No sé per què ho he pensat sempre i, per si no ho havia deixat per escrit, vos ho faç ara: tot comença i tot s'acaba en Sueca. O, com a mínim com a mínim, tot passa inexorablement per la capital de la Ribera Baixa -la «ciutat arrossera d'Espanya!»-. Al cap i a la fi, Sueca sempre ha tingut eixe atractiu atàvic, eixe magnetisme geològic, eixe gen defectuós o eixe no-se-sap-cert-què pregonat per Baydalet en la protohistòria de la bloquesfera valenciana que ell mateix ha contribuït a crear. Llavors seria menester establir Sueca com la Meca particular de tots els valencians, fusterians i no, furionistes o no: per cert, el subdialecte suecà del candidat a rector de la UV -la de Lizondo, no, l'altra!- tan elogiat pels defensors encara és audible entre la població suecana de més edat o menor escolarització, però entre la joventut es dissol en la unificació de l'estàndard de l'apitxat, com passa en tot l'atles lingüístic del nostre diasistema comú. Això inclou no només la neutralització de l'a final àtona, més satiritzada que en el cas d'Oliva, sinó una entonació i una prosòdia característiques i algun barbarisme curiós inclòs en el lèxic quotidià com camión; sobreviuen, no debades, l'ús del Perfet Simple -no tan exagerat com al Camp de Llíria-, expressions d'admiració com «Ei colló!» o paraules com garrofa, femer o fogó (amb els derivats engarrofar-se, femar-se i fogolitri), d'especial significació per al seu veïnat.
Es preguntava un periodista madrileny -ningú és perfecte- com pot ser que un figura del talent d'Hugo Mas fóra pràcticament un desconegut al seu país, al seu poble natal i, en canvi, omplira a rebentar l'auditoriet del Blanquerna a Madrid amb més de dos-centes ànimes quan altres recitals d'artistes catalans de més nomenada només havien pogut congregar quatre gats mal comptats al mateix lloc, en territori enemic; qualitat artística a banda, ni Baydal ni Aliaga saben que la qualitat humana d'Hugo és la que obrà el miracle: no debades, amb total probabilitat el gros del públic serien companys de carrera i de correries dels anys de facultat allà a la Villa, quan formava part del conjunt Maduras Penas amb Carlos Manzanares.
Els dies de Nadal són d'eixes fites anuals que esperem com si encara anàrem a escola i vulguérem fugir de la monotonia diària: això inclou la Nit de Nadal, el Dia de Nadal... i el Segon Dia de Nadal, que ara mateix no sabria dir si és un festiu bord que només celebrem ací a l'Alcúdia o també existeix en tot València. I, com el Nadal, igual passa amb les altres dates a esperar cada any com Reixos, Sant Ovidi Montllor, Divendres Sant, el Dia dels Músics, el 25 d'abril, la Plantâ, la Nit de Sant Joan, l'aniversari de l'Escenari, Sant Roc, l'Entrâ de la Mãedéu, Sant Miquel, Sant Andreu o qualsevol dels tres dies de Nadal adés esmentats: en est últim cas, el natalici del pelut més famós del món servix d'excusa a les famílies de mig món (i part de l'altre) per a retrobar-se mas que siga una volta a l'any ben asseguts a taula. I això, segons el grau d'intoxicació etílica dels vincles, es fa més o menys fàcil de suportar: no m'importaria, per tant, passar algun Nadal lluny de casa, per provar...
Quan érem xicotets, un amic de mon pare ens va dur un regalet d'un viatge «nord enllà, on diuen que la gent és neta» i lalalalalà: la maqueteta desmuntable marca Jukka d'una típica sauna finlandesa de fusta. D'això en farà una porronada d'anys, però és possiblement l'únic joguet amb el qual hem jugat tota la família durant les vesprades d'avorriment: n'ordenàvem les peces a mode de trencaclosques, la muntàvem i, en acabant, la desmuntàvem o, en els últims temps, un servidor la destruïa amb l'ajuda dels G.I.Joe...
Ella beu com una dona, ella fa l'amor com una dona i ella es dol com una dona però plora com una xiqueta. Bob Dylan, Just Like a Woman
Saps què? Diu que això de «Bon vent i barca nova!» és un comiat formal o la manera tan fina que tenen els catalans d'enviar u a fer la mà; «a fer la mà», regularment precedit d'un allà, és un lloc imprecís de tan lluny com està; lluny -pronunciat [λúnt]- és un concepte relatiu en comparança amb el temps; el temps no és un concepte relatiu, sinó una merda i damunt et mata; més d'u mataria per merda, però només u es moriria per tu: saps qui?
Me n'entre a l'estanc del meu cunyat a per la meua dosi quinzenal: darrere l'aparador, Jordi el Botellí; a l'altra banda, una xicona joveneta que no sé si està en la cua o només xarrant amb ell i un altre client que se'n va. El Botellí li diu, al meu concunyat, que em traga «els robots», la qual cosa vol dir que la xicona estava fent un barret o alguna cosa per l'estil. Però quan m'arrime al taulell -que no és un taulell, sinó un mostrador de vidre- sent com aquella em pregunta: ¿Fumas? Autòmaticament, li responc: No, i tu?
