Rosca amb all

O follem tots o punxem la nina

042: El Codi Civil Espanyol és una merda!

Deixa un comentari
    Eixa va ser la conclusió a la qual vam arribar en la xarrada de divendres passat (si no heu llegit el llibre, ja tardeu en fer-ho), abans d’anar-nos-en a vore passar el Turboulet per Sueca: no arribàrem a temps al primer grup dels tres, ni ens vam quedar a sentir a l’últim, però sí que vam complir amb el propòsit d’escoltar als d’enmig en el seu terreny natural. I bé? Brutal. A pesar de la deficient sonoritat del lloc, i de la poca resposta del (seu) públic, brutal. Per al meu gust, el millor conjunt de la moguda esta -junt amb els dos d’Ontinyent– és este jove quartet de la Ribera (la de l’Ebre no, l’altra), de format mínim però so compacte, i que fa ús d’una lírica, d’una musicalitat i d’un fusterianisme (!) que ja voldrien per a si alguns altres il·luminats

    El Turbolito s’acaba este dissabte 20 de maig, a partir de la mitjanit, a l’Àgora Jove de l’Alcúdia (Ribera del Xúquer Viu). Tres eurets val l’entrada, però més val no perdre-s’ho!

Aquesta entrada s'ha publicat en Ballar sobre arquitectura: el 16 de maig de 2006 per blocjaumei

041: Manifrustració

Deixa un comentari
    Despús-ahir vaig anar a acomiadar la representació del Bloc de Progrés Jaume I
que se n’anava a la mani, quan l’ambientet ja començaria a notar-se per
Sant Agustí. També m’imagine que tot aniria com sempre: tranquil·lament
i festiva, els milanta participants (milanta més un segons ACPV-XYZ i mitjans afins, milanta menys un segons els mitjans desafins, milanta poc més o manco segons Contrastonto) anirien de la plaça aquella al pont aquell, i en acabant al concert.
    Jo, per sort o per desgràcia, no vaig anar ni a una cosa ni a l’altra: ja vaig dir en un altre post que no solc anar a les manis estes, però és que a més ahir tenia unes altres saons
que atendre. Per una altra banda, el cartell del concert no m’atreia gens ni miqueta: els meus gusts musicals van per un altre costat, i ja fa un
lustre que la selecció de participants resulta un poc repetitiva:
encara m’en recorde d’aquell any (1999, va ser) en què actuaren els Gorky’s Zygotic Mynci, i no sé si dir una barbaritat…

    Perquè deixar caure que els gal·lesos són, al meu parer, del millor que he pogut escoltar a la Plaça de Bous de València podria sonar un poc insultant, però no deixa de ser veritat. Dit això, aprofite per anar anunciant la vinguda del Turboulet ací a l’Alcúdia, que en teoria acollirà la festa final. La «festa final a València», posa, perquè abans ja se n’haurà celebrat una d’Alacant, i encara faltarà fer la de Castelló (la concepció provinciana del terreny seguix sent un fantasma en la percepció del territori): la data, que encara no l’havia dita, és el dissabte 20 d’este mes, a partir de les 11 i mitja de la nit a l’Àgora Jove, amb tots els grups de la gira. Ja tinc ganes de vore’ls, especialment a L’Escorredor Polinesi i als Inhòspia; de fet, igual me’n vaig abans a vore’ls a Sueca este divendres, per escoltar als últims en el seu hàbitat natural… Per cert, que algú deuria fer una ressenya d’esta gent: si Frap o Frechina no ho fan ja m’encarregaré jo, que últimament estic parlant molt de musiqueta en este bloc

    Massa: tornant al tema de la minifestació a la qual no vaig anar (i tinc quimera que els de Contrastonto tampoc, perquè no n’han fet recompte), veent les fotos trobe molt de talló i de trencall en la marxa, que això no vol dir que anara poca gent, però… I allò de l’Adéu PP? Pense que encarar una campanya política cap al desprestigi d’un altre partit, mas que siga amb raó, és una estratègia esbiaixada que els fa propaganda debades, als roïns. Més encara si al remat no es produïx el pacte dels collons i ens toca patir quatre anys més de creixement econòmicSant Joan Fuster, il·lumina’ls!
Aquesta entrada s'ha publicat en Ballar sobre arquitectura: el 8 de maig de 2006 per blocjaumei

040: Filla de son pare

Deixa un comentari
    No és la primera ni serà l’última, però ara mateix és la fille en boca de tots: a la xiqueta ja li naixen admiradors i detractors per igual, tot i que acaba d’editar el seu primer disc (que «huele a chamusquina por todos lados» segons un tal Casañ) i a penes ha fet concerts fora del seu espai natural (l’últim, en Astúries).

