042: El Codi Civil Espanyol és una merda!
Deixa un comentariEl Turbolito s’acaba este dissabte 20 de maig, a partir de la mitjanit, a l’Àgora Jove de l’Alcúdia (Ribera del Xúquer Viu). Tres eurets val l’entrada, però més val no perdre-s’ho!
El Turbolito s’acaba este dissabte 20 de maig, a partir de la mitjanit, a l’Àgora Jove de l’Alcúdia (Ribera del Xúquer Viu). Tres eurets val l’entrada, però més val no perdre-s’ho!
Això sí, en eixa illa que és França
ja se la rifen, no sé si per ser filla d’aquell que va dir allò de
«francés i anglés són la mateixa llengua», o per musicar poesia
francòfona moderna et alii. Bé, musicar tampoc, que la faena eixa li la fan dos figures (en ambdós accepcions de la paraula, la bona i la roín) que fa dos anys, també, ja van editar un disc amb lletres d’escriptors contemporanis, entre les quals una del pare de la criatura: no, la xicona es dedica a cantar i ha escrit dos de les onze cançonetes, però ens avisa que això de fer d’Ovidi Montllor no li mata; que a ella li va la Velvet, i que el seu pròxim treball serà de rock & roll pur, però alhora més madur.
Perquè la selecció d’este primer disquet homònim -que li ha costat un parell d’anys de gravar, tot s’ha de dir- es deu a son pare,
autor de tres dels poemes, traductor d’uns altres quatre i progenitor
de la doneta que -com ja he dit adés- n’escriu un parell; les dos que
falten són Le pont Mirabeau d’Apollinaire (cantat en versió original) i un anònim anglés del segle XV, al meu parer la millor del repertori:
en conjunt, un debut heterogeni i desllavassat, arriscat però poregós,
de peces curtetes al servici de la poesia i d’una veu a la què encara
li queda camí, però que augura molt de futur.
O, com diuen estos: «La faccia tosta non le manca. E il cognome aiuta.» Ella -diu- no s’ha llegit cap llibre del seu papi, i això que no li cal anar a cap firma per a tindre’ls debades!
Per cert, que les edicions original (americana) i europea (francesa) del disc tenen portades diferents, si sou completistes…
Xavi Castillo impersonificava els xiquets asfaltats del primer número, encara que va tirar mà del seu sol·liloqui més recent en compte d’interpretar el seu personatge més famós, l’indomable Jordiet Llopis: la seua «ponència» se centrava en l’assumpte aquell de Xàtiva (l’abat protagonista del qual, per cert, va ser abans rector del meu poble) i l’altre, més recent, d’Alacant. El seu consell als jóvens artistes va ser de les sentències més lúcides de la nit: «No feu caricatures de Mahoma! Ni de Zaplana!! Ni de Mahoma vestit de Zaplana!!!» Correctament apolític, com sempre. A Castillo el vaig vore per primera volta allà per l’any 97 amb Pànic al Centenari, quan era una geni en boca dels pocs que havien assistit a aquelles representacions llegendàries de les quals no sabien explicar cap detall sense imitar alguna de les escenes més recordades d’aquell «tebeo»…
Als Ovidi Twins els vaig conéixer en el 4rt Congrés de Figures Mundials, dissabte 25 de setembre de 2004 a Sueca, encara que ja havia sentit campanes d’una memorable actuació seua enregistrada aquell mateix any a l’Escenari de Phil de Vient, en el festival Moniàtic d’Alcoi: amb el meu col·lega Phil de Vient compartirien més tard un altre escenari, el del Riu Viu; un any més tard seríem els Figures Locals i jo els que tindríem l’honor de participar junt amb ells en el Recital pels Sants Innocents d’est últim Nadal. Els Twins, Davidi i Xavidi, són inamovibles i espesos com ells a soles, però càustics, mordaços i il·lustrats: es resistiren a executar la seua oda als borrellons a canvi d’estrenar una peça de ressons ausiasmarquians dedicada a la Copa de l’Amèrica que va causar furor, per l’actualitat del tema. Els dos bessons valentins, acompanyats per un tercer home (de nom Pauidi) i equipats amb uniforme fusterià, no desaprofitaren la folla ocasió per a fer propaganda i negoci de la seua pròpia publicació anual (gràcies a Al·là), la mafomètica Moixama. Ai, i l’altre dia vaig llegir en l’Endogamirrock que la Clara Andrés també és fan seu!
