Poetesses




Amb motiu de la concessió del Premi d’Honor de
les Lletres Catalanes
a Montserrat Abelló (més val tard que no pas mai!) s’han
aixecat algunes veus per fer referència al que podríem anomenar la
invisibilitat
de les poetesses.

Personalment penso que aquesta invisibilitat és
deguda a diversos motius, el més important dels quals és que aquesta qualitat d’invisible afecta i és aplicable en
general a la poesia, independentment que sigui escrita per homes o per dones. Tret
de situacions que no em reca considerar com excepcionals, com ara la Setmana de
Poesia de Barcelona, en què el gènere arribà a ocupar suplements quasi sencers
de diaris i fins i tot espais culturals dels telenotícies, la poesia (i per
extensió els poetes i poetesses),  és
gairebé inexistent a les referències culturals dels nostres mass media. I això no deixa de ser curiós
en un país que té fama que quan piques a terra, surten poetes de sota les
pedres. És clar que una altra de les fames
que tenim és que hi ha més poetes que compradors de llibres de poesia. I això
podria ajudar a comprendre, si més no parcialment la situació.

Parlant de poetesses, n’hi ha hagut al segle
XX i n’hi ha al XXI de molt bones. Jo per no ferir susceptibilitats motivades
per involuntaris oblits no n’esmentaré cap de les actuals, encara que val la
pena mirar els premis literaris que es concedeixen i veure com poc a poc hi va augmentant
la llista de guanyadores. Però sí que vull fer un recordatori, nominal a quatre
dones que, al llarg del segle XX van fer poesia i molt bona: em refereixo a Clementina
Arderiu
, Rosa Leveroni, Mercè Rodoreda i, evidentment, Maria Mercè
Marçal.

L’obra de Mercè Rodoreda i MM Marçal, ha
tingut una mica més de ressò mediàtic (si és que se’n pot dir així). No obstant
això, el coneixement del vessant poètic de Rodoreda és molt recent (quins
sonets, déu meu, quins sonets!) i el reconeixement real de la qualitat del
treball de Maria Mercè Marçal no ha arrencat amb força, al meu modest entendre,
fins fa també relativament poc temps.

Clementina Arderiu i Rosa Leveroni són dues
poetesses a reivindicar. Confesso que tinc debilitat per Leveroni, potser per
la forma i la mètrica de la seva poesia, pel subtil erotisme que traspuen molts
dels seus versos. D’ella és el poema que podreu gaudir  si continueu llegint l’apunt




Aquest so greu de corda
adolorida

que subratlla el meu cant, és la penyora
deixada per la mort perquè et recordi,
amor adolescent. És la teva ombra
que en l’alta solitud dels camins aspres,
el braç acollidor, va fer-me ofrena
d’aquest repòs segur, oh flama pura
del meu amor passat, present encara
en el somriure las d’un món que porta
el pes de tots els morts en les florides
de cada primavera renovada.
Ets el meu port tancat on de l’inútil
navegar porcel·lós veig la tristesa
i el conhortament… Ombra benigna
que m’acompanya el cant atemperant-lo
amb unes notes greus, serva’m els braços

eternament oberts



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*