Mini-vacances, Estatut, manis i futbol

Com aquest any hem arribat una mica saturats al mes de juny, hem decidit prendre’ns unes petites vacances un pèl abans del què normalment ho fèiem. Així, demà agafarem (amb permís de pilots, personal de terra i controladors) un avió que ens durà a l’extrem occidental del que políticament és Europa i geogràficament Àfrica per passar-hi el que queda de setmana. Després tornarem i ens bellugarem una mica per les muntanyes del país durant quatre o cinc dies més.
Aquests dies ens aniran bé per decidir què fem el dissabte dia 10. La veritat és que l’enrenou em sembla exagerat. Ha canviat res en relació a abans d’ahir? Voleu dir que ens hem de fer els ofesos? Quin és el problema? Que ens han dit que l’Estatut  no és constitucional? Que no ho sabíem? Que ho ha jutjat una gent deslegitimada per fer-ho? I qui en tenia de legitimitat?
Jo vaig votar en blanc, l’Estatut. No m’agradava, però no podia dir no quan semblava que era un instrument per augmentar competències. Potser el meu vot va ser llavors com una premonició del fantasma en què s’acabaria convertint.
Si la manifestació s’ha de convertir en una reivindicació d’aquest estatut, que no comptin amb mi. Si l’ha de manipular o monopolitzar algun dels partits polítics (de dins o de fora d’allò que se’n diu l’arc parlamentari), que no comptin amb mi.
Ara, si de la seva organització es pot treure la conclussió que és un moviment que es genera des de la societat civil, llavors m’ho pensaré.
I al final de la mani, pot passar que molts surtin corrents per veure com juga la selecció espanyola pel tercer i quart lloc del Mundial. Una imatge patètica, no? Potser em quedaré a la muntanya…

PS: ahir havia somniat que Espanya perdia per un gol marcat per Cristiano Ronaldo. Això hauria desconcertat la caverna. En canvi, quan veiem pràcticament només jugadors del Barça tocant la pilota i fent gols, els desconcertats som nosaltres…

2 pensaments sobre “Mini-vacances, Estatut, manis i futbol

  1. Jo hi vaig anar i no hi vaig anar (a la manifestació, vull dir). M’explico: era a Barcelona er anar-hi, però ma mare – 82- no es trobava bé i ella no és tan heroïna com en Barrera. El sol de justícia la va aclaparar, així que vam acabar seguint la mani des de davant del televisor, però en esperit, jo hi era i ella també. I el nostre crit era “Vsca Catalunya lliure” i ens vèiem a nosaltres mateixes com un parell de romàntiques empedreïdes.

    Ara, veient l’espectacle lamentable que ens ofereixen aquells que hauríen d’estar units i que semblen pàrvuls al pati de l’escola, hem canviat romanticisme per ràbia i desencís (una vegada més).

    Quant a “La roja”… jo no barrejo temes, a mi el futbol em deixa tan indiferent… em rellisca totalment. Però em vaig alegrar que entre els guanyadors n’hi hagués tants que juguen amb el Barça.

    Company, he llegit els teus llibres, els que vaig comprar per Sant Jordi i només et puc dir “Xapeau”.

    Petonets des de Port de Camargue

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*