    Això sí, en eixa illa que és França
ja se la rifen, no sé si per ser filla d’aquell que va dir allò de
«francés i anglés són la mateixa llengua», o per musicar poesia
francòfona moderna et alii. Bé, musicar tampoc, que la faena eixa li la fan dos figures (en ambdós accepcions de la paraula, la bona i la roín) que fa dos anys, també, ja van editar un disc amb lletres d’escriptors contemporanis, entre les quals una del pare de la criatura: no, la xicona es dedica a cantar i ha escrit dos de les onze cançonetes, però ens avisa que això de fer d’Ovidi Montllor no li mata; que a ella li va la Velvet, i que el seu pròxim treball serà de rock & roll pur, però alhora més madur.

    Perquè la selecció d’este primer disquet homònim -que li ha costat un parell d’anys de gravar, tot s’ha de dir- es deu a son pare,
autor de tres dels poemes, traductor d’uns altres quatre i progenitor
de la doneta que -com ja he dit adés- n’escriu un parell; les dos que
falten són Le pont Mirabeau d’Apollinaire (cantat en versió original) i un anònim anglés del segle XV, al meu parer la millor del repertori:
en conjunt, un debut heterogeni i desllavassat, arriscat però poregós,
de peces curtetes al servici de la poesia i d’una veu a la què encara
li queda camí, però que augura molt de futur.

    O, com diuen estos: «La faccia tosta non le manca. E il cognome aiuta.» Ella -diu- no s’ha llegit cap llibre del seu papi, i això que no li cal anar a cap firma per a tindre’ls debades!

    Per cert, que les edicions original (americana) i europea (francesa) del disc tenen portades diferents, si sou completistes…

Aquesta entrada s'ha publicat en Ai, les xiquetes... el 14 d'abril de 2006 per blocjaumei

039: Alcoi, Batoi, Barcelona!

Deixa un comentari
    Parlant de la New Wave batoiera, de la qual els d’Arthur Caravan han sigut, són i seran els màxims representants (si algun dia arriben a acabar el seu disc), dos de les vint pistes del CD Música lliure que apareix amb l’Endogamirrock d’este mes pertanyen a sengles conjunts alcoians (l’única aportació valenciana al recopilatori junt amb una altra cançó d’Electric Light Orxata): de fet, eixes dos pelaîlles (la 16, Dinero gratis, i la 18, Desordre amorós) són producte d’un mateix nucli creador amb els noms de Jalea Real i Ix, grups «alternatius» al d’Arthur amb seu a Barcelona. Paradoxalment, i encara que Caravan és «el projecte a seguir», circumstàncies extramusicals han fet que Jalea Real (millor disc de l’any passat segons este bloc) i, ara, Ix (del verb eixir; no ho pronuncieu com el nom de la lletra X) se li hagen avançat al pare, gràcies en part a l’activisme que notareu en les declaracions que fan els Jalea al respecte d’esta edició

Aquesta entrada s'ha publicat en Ballar sobre arquitectura: el 11 d'abril de 2006 per blocjaumei

038: La Safor és humor!

Deixa un comentari
    Gandia, capital de la Safor i de la «subcomarca» que du el seu nom, ha sigut molt més que això al llarg de la història: ducat en temps de l’antigor; bressol del discogràfic Ausiàs March, del cinematogràfic Joanot Martorell i del coreogràfic Roís de Corella durant el nostre segle d’or; ciutat bessona d’Alcoi, quan no només les unia el Serpis; i, d’un temps ençà, platja oficial de la metròpoli colonitzadora. Gandia i la Safor tenen un significat especial per a mi, perquè és on vaig passar quasi tots els estius de la meua infància (ma mare diu que la primera paraula que vaig pronunciar va ser «Tano!»); però també perquè Gandia, com Sueca o l’Alcúdia, ha resistit -i resistix- ara i sempre a l’invasor…

    Vinc a dir-ho perquè, des d’este cap de setmana passat, Gandia és la seu d’alguna cosa important, la capital intercomarcal (per no dir mundial) del «cabotisme modern»: té collons que la data coincidira –memòria antihistòrica a banda- amb el dia dels innocents anglosaxó, perquè l’anterior número de La Cabota es va presentar el 28 de desembre proppassat… Bo, si encara no coneixeu «la revista satírica de la Safor» llegiu-vos l’article viquipèdic al respecte, que no és la primera ni la última volta que se n’ha parlat per ací: així i tot, també té collons que els Pardals descoats de la BilaWev no la inclogueren en l’especial sobre Periodisme, sàtira i humor publicat recentment; un lapsus lamentable però insignificant, calcule jo, alhora que significatiu en el sentit que hi ha una part de la nostra cultura que sobreviu aliena a allò que es considera «políticament alternatiu».
    No sé si m’explique: justetament, va ser un pixaví (no està del tot clar d’on, però bé) el primer en trencar amb les formes establertes en «lleixant a part l’estil dels trobadors qui, per escalf, trespassen veritat» i tot allò que algun occitanista desventat seria capaç de trabucar en causa perduda. Però bé també; la bona qüestió és que el públic assistent a la cita del passat dissabte no es quedaria indiferent davant la sorprenent varietat dels artistes participants en la 1a Intercomarcal Cabotista, llistats en el cartell per orde de popularitat: Xavi Castillo, els Ovidi Twins, Lilit i Dionís, Les Mãedéus, Arthur Caravan i el Xic de Corea. Est últim, trompetista professional i figura local, va ser l’encarregat de donar pas des de la passarel·la del galliner a cada un dels bous… perdó; dels xous que anaren succeïnt-se ininterrompudament des de les 8 de la vesprada a les 10 de la nit, separats tan sols pel canvi d’instruments i el corresponent parlat de l’histriònic Mr. Cabota, que va aprofitar cada una de les cinc intervencions per a fer menció de tants números apareguts de la seua publicació homònima.