Hui fa quatre anyets que vaig obrir el bloq i tot això que ja he explicat els tres anys anteriors, encara que potser no havia confessat mai que ho vaig fer perquè m'agafaren ganes de ser columnista d'opinió: és una de tantes aficions rocanrolesques que li vénen a u de tant en tant, com la de ser farer d'una illa, llaurador d'un camp en guaret o marxador en les partides de pilota a mà. No cal dir que la dedicació em durà una setmaneta llarga i prou: la regularitat exigix disciplina i una agilitat literària de les quals no dispose; no, almenys, immediatament. Ho torne a repetir com si fóra una declaració d'intencions: abandone definitivament qualsevol pretensió de periodicitat, encara que en algun moment parega haver-ne; només postejaré quan trobe el motiu o el moment adequat. I me la bufa i no me la constipa escriure regularment, per això em negue
a reproduir convocatòries puntuals, articles de premsa o ni tan sols a
contestar altres escrits; no, jo m'estime més escriure d'allò que em
passa pels ous, encara que siga tan freakytown com el fet que no hagen pogut incloure el doblatge valencià en els nous DVD de Bola de drac...
Xe, mira si ens ho estem passant bé damunt l'entaulat que fins i tot Pau Riba du el ritme amb el peu i «somriu i pica de mans»; això pensava jo despús-ahir a Manresa: Marc Sempere Moya ens comboià a Catalina, el Belda, Botifarra, drut, Héctor Arnau, Marc Serrats, Miquel Gil, servidor, l'adés nomenat Riba i l'estrela de la nit, el genial Pepe Rovira d'El taxista ful. El Marquet dels collons és únic per a obtindre favors institucionals dels fons principatins i desviar l'or català cap a empreses més aïna utòpiques, però impregnades d'un surrealisme valencià no exempt de cert mesinfotisme nihilista: el pes específic de l'aportació valenciana a l'event es va notar, no només per la paella -molt bona, Bruno!- i la referència constant a Paquito el Chocolatero -que també es podrien haver traduït en uns tostonets d'aperitiu i Sancho en barra-, sinó per la complicitat ara de Botifarra i Catalina, del Micalet Garcia i el Belda tocant per jota, del guitarró mascle del Marc i del femella en mans del Micalet Gil, o l'infalible Héctor Arnau cantant-li a la Russafa i al Sudan.
Hui m'han dit de fer part del realisme visceral. Jo he acceptat, clar. No hi ha hagut ni cerimònia d'iniciació. Casi millor. No tinc molt clar en què consistix el realisme visceral. Tinc trenta anys, me diuen Toni de l'Hostal i ja en fa uns quants que acabí la carrera...
Allà a migdia han tocat / el timbre a una hora assenyalada: no solen tocar a la porta massa sovint -més encara sense previ avís- si no es tracta del carter quan du un paquet, d'un jehovà o d'algun altre comerciant d'ànimes; la llàstima és que això ho he pensat quan ja li havia obert la porta i començava a baixar els escalons. Ni carter, ni jehovà ni venedor d'enciclopèdies: era un homenet d'uns cinquanta anys que no havia espinyat la porta de ferro ni tan sols mirava per vore qui baixava, només restava immòbil en direcció al carrer; un homenet amb la pell bruna i els ulls blaus que es pareixia al que, fa unes setmanes, un arruixó el pillà pel carrer camí del Caló i s'hagué de refugiar a redòs de ma casa. He aguaitat sense acabar d'obrir la porta i només he tret el cap, d'una manera més aïna còmica. «¿Te sobra un trozo de pan?», ha dit com tremolós. Li he contestat sense pensar-m'ho: «Un poc de pà? No crec...»
Tal dia com hui de fa cinc anys, el dissabte 25 de setembre del 2004 a estes hores ja m'havia proclamat So Figuríssima del 4rt Congrés de Figures Mundials que tenia lloc al Sequer de Tomàs del carrer de l'Orient de Sueca: de resultes, ostentí el títol de IV Figura Mundial quasi dos anys, des d'eixe dia fins dissabte 16 de setembre del 2006, quan tingué lloc l'últim congrés del qual eixí elegida presidenta una dona (!) que n'exercix el carrec fa més de tres anys, en el que potser siga -a falta de dades oficials- el regnat de figuror més llarg de la història. Siga com siga, això no lleva el fet que és menester organitzar el 6é Congrés de Figures Mundials; de fet, si no fóra perquè demà hi ha un comboi a Pedreguer -amb faixa roja, Lilit i Dionís; amb la blava, les Mãedéus- l'hauríem fet este cap de setmana... i encara com, perquè senyala pluja! Per tant, millor serà deixar-ho per a quan torne el bon oratge i la primavera (d'estiu), però alhora comboiar amb temps el major nombre de figures, figurins, huits i nous i cartes que no lliguen, especialment els fundadors i els cinc figures mundials que han ocupat la trona més tronada del món: jo ja tinc fitxat al Sílver, i tot!
