinit, com només amb l'experiència es pot aconseguir, gaudint de la natura, passetjant per la muntanya. És com si morís un jove o un xiquet.
Ens quedem sense un dels personatges més importants i de més categoria humana del País Valencià actual... :( :(. Bon viatge i fins sempre, amic!!!
Hem perdut una persona seriosa i amb arguments. Els especuladors ho tindran més fàcil?
Gràcies per la dedicació , el resultat ha estat fèrtil.
Hem perdut una persona seriosa i amb arguments. Els especuladors ho tindran més fàcil?
Gràcies per la dedicació , el resultat ha estat fèrtil.
I, a més, descobrirem el plaer d'estimar el nostre país a través de qui realment se l'estimava.
La veritat és que aquest homenet és una gran persona, una persona que sense conéixer't t'obri el cor amb la seua acostumada franquesa. Quan sermoneja, demostra la seua elevada valua intel·lectual amb un llenguatge ric, amable i casolà que colpeja el cor del més neòfit en el tema que toca.
El que em fa pena és pensar que en aquest país no sé si mereixem homes com ell!