    Xavi Castillo impersonificava els xiquets asfaltats del primer número, encara que va tirar mà del seu sol·liloqui més recent en compte d’interpretar el seu personatge més famós, l’indomable Jordiet Llopis: la seua «ponència» se centrava en l’assumpte aquell de Xàtiva (l’abat protagonista del qual, per cert, va ser abans rector del meu poble) i l’altre, més recent, d’Alacant. El seu consell als jóvens artistes va ser de les sentències més lúcides de la nit: «No feu caricatures de Mahoma! Ni de Zaplana!! Ni de Mahoma vestit de Zaplana!!!» Correctament apolític, com sempre. A Castillo el vaig vore per primera volta allà per l’any 97 amb Pànic al Centenari, quan era una geni en boca dels pocs que havien assistit a aquelles representacions llegendàries de les quals no sabien explicar cap detall sense imitar alguna de les escenes més recordades d’aquell «tebeo»…

    Als Ovidi Twins els vaig conéixer en el 4rt Congrés de Figures Mundials, dissabte 25 de setembre de 2004 a Sueca, encara que ja havia sentit campanes d’una memorable actuació seua enregistrada aquell mateix any a l’Escenari de Phil de Vient, en el festival Moniàtic d’Alcoi: amb el meu col·lega Phil de Vient compartirien més tard un altre escenari, el del Riu Viu; un any més tard seríem els Figures Locals i jo els que tindríem l’honor de participar junt amb ells en el Recital pels Sants Innocents d’est últim Nadal. Els Twins, Davidi i Xavidi, són inamovibles i espesos com ells a soles, però càustics, mordaços i il·lustrats: es resistiren a executar la seua oda als borrellons a canvi d’estrenar una peça de ressons ausiasmarquians dedicada a la Copa de l’Amèrica que va causar furor, per l’actualitat del tema. Els dos bessons valentins, acompanyats per un tercer home (de nom Pauidi) i equipats amb uniforme fusterià, no desaprofitaren la folla ocasió per a fer propaganda i negoci de la seua pròpia publicació anual (gràcies a Al·là), la mafomètica Moixama. Ai, i l’altre dia vaig llegir en l’Endogamirrock que la Clara Andrés també és fan seu!

    Encara vérgens, Les Mãedéus no van saber estar a l’altura de l’esdeveniment segons Begonya Bonegó -crítica implacable i alhora número u de la Clec mãedeuera-, almenys fins la quarta cançó de les cinc que van interpretar: eixe country valencià en anglés americà que tan natural els queda. Les úniques representants femenines de la nit (teclista pegolina a banda), malgrat el deslluïment de la seua aparició se salvaren pel factor novetat en sorprendre el públic fidel amb una nova formació de trio semielectrificat (Oreto, Cabeça i Olivar), i en descobrir a la resta de l’audiència cants de regust clàssic en forma de blues subterrani cassolà o jota i fandanguet, esta última amb la col·laboració inesperada de cert cantãor especialment caricaturitzable; amb tot, inclús a mig gas seguixen sent molt més divertides que qualsevol altre grupet del seu estil…

    Els Arthur Caravan, la cançó més (pre)històrica dels quals data de l’any 98, són «el grupo joven más moderno, diferente, personal y creativo de cuantos he visto y podido escuchar» de la Ciutat dels Ponts, segons Josep Lluís Seguí (en castellà en l’original): dispersos entre Alcoi, Barcelona i almanco tres projectes alternatius més, este sextet compartix amb la resta de grups que canten en «idioma valencià» això i prou, ja que -pel que fa a actitud i composició- es troba a anys-llum del que podria representar l’escena musical valenciana si deixara a banda l’estil dels trobadolç i desenvolupara un veritable corrent alternatiu dins de l’endogàmic mercat de la llengua comuna: cal dir que fa dos anys que participen -també- en el Moniàtic, que no es van menjar una merda en presentar-se a l’infame Sona 9 («bufa’m un ou!»), i que la seua última actuació abans d’esta va ser en la IV Mostra de Vídeo-Art Internacional d’Alcoi. Al meu parer van ser els millors de la nit, però per a gusts, ja se sap…

    I la traca final, els Lilit i Dionís, fusió perfecta dels hardcore Lilit amb els verbeneros Bufafocs de Dionís per causes més aïna d’agenda que de confluència estilística: encara amb la baixa de dos dels seus membres, els altres huit s’haurien encarregat de fer botar el públic de les butaques de no ser per la coixera accidental dels seus dos cantants, Pilimell i Mirassielos. Així i tot, amb perles pegolines com L’olor de l’amor era impossible no guanyar-se la complicitat del teatre, àdhuc després de vora dos hores de desfilada contínua de cantants i tocãors amunt i avall: llegiu les cròniques de tres assistents intercomarcals de l’Olleria, Benicolet i Banyeres de Mariola sobre el xou.