Primavera d'hivern —Primavera d'istiu. I tot és Primavera: i tota fulla verda eternament. ~ Salvat-Papasseit, Res no és mesquí (1921)
És oficial: ja s'ha acabat l'estiu, per bé com feia dies que d'estiu açò ja no tenia res. I ara, a falta de celebrar l'estiuet de Sant Miquel (o l'été indien dels quebequesos) com toca, l'equinocci de setembre dóna pas a la tardor en l'hemisferi nord -el nostre, el bo!- i anuncia que, d'ara en avant, la nit serà més llarga que el dia: mel! Per cert, ara que ve al cas, es coneix que això de tardor és un dialectalisme que, segons el DCVB, només està documentat en català nord-oriental o, com a tardãor, en l'occidental; la resta de dialectes feia -fa?- un ús popular de primavera d'hivern (sa primavera d'es fred en mallorquí): estes dos solucions, com en moltes altres casos, són objecte d'estudi d'un dels mapes de l'Atles Lingüístic del Domini Català (sic) del Veny i la Pons, una obra curiosíssima i fonamental per als amants de la lexicologia i la dialectologia, com un servidor.
Pels qui no sabeu de què va el rotllo, l'Atles -ALDC?- conté una fotracada de mapes dels Països Catalans (o com vulgueu dir-li a l'extensió geogràfica de l'àmbit lingüistic de la llengua amb ISO 639-2 cat), cada un dels quals ressenya què i com diuen en cada rotglada per a un significat en concret: en el cas de l'Alcúdia -que és un dels pobles enquestats en el Veny/Pons-, per a nomenar l'estació compresa entre l'estiu i l'hivern a mitjan segle passat ja usàvem la paraula otoño, un barbarisme no assimilat comú a la major part del terreny; ara mateix no tinc a mà el volum, però el mapa es correspon amb allò exposat en l'Alcover (a banda del cultisme autumne, pràcticament relegat a l'ús poètic).
Per a bé o per a mal, hui en dia el mot tardor ha desplaçat qualsevol de les altres opcions com a significant estàndard de l'estació en qüestió: no debades, en térmens d'economia lingüística, tardor és el candidat ideal per a designar-la, agut i de dos síl·labes com hivern i estiu (potser deuríem promoure també el gal·licisme printemps com a substitut de primavera d'estiu?) El cas és que, com ja se sap, la llengua tendix a la uniformització: en lexicografia, això ens suposa massa sovint substituir solucions totalment vàlides per sinònims amb major prestigi literari, com el cas que ens ocupa. Recorde com una coneguda meua -periodistes...- rebutjava primavera d'hivern per «coenta» i «blavera» i s'abraçava a l'opció tardor, un «provençalisme» segons el Sifoner.
En occità, el diccionari em dóna com a possibilitats auton, davalada, tardor o -en aranés- semicalada: l'última té unequivalent en la nostra llengua, santmiquelada, emparentat amb el de l'estiuet des indiens adés nomenat, però es coneix que en altres llocs els aplega més tard, per Sant Donís (!) o Sant Martí. Allò de la davalada, més visual, es correspon amb la forma que usen els ianquis (Fall, del verb caure) en oposició als britànics (Autumn, del francés automne), encara que l'idioma anglés originàriament anomenava esta estació Harvest (collita), com encara ho fan les altres llengües germàniques: haarfst, hairst, Herbst, herfst...
No acostume a publicar apunts només amb un parell de vídeos pescats del You Tube -no ho he fet mai!- però, com sempre hi ha una primera vegada per a tot, heus ací l'abans i el després del xou de Leonard Cohen divendres passat al Lluís Puig:
Una de les preguntes retòriques més formulades en moments d'avorrimenta o d'indecisió, en sentir dir «Què fem?» quasi tota la gent retruca amb una altra pregunta: «Por o fugim?» Botifarra s'ho respon ell a soles: «Paelleta o putxero?» Mon pare, en canvi, sempre contesta amb «Blat o fessols?» I, per a acabar-ho de rematar, un amic meu de la Vall Llarga afirmava taxativament «Fem, fem, palla, fem!»
Hui, diumenge 21 de juny del 2009, solstici d'estiu, dia europeu de la música (en valencià?) i desseté aniversari de l'ascensió de sant Joan Fuster, tenia de celebrar-se a l'antic Cine Lido de Sueca la presentació del nou disc de les Mãedéus, el disc més esperat des de fa més d'un any i, per a moltes de les participants en ell, el disc a seques. I clar, com era d'esperar, no han arribat a temps de tindre el disc acabat i s'hagut de suspendre el xou; la pròxima oportunitat de que es produïsca el miracle serà el dimarts 14 de juliol a l'Hort de Trenor (Torrent). Fins aleshores llavors, ens haurem d'aconformar amb les sis o set cançonetes que tenen alçades en el seu espeix.