Encara vérgens, Les Mãedéus no van saber estar a l’altura de l’esdeveniment segons Begonya Bonegó -crítica implacable i alhora número u de la Clec mãedeuera-, almenys fins la quarta cançó de les cinc que van interpretar: eixe country valencià en anglés americà que tan natural els queda. Les úniques representants femenines de la nit (teclista pegolina a banda), malgrat el deslluïment de la seua aparició se salvaren pel factor novetat en sorprendre el públic fidel amb una nova formació de trio semielectrificat (Oreto, Cabeça i Olivar), i en descobrir a la resta de l’audiència cants de regust clàssic en forma de blues subterrani cassolà o jota i fandanguet, esta última amb la col·laboració inesperada de cert cantãor especialment caricaturitzable; amb tot, inclús a mig gas seguixen sent molt més divertides que qualsevol altre grupet del seu estil…
Els Arthur Caravan, la cançó més (pre)històrica dels quals data de l’any 98, són «el grupo joven más moderno, diferente, personal y creativo de cuantos he visto y podido escuchar» de la Ciutat dels Ponts, segons Josep Lluís Seguí (en castellà en l’original): dispersos entre Alcoi, Barcelona i almanco tres projectes alternatius més, este sextet compartix amb la resta de grups que canten en «idioma valencià» això i prou, ja que -pel que fa a actitud i composició- es troba a anys-llum del que podria representar l’escena musical valenciana si deixara a banda l’estil dels trobadolç i desenvolupara un veritable corrent alternatiu dins de l’endogàmic mercat de la llengua comuna: cal dir que fa dos anys que participen -també- en el Moniàtic, que no es van menjar una merda en presentar-se a l’infame Sona 9 («bufa’m un ou!»), i que la seua última actuació abans d’esta va ser en la IV Mostra de Vídeo-Art Internacional d’Alcoi. Al meu parer van ser els millors de la nit, però per a gusts, ja se sap…
I la traca final, els Lilit i Dionís, fusió perfecta dels hardcore Lilit amb els verbeneros Bufafocs de Dionís per causes més aïna d’agenda que de confluència estilística: encara amb la baixa de dos dels seus membres, els altres huit s’haurien encarregat de fer botar el públic de les butaques de no ser per la coixera accidental dels seus dos cantants, Pilimell i Mirassielos. Així i tot, amb perles pegolines com L’olor de l’amor era impossible no guanyar-se la complicitat del teatre, àdhuc després de vora dos hores de desfilada contínua de cantants i tocãors amunt i avall: llegiu les cròniques de tres assistents intercomarcals de l’Olleria, Benicolet i Banyeres de Mariola sobre el xou.
Graciosament, est orde final d’actuació, que venia condicionat pel nombre de persones en escena (de menys a més), al remat va demostrar ser ideal en oferir una intensitat ascendent que començava i culminava amb tots els participants junts en escena, interpretant coralment els himnes de la fundació Save the Xiquets International i de la mateixa Intercomarcal, dels quals em vaig encarregar d’escriure la lletra (no diré sobre quines músiques): eixa va ser la meua gran aportació, guitarrâ post sopar a banda, al que ha sigut -de moment- el xou de l’any. Almenys fins el pròxim Congrés de Figures Mundials -el que fa cinc, el que presidiré jo-, que se celebrarà dissabte 16 de setembre d’enguany a Pedreguer, poble natal d’un dels figures més mundials que ha donat esta casa de putes terra. Per si m’ho pregunten, ja sé quins grups vull que actuen eixe dia!