    Graciosament, est orde final d’actuació, que venia condicionat pel nombre de persones en escena (de menys a més), al remat va demostrar ser ideal en oferir una intensitat ascendent que començava i culminava amb tots els participants junts en escena, interpretant coralment els himnes de la fundació Save the Xiquets International i de la mateixa Intercomarcal, dels quals em vaig encarregar d’escriure la lletra (no diré sobre quines músiques): eixa va ser la meua gran aportació, guitarrâ post sopar a banda, al que ha sigut -de moment- el xou de l’any. Almenys fins el pròxim Congrés de Figures Mundials -el que fa cinc, el que presidiré jo-, que se celebrarà dissabte 16 de setembre d’enguany a Pedreguer, poble natal d’un dels figures més mundials que ha donat esta casa de putes terra. Per si m’ho pregunten, ja sé quins grups vull que actuen eixe dia!

    «No vull dir noms; no, no diré noms…»

Aquesta entrada s'ha publicat en Ballar sobre arquitectura: el 6 d'abril de 2006 per blocjaumei

037: Apologia del cabotisme

Deixa un comentari
    Ni el Festinfern, ni el Turboulet, ni la Xira: si els valencians realment tenim el sentit de l’humor que se’ns suposa (mesinfotisme a banda), el nostre festival per antonomàsia deuria ser la Intercomarcal Cabotista, que enguany celebra la seua primera convocatòria: este dissabte 1 d’abril a les 8 de la vesprada, els noms més destacats de la sàtira sarcàstica i surrealista es donaran cita al Teatre del Raval de Gandia com a representants del «cabotisme modern», capitanejats a l’alcoiana pel celebèrrim Xavi Castillo (diu, «núm. 1 d’Alacant, Bocairent i Xàtiva»): la resta de varietats -musicals- programades vindran de la mà dels Ovidi Twins (el popular duo binòmic d’ideologia moixamista), Les Mãedéus (les fadrines més cobejades del terreny), Arthur Caravan (poetes del rock, boxejadors del vers), Lilit i Dionís (una parella folklòrica predestinada a unir-se) i el Xic de Corea (figura local de la trompeta i la flauta d’un forat). El misteriós Mr. Cabota, com és natural, oficiarà d’amfitrió des de l’ombra: est home és, segons la Viquipèdia,
l’artífex de l’homònima «revista satírica de la Safor» de distribució
gratuïta que tant de revol ha armat dins i fora dels límits comarcals,
i que ara explicita la seua voluntat d’expansió natural a l’àmbit
nacional per mig d’este fastuós event….

    Per cert, que l’entrada val 5 eurets, i si voleu reservar-ne podeu fer-ho per correu a La Cabota o per telèfon al mateix teatre: 96 286 65 32 (un niño gratis): allí ens vorem!
Aquesta entrada s'ha publicat en Cabotisme mundial; el 29 de març de 2006 per blocjaumei

036: De Roscana Cançó!

Deixa un comentari
    Este diumenge farem una Antologia de la Cançó Roscana al Café El Convent de l’Alcúdia, a això de les 20 hores poc més o manco: evidentment, no existix una «Cançó Roscana» pròpiament dita, però sí una col·lecció de cançons i cançonetes que ressonen en la memòria col·lectiva d’este poble, i una sèrie d’intèrprets que han fet de la música un dels valors més ressenyats del terreny, junt amb la ingent quantitatd’artistes plàstics.

    Eixe últim tòpic serà protagonista d’algun dels moments de la vesprada, junt amb alguns dels personatges que conformen la mitologia roscana: Paquito Signes, m’ssieu ‘Miliano o el tio Bausset, al qual podeu vore en esta foto extreta del llibre de Santi Vallés Converses amb l’home subterrani (Tàndem, 2000), de ronda amb la seua guitarra. Potser vam perdre un hipotètic pioner de la Nostra Cançó, qui ho sap? L’entrada és debades, per si vos interessa…

Aquesta entrada s'ha publicat en Ballar sobre arquitectura: el 24 de març de 2006 per blocjaumei

035: Cerdà vs. Morera

Deixa un comentari
Take a look at the people who’ve been President

in the United States so far: could I do any worst?
Frank Zappa, candidat a President dels EUA
Esta irònica afirmació de sant Francesc Zappa
(«mireu els que han sigut President dels Estats Units fins ara: ho
faria jo pitjor?»), proferida quan el seminal compositor americà va
estar considerant seriosament (allà per l’any 91) presentar-se a les
eleccions, seria perfectament pronunciable per qualsevol dels candidats
a presidir la Xe!neralitat Valenciana, que ausades que n’hem vist de
tots els colors!

