Per un dia, parlaré de futbol

Crec que no falto a la veritat si dic que amb els pas dels anys m’he anat convertint en desafecte del futbol. La veritat és que tampoc he estat mai un gran “forofo” d’aquest negoci (dir-ne esport em fa venir una mica d’urticària), però sempre m’havia mirat els partits del Barça, i fins i tot havia anat al Camp Nou quatre o cinc vegades (sempre amb entrades regalades).
Amb el temps, un ha pogut anar veient que a través del futbol es manipulen sentiments, passions i fins i tot conductes de la gent. El Barça n’és l’exemple més clar: si els blaugrana van bé, sembla que el país vagi millor; quan fan llufa, el pessimisme col·lectiu s’instaura de manera irrevocable.
El que està passant amb la selecció espanyola de futbol ve a ser el mateix.

Des dels mitjans de comunicació s’està fent una mena d’immersió nacionalista espanyola de la que no es poden salvar ni tan sols gent més pròxima a l’independentisme que a l’espanyolisme. Conec dotzenes (no us exagero) de votants d’ERC que aquest vespre es miraran un partit de futbol que, en funció del resultat pot marcar un abans i un després en l’ofensiva de determinats opinadors contra tot el que soni a català, amb profunda simpatia per l’equip del que ara anomenen “La Roja”. L’única excusa que poden esgrimir   és que hi juguen uns quants catalans (algú diu que el seu joc recorda el del Barça de fa tres anys).
Jo voldria que em fos igual el resultat. De fet, en el fons m’agradaria que la selecció espanyola em caigués simpàtica, perquè els alemanys, d’això no en tenen res, i que em disculpin. Però és que si guanyen els espanyols ens caurà al damunt una marea nacionalista carpetovetònica, que trigarem en treure’ns-la del damunt. I a mi, que cada vegada em sento menys nacionalista de res, que aquestes manifestacions patrioteres em posen del nervi (vinguin d’on vinguin, catalanes o espanyoles), a mi, que cada vegada puc aguantar menys els himnes i les banderes, això em provoca una sensació entre la mandra i la por.
Per això, en primer lloc, no miraré el partit de futbol entre Alemanya i Espanya. I en segon, si no queda més remei que hi hagi un guanyador, almenys, que els que s’exaltin no ho facin llençant petards al costat de casa meva. O sigui, que posats a fer, que ho celebrin a Berlin.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*