«No vull dir noms; no, no diré noms…»
Eixe últim tòpic serà protagonista d’algun dels moments de la vesprada, junt amb alguns dels personatges que conformen la mitologia roscana: Paquito Signes, m’ssieu ‘Miliano o el tio Bausset, al qual podeu vore en esta foto extreta del llibre de Santi Vallés Converses amb l’home subterrani (Tàndem, 2000), de ronda amb la seua guitarra. Potser vam perdre un hipotètic pioner de la Nostra Cançó, qui ho sap? L’entrada és debades, per si vos interessa…
Justetament, estos dos últims caps de setmana he assistit a sengles xarrades d’un parell d’eixos candidats, Enric Morera i Agustí Cerdà:
sobre ells -i no els altres- escriuré ara, amb l’excusa d’haver-los
escoltat recentment, perquè són els presidenciables dels dos principals
partits orgànicament valencians (o siga, «valencianistes»,
«nacionalistes» o com vulgueu dir-los). Al cap i a la fi, trobe que els
lectors d’estos blocs deuen ser votants potencials (si no directament
afiliats) d’una d’estes dos opcions…
Cal dir que Girona em va agradar molt més que Morera, perquè era molt menys polític. O més polític de poble que el seu secretari general, que acusava una certa retòrica de pavelló tant en el contingut com en les formes. I no és que allò que diguera fóra menys interessant o improcedent, sinó que, al cap i a la fi, l’home predicava a conversos i tot allò que deia trobava l’assentiment del públic que, militant o no, pegava cabotades davant l’evidència dels fets; el que no em va agradar del d’Oliva va ser l’artificiositat del seu discurs, on incorporava de manera literal el lema d’una de les últimes campanyes del partit. Això, l’empobridora neutralitat del seu valencià, més arrimat a l’apitxat canalnouero que a la parla dels seus veïns llepons, i la característica entonació ascendent que també podeu escoltar-li a Ànzar o a Zappatero; deformació professional, m’imagine…
Per cert, que per la forma en què va parlar de temes profans com la música o el web del seu partit, qualsevol es creuria que és capaç d’escriure’s el seu propi bloc; ara, allò que realment m’escama a mi és per què tenen el domini de l’adreça web del partit com a Samoa Occidental: és una analogia simpàtica per allò del dialecte? I encara que va fer una referència un tant populista al tema de la pilota, pareix que el xic sí que enten de l’assumpte, i que coneix als nostres dos gloriadors locals: a Bausset, com no, però també a Llorenç Millo, al qual cita en el seu dip, en una entrada sobre el tema en qüestió.
Quant al d’ERPV, antítesi de l’anterior, est em va sorprendre molt més per la seua espontaneitat i per eixe puntet socarró que compartix amb el socarrat Cucarella (potser siga comú als de la Costera). Tot s’ha de dir, el de Canals arrossega prou mala fama dins dels cercles nacionals, àdhuc en el seu propi partit: per la part que ens toca, la llegenda negra diu que ell és el responsable directe de que -per sort o per desgràcia- hui en dia seguim sent Bloc de Progrés i no Casal Jaume I. Així i tot, la seua intervenció va ser clara i directa: predicava a conversos, però no es va deixar dur per les formes, encara que a vegades pecara d’excés de confiança en ser preguntat pel públic.
Igualment, en ambdós sessions la intervenció final del públic demanava la mateixa utopia que un anònim omnipresent este cap de setmana: la coalició de tots els partits minoritaris de trellat de cara a les pròximes eleccions. Ningú ha dit que no encara, però tampoc han dit que sí. Com diuen els cegos, «ja vorem.» I, com deia -una volta més- Zappa: «No pots ser un país de deveres si no tens una cervesa i una aerolínia: si tens alguna espècie d’equip de futbol, o alguna arma nuclear, encara; però, com a mínim com a mínim has de tindre una cervesa!» Llàstima que ací, o beus cERPVesa o beus Bloca-Cola, però mai les dos coses juntes: jo sóc dels pocs que coneixen el secret de la Kölsch-Kola…
Mentrestant, i com Isaureta Navarro no es presenta, potser estaria bé que Mr. Cabota anunciara la seua candidatura a la presidència dins la 1a Intercomarcal Cabotista, d’imminent celebració: dissabte 1 d’abril a la capital de la Safor. O, en la seua pròpia veu: «Hui, Gandia; demà: el món!» Famoses últimes paraules…
Com si haguera dit «Xei! Deu anys de vacances ja en són prou!», el fill prodigi d’Alcoi ha tornat.