Justetament, estos dos últims caps de setmana he assistit a sengles xarrades d’un parell d’eixos candidats, Enric Morera i Agustí Cerdà:
sobre ells -i no els altres- escriuré ara, amb l’excusa d’haver-los
escoltat recentment, perquè són els presidenciables dels dos principals
partits orgànicament valencians (o siga, «valencianistes»,
«nacionalistes» o com vulgueu dir-los). Al cap i a la fi, trobe que els
lectors d’estos blocs deuen ser votants potencials (si no directament
afiliats) d’una d’estes dos opcions…

Sincerament, crec que hui en dia perdem massa temps parlant de la política i dels polítics, quan són ells els que deurien parlar de nosaltres, però bé: encara que ambdós parlats tingueren lloc en dies i pobles diferents, tant l’un com l’altre van coincidir en el tema: l’Estarnut… perdó; l’Estatut nou, que el tema està calentet i dóna per a molt.
El del Bloc va vindre ací a l’Alcúdia acompanyat d’Albert Girona, regidor del mateix partit en Almussafes: l’esdeveniment era sorprenent, no només perquè va ser anunciat amb poc de temps, sinó perquè, de més a més, ja feia anys que vam deixar de tindre UPV. I Bloc? No n’hem tingut mai (llevat del de Progrés, que ja sabeu que no té res a vore), la qual cosa donava una pista sobre les possibilitats de l’acte: efectivament, va ser Josep-Lluís Millo, figura local de les lletres i antic militant d’Unitat del Poble Valencià, qui va presentar als convidats (els dos adés esmentats i la coordinadora comarcal).

Cal dir que Girona em va agradar molt més que Morera, perquè era molt menys polític. O més polític de poble que el seu secretari general, que acusava una certa retòrica de pavelló tant en el contingut com en les formes. I no és que allò que diguera fóra menys interessant o improcedent, sinó que, al cap i a la fi, l’home predicava a conversos i tot allò que deia trobava l’assentiment del públic que, militant o no, pegava cabotades davant l’evidència dels fets; el que no em va agradar del d’Oliva va ser l’artificiositat del seu discurs, on incorporava de manera literal el lema d’una de les últimes campanyes del partit. Això, l’empobridora neutralitat del seu valencià, més arrimat a l’apitxat canalnouero que a la parla dels seus veïns llepons, i la característica entonació ascendent que també podeu escoltar-li a Ànzar o a Zappatero; deformació professional, m’imagine…

Per cert, que per la forma en què va parlar de temes profans com la música o el web del seu partit, qualsevol es creuria que és capaç d’escriure’s el seu propi bloc; ara, allò que realment m’escama a mi és per què tenen el domini de l’adreça web del partit com a Samoa Occidental: és una analogia simpàtica per allò del dialecte? I encara que va fer una referència un tant populista al tema de la pilota, pareix que el xic sí que enten de l’assumpte, i que coneix als nostres dos gloriadors locals: a Bausset, com no, però també a Llorenç Millo, al qual cita en el seu dip, en una entrada sobre el tema en qüestió.

Quant al d’ERPV, antítesi de l’anterior, est em va sorprendre molt més per la seua espontaneitat i per eixe puntet socarró que compartix amb el socarrat Cucarella (potser siga comú als de la Costera). Tot s’ha de dir, el de Canals arrossega prou mala fama dins dels cercles nacionals, àdhuc en el seu propi partit: per la part que ens toca, la llegenda negra diu que ell és el responsable directe de que -per sort o per desgràcia- hui en dia seguim sent Bloc de Progrés i no Casal Jaume I. Així i tot, la seua intervenció va ser clara i directa: predicava a conversos, però no es va deixar dur per les formes, encara que a vegades pecara d’excés de confiança en ser preguntat pel públic.

Igualment, en ambdós sessions la intervenció final del públic demanava la mateixa utopia que un anònim omnipresent este cap de setmana: la coalició de tots els partits minoritaris de trellat de cara a les pròximes eleccions. Ningú ha dit que no encara, però tampoc han dit que sí. Com diuen els cegos, «ja vorem.» I, com deia -una volta més- Zappa: «No pots ser un país de deveres si no tens una cervesa i una aerolínia: si tens alguna espècie d’equip de futbol, o alguna arma nuclear, encara; però, com a mínim com a mínim has de tindre una cervesa!» Llàstima que ací, o beus cERPVesa o beus Bloca-Cola, però mai les dos coses juntes: jo sóc dels pocs que coneixen el secret de la Kölsch-Kola

Mentrestant, i com Isaureta Navarro no es presenta, potser estaria bé que Mr. Cabota anunciara la seua candidatura a la presidència dins la 1a Intercomarcal Cabotista, d’imminent celebració: dissabte 1 d’abril a la capital de la Safor. O, en la seua pròpia veu: «Hui, Gandia; demà: el món!» Famoses últimes paraules…

You can’t be a real country unless you have a beer and an airline
– it helps if you have some kind of a football team,
or some nuclear weapons,
but at the very least you need a beer.
Frank Zappa, ideòleg
Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 14 de març de 2006 per blocjaumei

033: Amor i zel

Deixa un comentari
Les veles s’inflaran,
el vent ens portarà
com un cavall desbocat
per les ones!

