Ocho apellidos vascos
Vaig aprofitar un d’aquests dies de Setmana Santa per anar a veure la pel·lícula més taquillera de la història del cinema espanyol. Tot i que alguns tuits sens dubte malèvols me n’havien previngut (“no hi aneu! és una espanyolada farcida de tòpics, etc.“), a l’últim el meu esperit irreverent i les ganes de riure una estona em van fer caure en la temptació.
I bé. És, efectivament, una espanyolada. I també em va fer riure a cor què vols. Si algú ara em demanés consell, li diria que anés a veure-la. Això sí, abans el previndria com em van fer a mi.
La pel·lícula d’Emilio Martínez-Lázaro constitueix una comèdia d’allò més clàssic, a l’estil d’aquella “Benvinguts al Nord” (Bienvenue chez les Ch’tis) de Dany Boon, que també va retre rècords al país veí a costa dels trets diferencials. El tema territorial, però, a Espanya resulta força més empantanegat, i no van trigar a aflorar les crítiques. A “Gara”, Mikel Insausti parlava irat de “forasteros que se hacen pasar por vascos de zarzuela“, i del retorn de “los mismos chistes sobre vascos y andaluces que se contaban durante el franquismo“. “Libertad digital“, per descomptat, celebrava l’èxit del film per raons oposades a les d’Insausti, bo i denunciant aquest últim amb un subtítol completament trampós: “El diario proetarra arremete contra la exitosa película por su mestizaje“. Dic trampós perquè Insausti, quan parla de mestissatge, no ho fa per criticar la parella vasco-andalusa protagonista, sinó la inversemblant barreja d’elements urbans i rurals que apareixen a la pel·li: “Fruto de semejante mestizaje nunca visto la chica supuestamente abertzale pretende casarse embutida en un lujoso vestido blanco, digno de una boda gitana“.
De crítiques estrictament cinematogràfiques tampoc n’han faltat. Jordi Costa, a El País (Amor y hecho diferencial), es carrega l’obra de Martínez-Lázaro. Malgrat un inici prometedor, afirma Costa, la pel·lícula s’acaba ensorrant a causa de l’erràtica direcció d’actors (el personatge interpretat per Clara Lago “hubiese funcionado mejor cuanto más problemático e inasumible como ideal romántico fuera“) i les inconsistències del guió –particularment, aquelles improbables noces convocades en dos dies. En canvi, Jordi Batlle, a LV (8 apellidos vascos: Bienvenidos al norte) més aviat la salva: “Pese a sus rasgos convencionales, la película está trufada de diálogos inspirados y réplicas brillantes“.
Com us he dit més amunt, la pel·li fa riure, i en definitiva això és del que es tracta. Ara bé, no deixa de tenir aspectes molt sucosos de comentar. Per exemple. Des del meu punt de vista, la comèdia pretén explotar allò que els antropòlegs anomenen “la mirada de l’altre“. Segons Marc Augé, “tan altre és l’indígena observat com l’etnòleg que observa, des del punt de vista de l’indígena“. Qui és l’indígena i qui és l’etnòleg a “Ocho apellidos vascos”? Per mi no hi ha dubte: el punt de vista és inequívocament hispanocèntric. Els altres són, en aquesta pel·lícula, la noia basca, el país i el món i la llengua dels bascos. Mentre que els nostres o els més similars als nostres serien el simpàtic Rafa i els seus amics sevillans. Les proves d’això que dic són dues. Una és el personatge interpretat per Carmen Machi. Ella, sense ser andalusa, fa d'”infiltrada” en aquell món: però en realitat és una de los nuestros. I la segona prova és el final. (Atenció: spoiler!). Al final, és Amaia, la noia abertzale, qui agafa les maletes i se’n va al món “normal” de Rafa, on s’havien trobat al principi. El viatge de Rafa a Euskadi és un viatge a l’ignot, a l’estranger (en el sentit camusià d’estrany), a un món diferent. El film, per a l’espectador mitjà espanyol, acaba bé, perquè el noi rescata la noia d’un lloc aliè. És significativa aquella escena en què el jove andalús, arrepapat a l’autocar que el porta a “las Vascongadas”, somieja que penetra en un paisatge de llamps i trons, encerclat per muntanyes amenaçadores. És l’escenari perfecte d’introducció a l’alteritat. (En canvi, hi ha una altra escena que em va semblar espantosa: quan el Rafa, en el seu intent de fer-se passar per abertzale, comença a arengar una manifestació independentista amb el crit “¡Somos mejores / que los españoles!“. De manera que aquesta és la idea que tenen de l’independentisme: un nacionalisme de “la meva és més llarga”. Un regionalisme elevat a la mil·lèsima potència. Seria ridícul si no fos profundament decebedor).
Diu que ara Ghislain Barrois, el productor, està pensant a fabricar una seqüela, ubicant-la, on sinó, a Catalunya –que és l’altre gran escenari de l’alteritat per al bon ciutadà espanyol. L’empresari José Frade ja ha inscrit la “marca” Ocho apellidos catalanes a l’Oficina Espanyola de Patents. Em sembla fantàstic. Tot el que sigui riure –ni que sigui de nosaltres mateixos– ha de ser benvingut. Ara, no sé jo si podran repetir la jugada amb tanta facilitat. Vull dir que, a Catalunya, on diantre trobaran un personatge mínimament versemblant amb vuit cognoms catalans? Aquí els únics que tenen vuit cognoms catalans són, probablement, alguns membres del Círculo Ecuestre, i militen al PP. Per contra, si el que pretenen és parodiar un independentista enragé, el més habitual és que aquest presenti un desconcertant enfilall de cognoms d’origen castellà. Només cal fer una ullada als llinatges dels nostres representants polítics. No, no hi ha puresa de sang, a Catalunya. No n’hi ha hagut mai. Des del començament, aquest país ha estat sempre un corredor, un passadís, un espai de trobada.
Jo, als productors de la futura pel·lícula, els suggeriria més aviat que incidissin en la qüestió futbolera. Aquí sí que hi trobarien una mina. Un culer guardiolista amb una merengue molt fan de Tomás Roncero, per exemple. Això donaria per una seqüela digna. I ja que s’hi posen, aquest cop, per compensar, ho podrien fer al revés: després d’una breu visita del culer a la capital del Regne, on la gent fa coses tan rares com anar als toros i deglutir bocates de calamars, la madridista acaba venint a viure a Catalunya, fent-se castellera i afiliant-se a Súmate. Què els sembla? De res, senyor Barrois, para lo que haga falta.