Milacre?
Xavier Bru de Sala, Himne dels pirates
L’argument, per cert, és d’una actualitat aclaparadora, tanta que fa feredat, i en certa manera no fa sinó donar un sentit a eixa famosa dita que diu: «Forasters vindran, i al carrer mos tiraran!» Ai, i jo li trobe una certa continuïtat invertida a la història en l’Europ eu! d’Al Tall, on per causa de la guerra veïns de Callosa d’en Sarrià tenen d’emigrar a l’Alger.
Però bé, supose que un dels majors atractius del muntatge és el vaixell: el joc que dóna l’enorme plataforma és brutal; el suau moviment del monstre amunt i avall de l’escenari el convertix en un personatge més de l’obra, potser en el protagonista, inclús. I la música, clar: Albert i jo eixírem del teatre cantant la tornada del tema principal, l’Himne dels pirates que obri, esguita i tanca tot el repertori, i un dels moments més èpics al final de la primera part, amb tots els corsaris sarraïns en la proa, contra el vent, de cara al públic.
Jo, quan siga major, vull ser pirata (més que siga dels informàtics).
Amén.
La bona qüestió és que ja fa un lustre que vaig deixar d’anar a eixes manifestes: m’ho passava de categoria, però al final em vaig cansar de la reivindicació megafònica i vaig decidir no assistir, i fer país
des de casa. Però est any passat, per fi, he tornat a anar a una
manifestació, la del 28 de maig de
2005 a Sueca per allò del Xúquer, perquè l’ocasió ho demanava. Per allò, i per una dona. La fotografia que podeu vore és de fa uns anys (del 2000, crec), d’una de les meues últimes manifes
capitalines: la va fer una dona, també. Al cap i a la fi, totes estes
manis es fan per una dona, digueu-li Autodeterminació,
Independència, Llengua, Llibertat, o com vulgueu: el nom sempre és en femení.
Per
cert, una de les qüestions més formulades al voltant d’este assumpte és
d’on ix tanta xiqueta bonica el dia D, si la resta de l’any no se les
veu enlloc? Les paga ACPV-XYZ per a atraure als xicons a la causa? Perquè ja se sap que tira més un pèl de figa que ciento volando…
Xe, escolteu-vos les tres cançons que Clara ens regala (Dansa, Hui fa vent i Peix) i ja seguirem parlant del tema! Jo, de moment, em quede amb la baixista de les Rates de Marjal, que estic enamorat d’ella (redell, i hui és San Calentín, que ja no me’n recordava!)…
Pardal,
Paradoxalment, també hi ha un curt argentí protagonitzat per Juan Diego Botto
que té com a tema l’autisme aparentment produït per l’ús d’estos
aparells portàtils: no cal dir que generalment es desaconsella l’ús en
situacions de mobilitat en les quals es necessite l’oïda per a evitar
qualsevol hipotètica situació de risc. No conec ningú que l’hagen
atropellat per anar sentint heavy
(per exemple) pels auriculars, però podria passar, no? I tampoc és que tinga
por de que em xafe un cotxe, però sí l’enrònia de que estaria indefens amb uns cascs a les orelles, encara que vaja amb el
transport públic: pense que hi ha massa coses que em criden
la atenció un dia qualsevol pel món com per a estar pendent d’una
música que podria sentir a ma casa, amb més tranquilitat i millor
qualitat.
Això i que, per un altra banda, no tots tenim un
aparellet d’eixos: a mi només em faltava això, un altre bulto (perquè
no em direu que l’iPod no és un puto blic
-amb perdó- en comparació a la resta de reproductors) a banda del
mòbil! Per tant, reivindique el dret a xiular i a fer partíceps a tot
lo món dels meus gusts musicals més subconscients: al cap i a la fi,
eixe és un més dels mecanismes de transmissió de la música popular.
Encara que a vegades em pegue per interpretar melodies tan peregrines com
la d’If I Were a Rich Man…
Potser si fóra ric em compraria un iPod, però seria més feliç?