Xavier Bru de Sala, Himne dels pirates

Anit vaig anar a vore la segona sessió en «versió original» (sic) del celebrat musical de Dagoll Dagom Mar i cel, adaptació (prou) lliure de l’obra homònima d’Àngel Guimerà (xe, el de l’estació de Metro!): m’acompanyaven l’inseparable Señor Cabota, Adrià el Banyerí, els germans de ca Colom (Alba i Albert) i Paco d’Alginet. Allí estava tota la clec (o claca) de la Cultureta, com per exemple la típica-i-mítica actriu Patrícia Barrachina,
cosa gens estranya ja que era l’últim dia que es representava en
llengua vernacla: ja sabreu (i, si no, vos ho dic) que hi ha hagut
polèmica perquè Teatros de la Xe!neralitat Valenciana
no accedia a la petició explícita de la companyia a representar l’obra
en la seua versió original; o siga, en català (o siga, en valencià?).
Al remat, i no sense la consegüent polèmica, els uns van capitular i
els altres han pogut representat la peça tal i com l’han concebuda els
autors dos úniques nits (!) de dimarts i dimecres (!!). I encara
gràcies!!!

Podríem tirar-nos hores, dies, parlant del tema, però com m’imagine que ja està tot dit, que predique a conversos, i que tindreu la mateixa opinió (i més informació) del tema que jo, xarrem d’una altra cosa. Com per exemple, de l’espectacle en si, que com a mínim es mereix un poc d’atenció: ignore el percentatge del text original que haurà respectat Xavier Bru de Sala perquè desconec l’obra de Guimerà, però atenent a la correcció i la claredat dels diàlegs, calcule que la faena seria de por. Més faena encara (o menys, segons es mire) tindria Guillermo Ramos per a readaptar-ho al castellà…

L’argument, per cert, és d’una actualitat aclaparadora, tanta que fa feredat, i en certa manera no fa sinó donar un sentit a eixa famosa dita que diu: «Forasters vindran, i al carrer mos tiraran!» Ai, i jo li trobe una certa continuïtat invertida a la història en l’Europ eu! d’Al Tall, on per causa de la guerra veïns de Callosa d’en Sarrià tenen d’emigrar a l’Alger.

Però bé, supose que un dels majors atractius del muntatge és el vaixell: el joc que dóna l’enorme plataforma és brutal; el suau moviment del monstre amunt i avall de l’escenari el convertix en un personatge més de l’obra, potser en el protagonista, inclús. I la música, clar: Albert i jo eixírem del teatre cantant la tornada del tema principal, l’Himne dels pirates que obri, esguita i tanca tot el repertori, i un dels moments més èpics al final de la primera part, amb tots els corsaris sarraïns en la proa, contra el vent, de cara al públic.

Jo, quan siga major, vull ser pirata (més que siga dels informàtics).

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 9 de març de 2006 per blocjaumei

032: El sant sopar!

Deixa un comentari
    Esta nit ha tingut lloc el sopar a Otos que tanta expectació havia creat entre el lobby blocaire de la Vall d’Albaida: tot va sorgir a propòsit d’un comentari d’Àngel Canet Català a Josep Albinyana que no va tardar en concretar-se ací, aquí i allí (per utilitzar els tres graus de proximitat). I jo, quan només ens coneixíem de dos o tres postejades, em vaig autoconvidar amb la caradura que em caracteritza: l’autor de Gàlim ho corroborava en una entrada feta a posta per a coordinar la cita de Ca les Senyoretes. Estaven convocats també dos olleruts, una alfarrasinera, la meua «cosina» Llúcia, Mr. Cabota, la del Benicadell i no-sé-qui més: en la foto els teniu a tots, amb Pep al centre…

    Llàstima que jo no haja pogut anar: el de la Safor estava constipat (això li passa per dormir amb La Cabota a l’aire), i com ell em feia de xofer he tingut als organitzadors pendents de mi fins l’últim moment, però al final
res de res. Supose que m’hauré perdut -entre moltes altres coses- una
conversa d’amics, un sopar familiar i una tertúlia apoteòsica; a mi em
sap més mal encara haver-los deixat sense la Pãella valenciana
que els tenia preparada per al ressopó, perquè s’haurien llepat els
dits, però bé: n’hi ha més dies que llonganisses, i l’Àngel ja m’ha
promés que caurà un altre «sant sopar», que este no serà l’últim

Amén.

