Crònica d’una mort solitària




La Mercè vivia sola. La seva família més
propera eren unes cosines i no totes hi tenien bona relació. Potser qui més se’n
va cuidar van ser unes poques amigues “de sempre” i algunes veïnes del carrer
que l’anaven a veure sovint. Abans de posar-se malalta de la malaltia que la va
acabar matant, la Mercè ja estava molt limitada per un procés crònic que li
dificultava el caminar. Ara fa uns pocs anys, els propietaris d’una bodega
propera van comprar-li la casa a canvi que ella hi pogués seguir vivint. El
tracte consistí en una quantitat al comptat, que li va permetre fer les
reformes necessàries per adaptar-la, i una altra quantitat mensual  per vida, que li permetia pagar un ajut,
puntual això sí, i viure amb una mica més de tranquil·litat que la que fins el
moment li possibilitava la paga de menys de 300 euros que rebia de l’Estat.




Ara deu fer un any que la Mercè es va posar
molt malalta. Se li va manifestar un càncer que, tot i que, d’entrada, es va
operar, ha acabat per endur-se-la. Encara després d’uns mesos de l’operació va
poder tornar a casa seva. Una de les obsessions que tenia era que ningú no la
posés a una residència. Estava capficada a tornar a casa, com finalment va ser,
encara que molta gent que la coneixia no ho entenia. Va poder viure encara uns
pocs mesos a casa seva, on va modificar una saleta al pis de baix per
convertir-la en habitació i poder estalviar-se de pujar els sis o set graons
que abans duien al seu dormitori.

Des que la van donar d’alta, la Mercè no s’acabava
de trobar bé. Seguia amb mals de panxa, cargolins en deia ella, i necessitava
calmants que no sempre es prenia malgrat els consells de les seves amigues i de
les no massa nombroses visites que rebia. Algunes persones grans com ella no l’anaven
a veure per por, deien, que els afectés veure amb aquella mala cara que els que
sí que hi anaven explicaven que feia. Un dia algú la va convèncer d’avançar la
visita al metge i ja no va tornar a casa.

Finalment, la Mercè va morir sola, tal i com
vivia, entre altres coses perquè la seva darrera ocurrència va ser fer-ho a
quarts de cinc de la matinada, una hora en què les visites als hospitals no
solen ser freqüents. Les gestions per a l’enterrament les van fer a mitges
entre una amiga gairebé tan gran com ella i un nebot llunyà, que eren les
persones que hi tenien més relació. El fet que, com tanta gent gran de poble,
tingués contractada una d’aquelles clàssiques assegurances d’enterrament, va
fer una mica més fàcils els tràmits.

A la sala de vetlla del tanatori de la seva
ciutat, s’hi va trobar molta gent que l’havia coneguda. Ningú no plorava. Tot i
que la majoria de les persones que hi eren sentien una profunda simpatia per l’ara
difunta, ningú no hi tenia un vincle tan intens com per expressar en forma de
plors o amb compunció el dolor de la seva pèrdua. En canvi, eren freqüents les
expressions d’alegria de gent que s’hi tornava a veure després de molt de temps
de no saber-ne res uns dels altres.

La major part dels presents, i sobre tot de
les presents, eren de la seva quinta. Algú va calcular que entre la vintena de
persones que s’aplegaven al tanatori s’hi sumaven, pel capbaix uns mil quatre-cents
anys i una bona part de la història recent d’aquell poble, ara convertit en
ciutat dormitori, i sobre tot dels seus carrers més històrics. Sentir-les
parlar de les cases i referir-se a la gent pel seu motiu o, fins i tot, pel
malnom és una mena d’experiència sociològica. Segurament són la penúltima
generació que podrà fer-ho. Els joves d’ara no saben de què els parlen quan algú
esmenta els motius de les cases.

Ara, casa de la Mercè passarà a mans d’uns
nous amos que no sabem si la voldran aprofitar pel seu negoci o si tenien
pensat vendre-la a una promotora per tal que hi facin pisos, encara que si l’opció
era aquesta potser triguin a recuperar la inversió, tal i com estan les coses
avui en dia.

Nosaltres la recordarem, sobretot , el dia de
Reis, quan ja no puguem anar a casa seva a veure passar la Cavalcada i menjar el
tortell a què mai havia deixat de convidar-nos, fins i tot durant el temps que
la va passar més magra.

3 pensaments sobre “Crònica d’una mort solitària

  1. Una crònica molt interessant. La gent més gran, de tota manera, ja no plora -no plorem- ja tant com la més jove, ens anem acostumant a veure desfilar amics i coneguts de la ‘nostra quinta’, ho he vist amb els meus pares.

    Un altre tema és la mort hospitalària, no sé com s’hauria de fer, però potser hauríem de tornar a reivindicar la mort a la llar, és un tema que em preocupa darrerament, de tota manera potser tampoc no és massa important on mors.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*