Ulleres de pinçanàs

Uns dies després d’haver publicat l’última entrada al meu blog, va aparèixer un text del col·lectiu Contrastant (ben tornats, amics!) bo i analitzant l’article de César Molinas: A propòsit de “Lo que no se quiere oir sobre Cataluña”. Bé, doncs aquí el teniu, amables lectors, per si us ve de gust aprofundir en el tema.

De tota manera, reflexionant de nou sobre aquell article, se’m va acudir una altra idea en relació amb les tesis de Molinas (que s’està convertint en l’última vedette dels terceraviïstes). Sembla que fins ara ningú no hi hagi reparat gaire. Repassem: Molinas, basant-se en Tony Judt, considera que Catalunya és un dels Quatre Motors econòmics d’Europa. També afirma que el nostre país, com Eslovènia, és un europeu pata negra, en qualitat d’antic integrant de l’imperi Carolingi. (Això recordo que ho repetia molt el president Pujol). I després ve tot allò que us explicava al meu últim post sobre Vicens Vives, l’esperit menestral, la falta d’empenta, etc. etc. Tanmateix, un text com aquest, amb voluntat d’establir una opinió ferma i equilibrada sobre el tema dels temes, presenta, al meu entendre, una gravíssima mancança. Molinas passa de puntetes sobre un dels pilars fonamentals de la identitat catalana: la llengua. Sí, sí, ja ho sabem, juntament amb la Llombardia, Baden-Würtenberg i el departament de Rhône-Alps formem els Quatre Magnífics d’Europa. Però és que, a més a més, com Noruega o com la malaurada Polònia, resulta que tenim una llengua ben consolidada, una cultura escrita mil·lenària i una literatura profusa i de qualitat en tots els gèneres. Molinas és economista i potser no ho pot abastar tot. Ja ens en fem càrrec. Però home, no és un petit detall. L’únic esment que l’assagista fa sobre la qüestió és dir que “este declive (desde mediados del XV hasta principios del XVIII) fue tanto económico como cultural“, i que “en el ámbito cultural, los siglos XVI i XVII, siglos de oro del castellano, el inglés y el francés, fueron un desierto para el catalán“. 

Recordo que quan estudiava Filologia hi havia, perdut en algun punt del temari, aquell període nebulós anomenat Decadència que comprenia els segles de “desert” que menciona Molinas. Ara bé, ja tenim una edat, i són incomptables els llibres ben documentats que s’han publicat des de primers dels 90s desmentint la suposada Decadència cultural. No és que jo hi estigui gaire d’acord, amb aquestes noves teories. Personalment, no considero el Calaix de Sastre del Baró de Maldà o els sonets del Rector de Vallfogona com a exemples d’excel·lència literària. Però amb Decadència o sense, per mi, que no sóc economista, està claríssim que no som exactament el mateix que la Llombardia o que Baden-Würtenberg. La diferència la marquen la llengua i la cultura. Si a això hi afegeixes unes dinàmiques econòmiques diferenciades de les de la resta de l’estat, el que em surt no és pas una regió del nord incardinada en un estat del sud. El que em surt és un país. 

És com quan Valentí Puig va pregonant que el seu model per a Catalunya és Massachusetts, i no Kosovo. Està entès. Però la realitat és tossuda, i si el nostre país fos el que és Massachusetts respecte als Estats Units, aleshores Valentí Puig no escriuria els seus llibres en català, sinó en espanyol. Sempre topem amb la mateixa pedra: el país existeix. 

També el gran Jordi Graupera s’ha referit –de manera molt subtil– a la doble pàgina de Molinas a El País. En una columna a LV titulada Sense història (divendres 31 de gener), Graupera apunta i dispara: “Només de veure l’evolució en els estudis acadèmics dels darrers trenta anys sobre, posem, els segles XVII, XVIII, i XIX al·lucino que hi hagi periodistes que encara sofregeixin tòpics apresos als anys 60 i 70. O bé apel·lin sense matís a historiadors que van treballar i publicar sota dictadura“. 

Endevineu qui és el periodista i qui és l’historiador? Who’s who?