Aquesta entrada s'ha publicat en Cabotisme mundial; el 5 de març de 2006 per blocjaumei

031: Per una dona

Deixa un comentari
    Per una dona vaig anar a la meua primera manifestació, ara farà deu
anys, i per ella o alguna altra vaig assistir a les cites anuals
d’abril (ara l’ajornen a maig) i octubre durant un lustre: bé, per això
i per raons més o menys terrenals, segons com es mire; o siga, per
combregar amb el valencianisme més elemental. Ja sabeu que sempre hi ha
una dona darrere, per a bé i per a mal: diuen que per una femella vam perdre a Broseta per a la nostra causa. La gran esperança blanca de la transició valenciana, i se’n passa al reverso tenebroso de la fuerza
per la més antiga de les ideologies! Bé, potser no es podia esperar més d’ell,
sent com era de poble botifler; industrial, però botifler…

    La bona qüestió és que ja fa un lustre que vaig deixar d’anar a eixes manifestes: m’ho passava de categoria, però al final em vaig cansar de la reivindicació megafònica i vaig decidir no assistir, i fer país
des de casa. Però est any passat, per fi, he tornat a anar a una
manifestació, la del 28 de maig de
2005 a Sueca per allò del Xúquer, perquè l’ocasió ho demanava. Per allò, i per una dona. La fotografia que podeu vore és de fa uns anys (del 2000, crec), d’una de les meues últimes manifes
capitalines: la va fer una dona, també. Al cap i a la fi, totes estes
manis es fan per una dona, digueu-li Autodeterminació,
Independència, Llengua, Llibertat, o com vulgueu: el nom sempre és en femení.

    Tot açò era per la dona… perdó; per la manifestació d’este dissabte passat a Barcelona:
perdoneu que no m’entusiasme, però ja vos he dit que fa temps que no em
deixe portar per les emocions col·lectives; la meua foto l’he retrobada
este mateix cap de setmana, i la coincidència i els motius m’han
resultat graciosos: com podreu vore (clic amb el botó dret i
«Visualitza la imatge», merda d’interfície), jo ja treia la llengua al carrer molt abans que m’ho aconsellaren Font de Mora i González Pons: què jove i imbècil (en l’accepció d’imberbe) estava!

    Per
cert, una de les qüestions més formulades al voltant d’este assumpte és
d’on ix tanta xiqueta bonica el dia D, si la resta de l’any no se les
veu enlloc? Les paga ACPV-XYZ per a atraure als xicons a la causa? Perquè ja se sap que tira més un pèl de figa que ciento volando

Aquesta entrada s'ha publicat en Ai, les xiquetes... el 22 de febrer de 2006 per blocjaumei

030: Cremabanderes

Deixa un comentari
Em va sorprendre, la setmana passada, el titular de portada del diari El Inmundo: «Queman en Irak la bandera española mientras crece la violencia antieuropea». Sense entrar a considerar si és insultant que cremen tal o qual drap… perdó; bandera (això ha sigut per influència de l’occità drapèu), allò gros de la qüestió és que el subtítol afegia una cosa de l’estil de «también murieron ocho personas». Com si les huit primeres víctimes valgueren menys que un tros de tela simbòlica, encara que siguen els colors del teu país! És fort això, o no és fort? O seré jo, que sóc un apàtrida i un separatiste que li dóna igual que cremen la bandera i, en canvi, patix per huit moros -amb perdó- que no coneixia ni sa mare?
Seria la meua reacció inconscientment pareguda a la dels redactors d’El Inmundo si jo fóra suecà de naixement -i no d’adopció-, en vore com cremen la bandera del meu poble? Com diuen a Sueca, «’i colló!» La meua opinió pel que fa a la provocació de les caricatures és la mateixa que la que tinc sobre Lo Cartanyà: si la broma fóra interna (cosa totalment impensable), bé, però riure’s des de fora no fa gràcia. A ningú li agrada que li diguen les veritats.

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 17 de febrer de 2006 per blocjaumei

029: Cant d’autora!

Deixa un comentari
    Acabe de descobrir una cantautora… perdó; bandautora -cal dir- valenciana (!) que no tenia censada, Clara Andrés (que no ha de ser confosa amb l’altra Clara Andrés): es coneix que esta xica està afincada a Catalunya, perquè abans ha eixit en l’Endogamirrock que l‘hem sentida per ací la terra de les flors, de la llum i del color. Tot arribarà, espere, que la xicona promet: fa un pop minimalista a l’estil del Remigi Palmero de Provisions (1987). No debades, la fitxa artística que té la productora definix la seua música com a «pop mediterrani de València»: efectivament, llevat d’algunes vacil·lacions dialectals, l’accent de la d’Andrés fa honor a nostre idioma en allò de «dolç valencià», i la seua veu ressona amb bellesa, encara que tímidament en volum. El títol del seu primer disquet, Inici (2005), ja evidencia eixes vergonyetes; quan les supere podria convertir-se en la millor veu femenina de l’actual generació de músics i cantants en valencià

    No serà per falta de cantãores, però no es pot dir que -llevat de les Mãedéus– estiguem massa ben assortits pel que fa a veus de dona: la xicona que posa el contrapunt en les noves cançons de L’Escorredor Polinesi es queda curta al costat de la veuarra del cantant principal, que de més a més toca el baix; BKNL (el grup anteriorment conegut com Bakanal) han volgut fer igual que els grunges d’Ontinyent, repartint-se les veus entre un cantant, un rapejador i una corista amb idèntics resultats pel que fa a la part femenina. Ambdós grups fan un ús quasi instrumental de les veus, deixant-les en segon plànol; els que les tenen en primer terme, com ara per ara l’Electric Light Orxata o les Soulatacães, tampoc se n’ixen. I grupets amb una única veu principal com Arrós Caldòs o els carletins Rock-Ams, per la contundència del seu estil tampoc arriben a deixar-li el protagonisme. En un altre sentit, la veu d’Eva Dénia és massa il·lustrada, a banda el fet que, com Araceli Banyuls, es moga per camins diferents dels anteriors; i ja no sé si seria menester incloure a Joan Monleon vestit de fallera. O al Feliç Ventura

    Xe, escolteu-vos les tres cançons que Clara ens regala (Dansa, Hui fa vent i Peix) i ja seguirem parlant del tema! Jo, de moment, em quede amb la baixista de les Rates de Marjal, que estic enamorat d’ella (redell, i hui és San Calentín, que ja no me’n recordava!)…

Aquesta entrada s'ha publicat en Ai, les xiquetes... el 14 de febrer de 2006 per blocjaumei

028: El dret a xiular

Deixa un comentari
A Simó Aguilar, Figura Estelar (a títol pòstum)

Pardal,

ho sent, Vicent, però no vaig poder evitar somriure quan et vas fussar perquè no t’anava l’iPod, i vas pegar mil bacs per a traure trellat dels esgarramantes que te’l van vendre fins que, al remat,
et vas vore obligat a executar la faena del matalafer amb el disc dur.
«Encara li passa poc, per tecnòcrata!», vaig pensar automàticament -no
sense maldat- davant la banal quotidianitat de la història: la veritat
és que això de l’iPod em pareix més una bufonada de Macaddictes que altra cosa, puguent-vos conformar amb un humil reproductor d’mp3 de la marca Del-Mer
que, quasi segur, donarà la meitat de problemes. Tinc de dir que a mi
no em voreu mai pel carrer amb un «transistoret» d’estos; ara, és molt
més fàcil que em sorpreneu xiulant alguna cançó. I ací és on anava jo…

    Recorde que em va sorprendre l’afirmació del personatge de Federico Luppi en Martín (Hache), quan diu una cosa pareguda a com trobava a faltar a Madrid que la gent no xiulara pel carrer com al seu Buenos Aires
i, en conseqüència, era més infeliç. I em vaig sentir en part
identificat, perquè llavors (1997) ja em pegava per xiular-me la meua
pròpia banda sonora quan anava pel carrer i veia com, efectivament, la
gent de la ciutat no es donava eixe plaer tan senzill. Sona a tòpic,
però és al·lucinant comprovar com la gent de la urbs va tan a la seua
amb presses i corruixes, que ni tan sols es para a mirar al seu
voltant. Feu la prova: fixeu-vos com passen de tot, o van mirant els
aparadors de les botigues. O, no cal dir-ho, escoltant el seu transistoret.

    Paradoxalment, també hi ha un curt argentí protagonitzat per Juan Diego Botto
que té com a tema l’autisme aparentment produït per l’ús d’estos
aparells portàtils: no cal dir que generalment es desaconsella l’ús en
situacions de mobilitat en les quals es necessite l’oïda per a evitar
qualsevol hipotètica situació de risc. No conec ningú que l’hagen
atropellat per anar sentint heavy
(per exemple) pels auriculars, però podria passar, no? I tampoc és que tinga
por de que em xafe un cotxe, però sí l’enrònia de que estaria indefens amb uns cascs a les orelles, encara que vaja amb el
transport públic: pense que hi ha massa coses que em criden
la atenció un dia qualsevol pel món com per a estar pendent d’una
música que podria sentir a ma casa, amb més tranquilitat i millor
qualitat.

    Això i que, per un altra banda, no tots tenim un
aparellet d’eixos: a mi només em faltava això, un altre bulto (perquè
no em direu que l’iPod no és un puto blic
-amb perdó- en comparació a la resta de reproductors) a banda del
mòbil! Per tant, reivindique el dret a xiular i a fer partíceps a tot
lo món dels meus gusts musicals més subconscients: al cap i a la fi,
eixe és un més dels mecanismes de transmissió de la música popular.
Encara que a vegades em pegue per interpretar melodies tan peregrines com
la d’If I Were a Rich Man

    Potser si fóra ric em compraria un iPod, però seria més feliç?

Aquesta entrada s'ha publicat en Ballar sobre arquitectura: el 12 de febrer de 2006 per blocjaumei